UNA FAMÍLIA MALLORQUINA

 

 

 Corrien els anys cinquanta i  els nins  d'aquella època,  a Mallorca, tinguérem una gran sort. Els temps eren uns altres, sempre hi havia  un moment per cantar-nos unes quantes cançonetes.  De totes elles les que més record són aquestes i, sobretot, el que em duen a la memòria són uns instants, unes hores, uns dies i uns anys extraordinaris.

La primera cançó que vaig sentir va ser el "Vou veri vou". Les estrofes que més sonaven eren:

 

 

S'horabaixa post es sol

plorinyava l'infantó;

no ploreu angelet, no,

que ma mareta no ho vol.

No nin no, no nin no,

una engronsadeta

a n'es nin petitó.

Vou, veri, vou...

No nin no li diu sa mare

no nin no a n'es seu filló

no nin no quan lo bolcava

i tot era no ni no.

No nin no...

Vou, veri, vou...

 

Els nins eren molt poc dormidors i així es repetia, a cada casa,  quasi tota la nit. Eren tan vives, aquestes cançons, que quasi a cada casa hi havia alguna variant. Arribat el dia les cançonetes curtes eren una constant:

 

 

Rapa, rapa moixeta

tota rapinyadeta,

es moixet és vengut

carregat de peix menut

i ha destapat s'olleta

i tot, tot se n'ho ha duit.

 

Una coqueta

amb sal i oliet

i as mig un foradet..

menja’l-te pes nasset!

 

Serra, serra, serrador

serrarem aquest tió

quan el tendrem ben serrat

el tirarem per dins es forat!

Serra ma merra

una olla de terra

una olla d'aram

Patapum!

Patapam!

 

Pic, pelleric

cama, cama de ropit

cama, cama d'arengada

que en voleu de sa somada

set sous i mig.

 

Aquest és son pare

aquest és sa mare

aquest demana pa,

aquest diu que no n'hi ha

i això es sa porcelleta

que fa "nyic", "nyic", "nyic"..

 

Mà morta

mà morta

que tot conhorta

de pa i de vi..

besa aquí...

 

Cabra, cabra cabridera

amb sa cova rabassera

amb ses potes de cavall

tira amunt i tira avall.

 

Un sermó

de picalató

baix de sa trona

hi ha un botifarró.

 

Quins anys! " Ningú es mor fins que Déu vol". Però la veritat és que som nosaltres que ho feim tot malbé.

Els nins es feien grans i les cançons es complicaven una mica. Així apreníem totes les cançons de festa.

Les Verges. Dia 21 d'octubre.

 

 

Demà són ses verges;

totes hem d'anar

davall ses alzines,

bunyols a menjar.

Guaitarem dins s'aigua

i veurem pendons,

amb quatre magranes

i quatre melons.

Avui són ses verges

tots hi hem d'anar,

de pa i confitura

hem de berenar.

 

 

Quan ve Nadal tot és alegria i així es pot veure a n'aquestes cançonetes.

 

 

Ara ve Nadal,

i el temps se refresca,

matarem el gall

torrarem sa cresta.

 

Ara ve Nadal,

menjarem torrons

i amb una guitarra

cantarem cançons.

 

Ara ve Nadal

amb molta fredor,

doneu-me tres duros

per comprar torró.

 

I altres cançons tan conegudes com:

 

 

A vint-i-cinc de Desembre, fum, fum, fum.

Ha nascut un minyonet ros i blanquet, ros i blanquet.

Fill de la Verge Maria

n'és nat en una establia. Fum, fum, fum...

 

Cançó de l'Àngel:

Alegrau-vos, no us retgireu,

venc a donar-vos una gran nova:

ara i aquí Déu es fa home

dau-li acollida, no el rebutgeu.

Anem, anem, anem a cercar-lo

corrent junts cantant i ballant

que Jesús el Déu infant

és d'amor mesura qui vessa...

 

Sa Sibil·la:

El jorn del Judici

Parrà el qui haurà fet servici...

Oh humil Verge!

Vós qui heu parit,

Jesús Infant aquesta nit,

a vostro fill vulleu pregar

que de lo infern nos vulla guardar!

 

Les festes eren un bon pretext per cantar i, com no, Sant Antoni era, és i serà el millor:

 

 

Diguem: Visca Sant Antoni!

amb so mocador a n'es coll;

i amb so des picarol

farem fugir al dimoni.

 

Sant Antoni i el dimoni

jugaven a trenta-u,

el dimoni va fer trenta

i Sant Antoni trenta-u.

 

Arribaven els Darrers Dies i ja hi tornàvem a ser:

 

 

Sa ximbomba ja no sona

ni sona ni sonarà,

perquè té sa pell de ca

i sa canya qui no és bona;

i es sonador qui la sona

que no la sap fer sonar.

 

S'aiguardent de s'arreleta

és bona pes dematins,

per donar a ne's fadrins

quan venen de fer volteta...

 

Sa mort d'En Cabrinetti

xiribiu, xiribiu, bum, bum..

mo n'hem de recordar. Ah, ja, ja...

