UNA FAMÍLIA MALLORQUINA |
|||
|
|||
Corrien els anys cinquanta i els nins d'aquella època, a Mallorca, tinguérem una gran sort. Els temps eren uns altres, sempre hi havia un moment per cantar-nos unes quantes cançonetes. De totes elles les que més record són aquestes i, sobretot, el que em duen a la memòria són uns instants, unes hores, uns dies i uns anys extraordinaris. La primera cançó que vaig sentir va ser el "Vou veri vou". Les estrofes que més sonaven eren: |
|||
|
S'horabaixa post es sol plorinyava l'infantó; no ploreu angelet, no, que ma mareta no ho vol. No nin no, no nin no, una engronsadeta a n'es nin petitó. Vou, veri, vou... No nin no li diu sa mare no nin no a n'es seu filló no nin no quan lo bolcava i tot era no ni no. No nin no... Vou, veri, vou... |
||
Els nins eren molt poc dormidors i així es repetia, a cada casa, quasi tota la nit. Eren tan vives, aquestes cançons, que quasi a cada casa hi havia alguna variant. Arribat el dia les cançonetes curtes eren una constant: |
|||
|
Rapa, rapa moixeta tota rapinyadeta, es moixet és vengut carregat de peix menut i ha destapat s'olleta i tot, tot se n'ho ha duit.
Una coqueta amb sal i oliet i as mig un foradet.. menja’l-te pes nasset!
Serra, serra, serrador serrarem aquest tió quan el tendrem ben serrat el tirarem per dins es forat! Serra ma merra una olla de terra una olla d'aram Patapum! Patapam!
Pic, pelleric cama, cama de ropit cama, cama d'arengada que en voleu de sa somada set sous i mig.
Aquest és son pare aquest és sa mare aquest demana pa, aquest diu que no n'hi ha i això es sa porcelleta que fa "nyic", "nyic", "nyic"..
Mà morta mà morta que tot conhorta de pa i de vi.. besa aquí...
Cabra, cabra cabridera amb sa cova rabassera amb ses potes de cavall tira amunt i tira avall.
Un sermó de picalató baix de sa trona hi ha un botifarró. |
||
Quins anys! " Ningú es mor fins que Déu vol". Però la veritat és que som nosaltres que ho feim tot malbé. Els nins es feien grans i les cançons es complicaven una mica. Així apreníem totes les cançons de festa. Les Verges. Dia 21 d'octubre. |
|||
|
Demà són ses verges; totes hem d'anar davall ses alzines, bunyols a menjar. Guaitarem dins s'aigua i veurem pendons, amb quatre magranes i quatre melons. Avui són ses verges tots hi hem d'anar, de pa i confitura hem de berenar. |
||
|
|||
Quan ve Nadal tot és alegria i així es pot veure a n'aquestes cançonetes. |
|||
|
Ara ve Nadal, i el temps se refresca, matarem el gall torrarem sa cresta.
Ara ve Nadal, menjarem torrons i amb una guitarra cantarem cançons.
Ara ve Nadal amb molta fredor, doneu-me tres duros per comprar torró. |
||
I altres cançons tan conegudes com: |
|||
|
A vint-i-cinc de Desembre, fum, fum, fum. Ha nascut un minyonet ros i blanquet, ros i blanquet. Fill de la Verge Maria n'és nat en una establia. Fum, fum, fum...
Cançó de l'Àngel: Alegrau-vos, no us retgireu, venc a donar-vos una gran nova: ara i aquí Déu es fa home dau-li acollida, no el rebutgeu. Anem, anem, anem a cercar-lo corrent junts cantant i ballant que Jesús el Déu infant és d'amor mesura qui vessa...
Sa Sibil·la: El jorn del Judici Parrà el qui haurà fet servici... Oh humil Verge! Vós qui heu parit, Jesús Infant aquesta nit, a vostro fill vulleu pregar que de lo infern nos vulla guardar! |
||
Les festes eren un bon pretext per cantar i, com no, Sant Antoni era, és i serà el millor: |
|||
|
Diguem: Visca Sant Antoni! amb so mocador a n'es coll; i amb so des picarol farem fugir al dimoni.
Sant Antoni i el dimoni jugaven a trenta-u, el dimoni va fer trenta i Sant Antoni trenta-u. |
||
Arribaven els Darrers Dies i ja hi tornàvem a ser: |
|||
|
Sa ximbomba ja no sona ni sona ni sonarà, perquè té sa pell de ca i sa canya qui no és bona; i es sonador qui la sona que no la sap fer sonar.
