En Metxo

 

Avui m'he aixecat bé, sembla que la pescada ha d'ésser bona i el dia promet bonança.

 

Això que diuen d' aixecar-se amb la cama dreta té la seva gràcia, les gotes d'aigua semblaven pètals de flors enamorades quan queien damunt la pell de la meva cara, la dutxa ha estat tan tonificant que totes les cèl·lules del meu cos agraïen la frescor i el massatge suau i dolç d'aquestes primeres hores.

 

El cafè  i el pa torrat tenia un gustet especial, aquell que només es nota les grans jornades dels esdeveniments: noces, festes i dates molt assenyalades.

 

 

De casa només em port  quatre sardines salades,  cinc cames i dos sacarins de calamar congelat. El cotxe vola en direcció al Caló de Ferrutx i a cada indret sembla que tots els elements naturals em saluden: Coassa, Betlem, na Clara, en Panxo, es Barracar, Talaia Freda, Moreia i ..

 

La barqueta; quan des de d'alt la veig,  s'alegra, es belluga com una baldufa i comencem el ritus del festeig més platònic.

 

La partida és tot un espectacle, la pastereta, com a per art d'encantament s'apropa a la barana per la proa i em convida al balanceig iniciàtic, les amarres de popa es queixen, fan un renou inquiet com a convidada a la sortida. El poperet canta com mai i les primeres tenaces es presenten anunciant anar ulls ben espolsats, quan fàcil és pujar-hi damunt!

 

Na Picarandau, N'Estorba Jornals, Es Bufador i ... ses Puntes de na Brafi. L'aigua morta, avui és dia de barca, amb la canyeta no s'acostaria ni una trista oblada. Cap endins! Faralló d'Albarca, Son Jaumell, sa Vaca, sa Tudossa, quasi fora adonar-me, amb el meu motoret de quatre cavalls,  ja som al Collonar. Aquí els preparatius són diferents, és l'hora de la pesca i el succés és prou important com a per dedicar-hi tot un apartat, anem a intentar explicar-ho.

 

El motor para de sonar, els quatre metres de la  barca semblen posar-se en guarda, cada espai té la seva missió i jo sóc el centre de muntatge. La vella senalla s'obri i em convida a desfer el volantí, el peu té tots els hams en perfectes condicions de pesca i el vell ganivet comença a fer tallades petites de les sardines salades i de les potes i sacarins del descongelat calamar. Esc els hams amb molta cura, sempre hi pos un tros de calamar i a sobre, a la puntera, una talladeta de sardina.


 

  

El volantí va tallant l'aigua i és  submergeix dins les profunditats de la mediterrània; la incògnita sempre sorgeix: Blanc, roca, clapat... Seran serrans, donzelles, aranyes, algun pop, caproig, càntara, besuc, variada, sorell, moll d'ombra, tord: lloro, grívia, roquer; gall, surer, raó, vaca, esparall o qualsevol altra varietat que altres jorns han omplert de goig les meves hores de pesca.

 

La solució és ben propera, he sentit la primera enrampada i ja tenc el fil ben tensat a punt de descobrir quin són avui els meus primers visitants. Cap amunt! Tots els hams són plens de peix, n'hi ha un de diferent, sembla una aranya ja que tot el camí de pujada es belluga com una ballarina el dia del seu debut. Dos serrans i una aranya de cap negre impressionant, fa més d'un quilo.    Alerta a la picada, està enrabiada i amenaça ruïna; pegar-li una bona troncada és la millor solució, agaf la mànega i ben aviat ja la tenc dins la cistella. Bon dia! Ja ho semblava!

 

El plom ja torna cap avall i amb una hora la panera és plena d'un variat de peix que fa goig.

 

Quina fruïció! Quin soroll! D'on ve? Quin brolls! Són tonyines? Sirviola? Segur que és peix gros. Ni la meva barca,  ni els meus ormejos estan preparats per aquests éssers. Ni jo!....

 

I si preparés aquell "Rapala" que em va regalar la tia de França; és molt valent, ja ha complit en tota classe de peix. Ho provaré. No puc perdre res més que el "Rapala" i temps, i, com ja he dit tenc la cistella ben plena i no en necessit més.

 


 

Tall el peu del volantí i hi ferm el peixet de plàstic. El cor em batega com mai. Són molt grans i més llargs que la meva xalaneta. Si per mala sort em pica un,  no se com acabarà la història.

 

El poperet comença a xiular, poc a poc; el fil del volantí es va tensant i el trosset de plàstic inicia el seu pelegrinatge a mitges aigües amb la intenció d'aconseguir enganyar un peixot d'aquests que només Déu sap d'on venen i quantes batalles han guanyades abans de trobar-se amb aquest intrèpid i agosarat pescador.

 

Ai! Déu meu!   Que he  fet!  Un gegant! Estic segur que és el més gran de la guarda.

 

I ara què faig?  Li amoll tot? Espera. Aquest ha volgut picar. Si decideix anar-se'n haurà d'ésser ell qui faci tot l'esforç. Jo l'únic que faré serà parar el motor i ell que em traslladi on vulgui. Ferm el fil a proa i , ja veurem!

