EN PERE MATEMALES

Un horabaixa qualsevol  d'un dia d'hivern d'ara fa uns deu anys, cap a les cinc del capvespre es preparava la partida més emocionant del poble. En Pere Matemales ja feia unes quantes vegades que guaitava al portal, per  pegar un cop d'ull i  assegurar-se que el qui pujava la costa no era cap jugador. Quan ho era, començava a encendre's-li  la cara i ja podies veure un home encisat i ple de vida.

Tothom procurava deixar les feines el més prest possible ja que normalment sobraven participants i els darrers que arribaven s'havien de conhortar mirant la jugada i fent algun comentari, una mica maliciós, per donar un altre caràcter a l'enfrontament

- S'ha doblat! Jo no ho hagués fet mai!

- Es clar que no. És un disbarat!

Però es fa necessari relatar cada una de les mirades, postures, paraules, sortejos, moviments de taules, cadires, begudes, paper, bolígraf, capsa i, sobretot, fitxes.

No és fàcil, cada persona tenia la seva dèria i aquesta era respectada escrupolosament per tot els demés. En Pere volia seure esquena paret i  poder dir la seva. El major, home pacient i ple de seny, prenia el paper, el bolígraf i la tapa de la capsa i anava fent la ralla i anotant, ells i nosaltres, amb la seguretat que dóna la satisfacció de la feina ben feta i deixant pels més joves les disputes de paelles, llocs, cadires i fitxes.

Els altres ens anàvem col·locant per rigorós ordre d'arribada i després d'uns moments de renou i bauxa, començava la partida amb un silenci expectant.

- Qui surt?

- Jo. Però espera un moment que en tenc tants que no sé per quin he d'encetar.

- No crec que en tenguis més que jo!

- Sempre el mateix! Surt i deixau-vos de punyetes.

Aquest inici era normal i tenia molt significat,  com vosaltres haureu intuït. El joc seria plaent i ple de mots adients: Pensa, juga, pas; escanyat, tanca, obri, doblet, pas; mà,  blanc, bé, mal, pas.

Les dues hores anaven passant fora que ningú fes cap gest desagradable i anotant escrupolosament el resultat de cada un dels jocs:  cinquanta-sis,  són sis punts;  trenta-set,  són quatre punts...

Les expressions més usuals: Blanca flor, l'únic remei, el duo dinàmic, el triumvirat, el quadrilàter, el quinqué, el sextant;  en clara referència a la numeració. Doblada de primera, jugador de tercera;  un moment, qui ha sortit?, si no ho veig no ho crec, no hi ha oposició, no hi ha més cera que la que crema, la canya, haurem de comprar un metre. Ja hem acabat? No n'hi ha hagut ni per començar. Tot eren comentaris sucosos i plens d'ironia. Si a n'aquests moments  arriba algun distret de seguida sabria qui ha guanyat. La cara, els mots i la dolorosa ho escampen per tots els vents.

Quan la cosa arriba al zenit surt el glosador i li diu:

Boqueta de cirereta,

quina boca teniu vós;

vós teniu una boqueta,

com un realet de dos.

Aquí era mal de mantenir el clima si no és amb "El Torero Pastisser". Es posava dret i ho representava:

No volgueu ésser torero,

que es bou és molt reforçat

i una vegada mufat

pots  perdre es salero;

sa plaça és un matadero

que en Jacob ja sap.

Pobre al·lot, no el plany gens;

ni sanes, té les dents,

no el plany gens...

Vaja una cosa encertada

 que m’ha sortit aquest pastelet,

que de coses em diu sa tortada

més en diuen aquests bunyolets;

bunyolets, bunyolets de vent,

bunyolets, també hi ha tortada;

molt agrada a la gent

si és ben ensucrada,

Som d'ofici pasteler, ja ho sé.

estic xiflat de s’ofici,

lo que em  sobra és benefici

per menjar i  vestir bé,

sense sacrifici

encara que els dits m’empastissi,

me'ls xup molt bé;

som d'ofici pasteler, ja ho sé.

Tot acabava en rialla i germanor. Després d' uns quants comentaris sobre el passat, el present i el futur, ens acomiadàvem amb la certesa que demà seria un altre dia i segurament ens tocaria a nosaltres fer la broma.

Bar de Can Matemales.

Artà,  hivern de 1.988