RESUM DEL POEMA "LA DEIXA DEL GENI GREC"
Mossèn Miquel Costa i Llobera.
Amb motiu del 75è aniversari de la mort de Mossèn Costa i Llobera ens plantejàrem fer alguna activitat amb els alumnes i les alumnes de l'escola.
La companya de cicle em va suggerir la idea de fer un petit resum de la seva obra, "La deixa del geni grec", i això em va fer pensar amb una manera de donar-la a entendre als nins i nines de deu anys.
Vaig intuir que la millor seria relatar-la tal com els meus pares ens ho explicaven a nosaltres i així ho vaig intentar. Voldria demanar perdó als estudiosos i, com no, al propi autor, pel meu atreviment.
Els dibuixos, fets pels alumnes, representen la seva visió personal del conte.
Això era i no era, un poblat talaiòtic anomenat Ses Païsses, habitat per la Tribu de l'Alzina, que encara tenia uns costums i una organització molt primitius.
Un grup de grecs, desembarcats a la costa, han estat fets presoners i esperen el moment en que seran sacrificats per aplacar la fúria dels seus déus.
"Beveu, oh Déus! La tribu vos convida,
vos vessa damunt l'ara més rica libació."
Entre ells el jove Melesigeni que, amb l'ajut d'una lira, entona un dolç cant d'enyorança i pena per tot allò que estan a punt de perdre.
"A Bóccoris, la vila dels Keptes ben fundada,
d'una colònia nostra somniava jo el nou mur...
Mes ai!, sort ben diversa nos era aquí guardada,
en mans d'aqueixa tribu, de Cíclops engendrada,
que habita munts de roques per dins el bosc obscur!"
La vident del poble, la verge Nuredduna, néta del vell Jerarca de la tribu, escolta commoguda aquelles paraules que, tot i sense entendre el que diuen, pareixen parlar-li de l'arribada d'un món nou i millor del que han conegut, i s'enamora del rapsode.
" I sobre la figura tan noble d'aquell pres
fitxant ella la vista, pietosa i admirada,
d'un novell món esplèndid sentia revelada
la vida, pel rapsode semblant a un immortal."
Llavors, malgrat l'oposició d'alguns membres de la tribu, Nuredduna argumenta que Melesigeni hauria de ser conduït a les Coves perquè mori lentament, sota la mirada de l'Invisible. El gran vell li dóna suport i així es fa.
"Les tribus no se troben en temps de dar perdó,
avui que tota l'illa sometan gents estranyes,
avui que sols ja resten enmig de ses muntanyes
aquestes roques lliures per nostre foc sagrat.
Oh tribu de l'alzina, no vulles tal pietat."
L'endemà, Nuredduna corr a les Coves d'Artà a alliberar-lo, li dóna queviures i el deixa partir. Amb les presses, el jove es deixa oblidada la seva lira.
Els guerrers, en conèixer la fugida del presoner, lapiden Nuredduna, furiosos de que hagi pogut trair els costums de la tribu. Ferida de mort, Nuredduna es refugia a l'interior de les Coves, on les ondines li conviden a quedar-se amb la lira del seu amor i li canten la revelació d'un Déu que ella ha sabut predir.
" Sortada tu, donzella, que el déu ocult inspira!
Saltant sobre ton segle, n'ets víctima sublim...
Pren de l'altar, que és teva, pren la suprema lira...
Per un batec de l'ànsia amb què ton cor espira
daríem les centúries de calma que tenim."
Mentrestant, Melesigeni ha anat a la nau grega, ha narrat als seus companys el que ha passat i, entre tots, preparen la venjança. Efectivament, els grecs ataquen el poblat i els habitants són exterminats. En veure un desastre tan gran, els sacerdots de la tribu celebren un suïcidi ritual llançant-se al foc dins les Coves.
" Cremaven les alzines com a festers gegants.
I vells, infants i dones, sens veure a on corrien,
d'ací, d'allà, i en terra tombant se retorcien
dins un braser amplíssim de cendres i calius, "
Abans de morir al Gran Sacerdot, se li apareix l'espectre de Nuredduna, que des d'aleshores resta dins les Coves d'Artà.
" Així de dol vestides estau, coves d'Artà.
Així dins tes entranyes retens, Illa daurada,
l'eterna lira grega dels genis envejada,
do de l'antic monarca dels ideals cantors
a la flor de ton poble capaç de ses amors...
Mes ai! ta filla augusta, que la gran lira porta,
dins ton fondal poètic roman immòbil, morta!"
Jaume Cabrer Fito.