 

Per matar el temps he decidit recitar aquella vella dècima desbaratada que tan m'agrada:

 

Un pagès va a la ciutat:

Mira que me som trobat

passejant-me per Ciutat,

un auto ara ha passat,

com una fletxa escapat

i amb un poc més m'aplega;

ell si me pega un esclafit,

ves quin susto no m'enduia,

jo som fort com una encrulla,

si m'hagués ferit,

estic segur que me desxulla.

 

Això segueix a la mateixa velocitat. Sembla un Pràctic.

Avui de matí passava

tot tranquil per davant Cort

 i en  sent un qui me sonava:

 trinc, trinc, trinc, trinc, i no s'aturava,

 però jo li feia el sord.

A la fi me som girat darrera

i he afinat que era un tramvia,

ell si no prenc prest l'acera,

me matava aquell bandera

en tan de lloc com hi havia.

 

Viva el món taronges navel!

Pel carrer de Sant Miquel

quin altra me n'ha  passat

o Bon Jesuset del cel

o Ciutat ja no és Ciutat

o jo som loco d'arrel.

Me n'anava tot tranquil

per damunt un empedrat,

se n'és  vengut un Civil

o no sé qui, un disfressat

i m'ha dit: L'amo per l'altre costat!

 

Da-li corda a s'estel!

Ves quin estil

i si un home té fredor

que no pot prendre el sol.

Ciutat m'has dit,

me'n vaig a Son Carrió

i que hi estigui aquí qui vol,

el que és per aquí,

no hi pot viure una persona,

per paga aquests autos són

just llamps, xip, xop, pap, pup, pip, pop,

un no se'n pot anar enlloc

tranquil de què un "cameón"

no l'hi entimi un mal toc.

 

Ahir vespre vaig anar a n'es Balear

a veure ses títeres,

quina casta de botar!

el que fan no és per a creure;

el qui me va agradar més

va ser aquell que s'engronsava;

no i aquell que se vinclava,

també valia doblers;

i aquell que tan s'arrufava,

com una serp que passava

per un lloc així d'estret,

ell no es feia gens de mal

que és molt que no es fes coix;

era un foradet igual

que es nostre forat d'es moix

de sa porta d'es corral.

Quin estil! Això és esquí aquàtic.

 

Jo títeres dins un teatre

no n'hi havia vistes dar,

però pes poble n'hi ha

que saben titerejar

i ho fan pegar més barato.

 

Jo quan era jovençà

que encara era un tendral,

feia qualque salt mortal,

però ara caaaaa

ell si pec un bot em faig mal.

 

Mal et pegui un llamp!

Trob que a sa meva edat

es pegar bots ja no hi diu,

qualque vespre m’és seguit,

quan jo me'n vaig a colgar,

davant sa dona provar

si un salt mortal puc donar,

però damunt es llit

i allà damunt jo no em faig mal.

A no ser qualque vegada

que allò fent es salt mortal

enverc carbassotada

amb sa closca pes capçal.

I sa dona tan fort com pot

quan sent es renou m'he diu:

animal, tros d'ase,

no siguis animalot,

si  segueixes fent es burot

ens esbucaràs sa casa.

 

Ves-te’n d'aquí, auberdà,

que es llit tot em desbarates,

torna't  posar ses sabates

i ves pes corral a botar,

a veure si amb un bot et mates.

Un any sa gent s'empenyà

de fer-me es batlle d'es poble,

perquè deien que per allà

no hi havia, un home

com jo tan noble.

 

És més punyetero que en Parragó.

I salts mortals ja no en puc fer,

a no ser cucaraveles

i encara en surten mosteles

de pegar pes capçaler.

El que no me va agradar

va ser aquell animalot,

era una casta d'óssot

que a mi me feia tremolar.

Pes coll el duia fermat

amb una bona cadena,

jo no sé el que li feia,

si l'hi hagués escapat.

 

A mi que un ca bufó

me fa corre tot el dia,

per un ós què feria,

crec que no m'aturaria

fins devers Son Carrió.

Llavors per acabar s'assumpte,

surt un home petitet,

tot enredadet de fred

o tremolava d'es susto.

Però va ser un home llest

que es ulls me va fer badar,

quan va començar a tirar

 

plats enlaire, res de tests,

cap en va arribar a trencar,

set o vuit sempre en rodaven,

ses manetes no paraven

i els va arribar a aturar.

Això si que me va agradar

i sé cert que ho provaré,

sortiré al mig del carrer

i sa gent m'he mirarà.

 

Cada cop té més força aquest barrufot.

 

Que en puc rompre, una dotzena

i això per ca nostra que és,

poca cosa, quasi res,

maldament sigui pagès

sóc dels qui van amb balquena.

 

Perquè si ens vesseu sa perxada

d'es porc que vàrem matar,

va fer tanta sobrassada

que d'altivada que està,

no es veu sa canyissada.

 

 

Me cag amb el dimoni!

Saïm, trenta-quatre pots,

camaïots, dues dotzenes,

que ni sa carn és tan bona.