S'aiguardent de s'arreleta és bona pes dematins, per donar a ne's fadrins quan venen de fer volteta...
Sa mort d'En Cabrinetti xiribiu, xiribiu, bum, bum.. mo n'hem de recordar. Ah, ja, ja...
Dominé... |
||
Ja som a sa Corema i com sempre: |
|||
|
Sa Corema ja se'n ve com un cavall en es cós; sobrassades “adiós” per enguany no en menjaré.
Sa Corema ja és venguda deixem anar ses cançons, aprenguem ses oracions que és cosa més avenguda.
Jesús, Josep i Maria, Jo vos don el meu cor i l'ànima mia Ja som sa Setmana Santa Què són de prop els confits! Desgraciada berganta que el divendres no n'ha vists. Deixem lo dol, cantem amb alegria i anem a donar los “Pascos” a Maria. A Maria... |
||
|
|||
I arribava el Dia de L'Àngel, era una jornada gran. |
|||
|
Sa gallina blanca tot ho escampa, sa negra tot ho aplega, sa rossa tot ho embossa; és corb, en tocar-lo fa es mort. As camí de Ciutat ses formigues l'han rovegat; n'han fet un capçal d'un almud i mig de sal. Sa figa secaiona si no cau avui, caurà demà, si no cau demà, s'altra. Sa forta! Sa Forta! Sa darrera és, i baix és. |
||
El mes de Maria, el maig, era una festa de carrer. Tots els nins anàvem cada dia a una casa d'un veïnat on hi feien les oracions a Maria. Jo la cançó que record és: |
|||
|
O Maria! Mare mia! Salvadora del mortal! Amparau-me i guiau-me a la Pàtria Celestial. |
||
Juny , Sant Antoni de Pàdua: |
|||
|
|
||
Per Sant Joan: |
|||
|
Sant Joan Pelós va vestit de sedes amb una candela agenollem-mos, mos, mos. |
||
Per Santa Catalina Thomàs: |
|||
|
Sor Tomasseta, a on sou? Ja vos podeu amagar perquè el dimoni vos cerca; dins un pou vos vol tirar. Què en viva la Beata! Què en viva sor Tomassa... |
||
Ja som a Sant Salvador i quasi sens fer cap esforç ja surt dels cor: |
|||
|
Vós sou nostra llum primera llum d'un poble encès d'amor un poble que en Vós espera Verge de Sant Salvador. El poble puja l'escalonada del santuari joiell d'Artà anem-hi sempre noble fillada a la més dolça i santa posada on nostra mare, on nostra mare, ens escoltarà, on nostra mare, ens escoltarà. |
||
En ve a la memòria una cançoneta que vaig escriure fa temps, que volia reivindicar una mica el cantar i que, sobretot, volia donar coratge, els artanencs, perquè pensava que encara érem un poble que no havia perdut el cantet: |
|||
|
No, ni, no, l'infant plorava; rapa coqueta, Mallorca, pare i mare, bolcava, serra, que tot conhorta. Demà dia de verges no hi haurà cançons, i davall ses alzines, plorarem pendons. Alegrau-vos, no us regireu, jorn del judici, guardar-nos; Sant Antoni, no vos gireu,, sa simbomba, assistiu-nos.
Sa Corema ja se'n ve, sa gallina ho escampa. O Maria, l'any qui ve, pàtria celestial del mapa. Bons artanencs, a on sou? alegres, cantau amb candela, no caigueu mai dins un pou, sou, de Balears, la primera. |
||
La Balanguera. Joan Alcover. |
|||
|
La Balanguera misteriosa, com una aranya d'art subtil, buida que buida sa filosa, de nostra vida treu el fil. Com una parca bé cavila teixint la tela per demà. La Balanguera fila, fila, la Balanguera filarà. Girant l'ullada cap enrera guaita les ombres de l'avior, i de la nova primavera sap on s'amaga la llavor. Sap que la soca més s'enfila com més endins pot arrelar. La Balanguera fila, fila, la Balanguera filarà. De tradicions i d’esperances tix la senyera pel jovent com qui fa un vel de noviances amb cabelleres d'or i argent de la infantesa qui s'enfila, de la vellura qui se'n va. La Balanguera fila, fila, la Balanguera filarà. |
||
|
|||
Només vol ser una petita mostra. No hi ha dret que un dia es puguin perdre.
Cantem tots i no deixem perdre tota aquesta riquesa cultural del nostre poble. El progrés està en mantenir la calor humana, la fe amb un mateix i amb les seves coses. La gent que ens visita no pot incorporar-se a una cultura inexistent. |
|||
Jaume Cabrer Fito. |