 

Dominé...

 

Ja som a sa Corema i com sempre:

 

 

Sa Corema ja se'n ve

com un cavall en es cós;

sobrassades “adiós”

per enguany no en menjaré.

 

Sa Corema ja és venguda

deixem anar ses cançons,

aprenguem ses oracions

que és cosa més avenguda.

 

Jesús, Josep i Maria,

Jo vos don el meu cor i l'ànima mia

Ja som sa Setmana Santa

Què són de prop els confits!

Desgraciada berganta

que el divendres no n'ha vists.

Deixem lo dol,

cantem amb alegria

i anem a donar

los “Pascos” a Maria.

A Maria...

 

 

 

I arribava el Dia de L'Àngel, era una jornada gran.

 

 

Sa gallina blanca

tot ho escampa,

sa negra

tot ho aplega,

sa rossa tot ho embossa;

és corb, en tocar-lo fa es mort.

As camí de Ciutat

ses formigues l'han rovegat;

 n'han fet un capçal

d'un almud i mig de sal.

Sa figa secaiona

si no cau avui, caurà demà,

si no cau demà, s'altra.

Sa forta! Sa Forta!

Sa darrera és,

i baix és.

 

El mes de Maria, el maig, era una festa de carrer. Tots els nins anàvem cada dia a una casa d'un veïnat on hi feien les oracions a Maria. Jo la cançó que record és:

 

 

O Maria! Mare mia!

Salvadora del mortal!

Amparau-me i guiau-me

a la Pàtria Celestial.

 

Juny , Sant Antoni de Pàdua:

 

 

Bons artanencs,  alegres!

Veniu tots, vells i joves.

A fer l'acompanyada

del Sant més benvolgut.

Veniu a dar els molts d'anys a Sant Antoni

que és l'amic coral, del Bon Jesús.(bis)

És el fraret de Pàdua.

Senzill com la innocència.

Veniu contents i alegres

que en la carrossa el duim.

 

Per Sant Joan:

 

 

Sant Joan Pelós

va vestit de sedes

amb una candela

agenollem-mos, mos, mos.

 

Per Santa Catalina Thomàs:

 

 

Sor Tomasseta, a on sou?

Ja vos podeu amagar

perquè el dimoni vos cerca;

dins un  pou vos vol tirar.

Què en viva la Beata!

Què en viva sor Tomassa...

 

Ja som a Sant Salvador i quasi sens fer cap esforç ja surt dels cor:

 

 

Vós sou nostra llum primera

llum d'un poble encès d'amor

un poble que en Vós espera

Verge de Sant Salvador.

El poble puja l'escalonada

del santuari joiell d'Artà

anem-hi sempre noble fillada

a la més dolça i santa posada

on nostra mare, on nostra mare,

ens escoltarà,

on nostra mare, ens escoltarà.

 

 

En ve a la memòria una cançoneta que vaig escriure fa temps, que volia reivindicar una mica el cantar i que, sobretot, volia donar coratge, els artanencs, perquè pensava que encara érem un poble que no havia perdut el cantet:

 

No, ni, no, l'infant plorava;

rapa  coqueta, Mallorca,

pare i mare, bolcava,

serra, que tot conhorta.

Demà dia de  verges

no hi haurà cançons,

i davall ses alzines,

plorarem pendons.

Alegrau-vos, no us regireu,

jorn del judici, guardar-nos;

Sant Antoni, no vos gireu,,

sa simbomba, assistiu-nos.

 

Sa Corema ja se'n ve,

sa gallina ho escampa.

O Maria, l'any qui ve,

pàtria celestial del mapa.

Bons artanencs, a on sou?

alegres, cantau amb candela,

no caigueu mai dins un  pou,

sou, de Balears, la primera.

 

 

La Balanguera.  Joan Alcover.

 

 

La Balanguera misteriosa,

com una aranya d'art subtil,

buida que buida sa filosa,

de nostra vida treu el fil.

Com una parca bé cavila

teixint la tela per demà.

La Balanguera fila, fila,

la Balanguera filarà.

Girant l'ullada cap enrera

guaita les ombres de l'avior,

i de la nova primavera

sap on s'amaga la llavor.

Sap que la soca més s'enfila

com més endins pot arrelar.

La Balanguera fila, fila,

la Balanguera filarà.

De tradicions i d’esperances

tix la senyera pel jovent

com qui fa un vel de noviances

amb cabelleres d'or i argent

de la infantesa qui s'enfila,

de la vellura qui se'n va.

La Balanguera fila, fila,

la Balanguera filarà.

 
   

 

 

Només vol ser una petita mostra. No hi ha dret que un dia es puguin perdre.

 

Cantem tots i  no deixem perdre tota aquesta riquesa cultural del nostre poble. El progrés està en mantenir la calor humana, la fe amb un mateix i amb les seves coses. La gent que ens visita no pot incorporar-se a una cultura inexistent.

 
   

Jaume Cabrer Fito.