Saïm,, trenta-quatre pots!

ossos salats, xulla fresca,

crec que en tenim per salar,

Què dic! Salat  ja està,

un per aquí arriba anar

que no sap el que es pesca.

Pip,  es tren qui se'n va,

espera't un poc que venc

que he de despedir sa gent

que fins ara m'ha escoltat.

 

Me'n vaig, que per Ciutat

un no es pot entretenir,

me'n vaig, si voleu venir

que es tren esperant està

i estic segur que en arribar,

sa dona, sa sobrassada més bona,

per voltros encetarà.

 

Ja fa més d'una hora que estira i no dóna cap símptoma de fatiga, sort que li ha pegat per portar-me cap a terra, sempre sóc a temps de tallar...

 

Estic cansat, posaré el motor en marxa i provaré d'anar-me'n cap el moll, veure'm  què passa.

 

Ve! S'ha decidit a seguir-me. No fa cap esforç extraordinari. Si volgués fugir ja faria molt de temps que no vendria amb mi.

 

Arrib al port i el peix em dibuixa una línia darrera la barca plena de vida i d'angoixa, va apropant-se cap a mi i fent voltes dintre el moll, dansant una espècia de ball primitiu de bé i mal.

 

De cop el veig venir cap a mi, decidit, amenaçant lluita, agaf el rem i l'aixec a l'aire. Espera que t'arribi! Et faré un vestit nou!

 

Quan ja havia decidit tallar el sedal, es va acostant poc a poc, li pec remada amb tanta sort que el fer damunt el cap i resta mig mort, panxa enlaire i fent el bategot.

 

És la meva. Estir amb totes les meves forces fins que les mans en ragen sang, m'atur un moment però pens que no és adient i torn estirar amb més força fins a tenir-lo devora la barqueta, Li fic la mà dintre la boca i pec una estirada amb tota la meva ànima. Miracle! Ho he aconseguit. El peix més gran que he pescat en tota la meva vida!

 

Com es diu? No n'havia vist cap mai com aquest. Sembla un Merlí, però no,  té la boca massa allargada. Un peix vela? És massa senzill, té els alerons molt grans però, no ho sé. Ja veurem.  Algú ho sabrà.

 

I ara què? El faig net? L'enseny  als veïns del poble? No ho creuran. Però d'alguna manera ho he de solucionar. És més alt que jo, fa més d'un metre setanta,  pesa més de setze quilos i el meu cotxe no té capacitat per transportar-lo tancant la porta del darrera. La deixaré oberta i no l'espatllaré.

 

L'arribada a casa és apoteòsica.  Els picapedrers que construeixen uns apartaments davant al meu carrer, corren per veure'l;  és un bitxo estrany, ningú sap com es diu, però tothom es fa creus, no es poden imaginar com l'he pescat i jo faig la promesa de no contar-ho massa.

 

Després de menjar una mica i descansar un moment vaig, fora pensar-ho massa, a la vora de la mar, per fer-lo net.

 

              Quin altre relat! Una pell dura com una cuirassa, poca butza, unes escates fines i atapeïdes i un color de sang blava, sembla Real. En faig trossos? No, primer l'he de mostrar a en Jaume, l'he de fer enrabiar una mica i , com jo no hi tornaré mai més, l'hi he de fer ganes d'anar-hi.

 

Quins espants! No ho creu. Li explic els detalls i no acaba de tancar els ulls. El conec i sé que fins que no els tanqui és que no ho creu. Al cap d'un bon temps ho fa, ja sé que la meva història restarà dins la seva memòria i serà contada en algun lloc, algun dia,  a algú.

 

En faig trossos i el repartesc a tota la família i les amistats. Per mi no n'he pensat a deixar gens però això no té importància. Em diuen que els ha agradat molt i això ja em basta per restar satisfet i ple d'orgull.

 

Un pescaire m'ha mostrat una foto d'una Agulla Imperial, és ella, ja sé com es diu, però per mi sempre serà un peix especial, amb nom propi i amb flaire, sabor i emoció,  únic.

 

Ara puc cantar-ne unes quantes d'aquelles del meu padrí. El temps és nostre. No digueu mai no ho sé fer, proveu-ho. Després de més de seixanta any de pescar he enganxat un peix de mida. Salut.

 

 

 

Jo llaurava amb un bou tort

i amb un altre que no hi  veia

i a cada passa les deia,

voldria caiguéssiu morts.

 

En acabar de segar,

de sa palma faré gangalles

i des davantal cucales

per fer batre es bestiar.

 

Ai, ai, ai, jo no em cansaria mai

de batre damunt un era,

en na Roja i na Morena

i na Pastora i es cavall.

Estimat meu que em dureu

en venir de Barcelona,

vos duré lletra rodona

i així la coneixereu.

 

- Cara de sol resplendent

que t'ho he dit de vegades,

jo et donaria més besades

que un molí no fa rodades

un dia de molt de vent.

 

Pescador de canya,

moliner de vent,

no necessita notari

per fer testament.

 

Llevant, xaloc i migjorn,

llebeig, ponent i mestral,

tramuntana i gregal,

per sempre,  amic Joan Metxo.