En Metxo
Avui m'he aixecat bé, sembla que la pescada ha d'ésser bona i el dia promet bonança.
Això que diuen d' aixecar-se amb la cama dreta té la seva gràcia, les gotes d'aigua semblaven pètals de flors enamorades quan queien damunt la pell de la meva cara, la dutxa ha estat tan tonificant que totes les cèl·lules del meu cos agraïen la frescor i el massatge suau i dolç d'aquestes primeres hores.
El cafè i el pa torrat tenia un gustet especial, aquell que només es nota les grans jornades dels esdeveniments: noces, festes i dates molt assenyalades.
De casa només em port quatre sardines salades, cinc cames i dos sacarins de calamar congelat. El cotxe vola en direcció al Caló de Ferrutx i a cada indret sembla que tots els elements naturals em saluden: Coassa, Betlem, na Clara, en Panxo, es Barracar, Talaia Freda, Moreia i ..
La barqueta; quan des de d'alt la veig, s'alegra, es belluga com una baldufa i comencem el ritus del festeig més platònic.
La partida és tot un espectacle, la pastereta, com a per art d'encantament s'apropa a la barana per la proa i em convida al balanceig iniciàtic, les amarres de popa es queixen, fan un renou inquiet com a convidada a la sortida. El poperet canta com mai i les primeres tenaces es presenten anunciant anar ulls ben espolsats, quan fàcil és pujar-hi damunt!
Na Picarandau, N'Estorba Jornals, Es Bufador i ... ses Puntes de na Brafi. L'aigua morta, avui és dia de barca, amb la canyeta no s'acostaria ni una trista oblada. Cap endins! Faralló d'Albarca, Son Jaumell, sa Vaca, sa Tudossa, quasi fora adonar-me, amb el meu motoret de quatre cavalls, ja som al Collonar. Aquí els preparatius són diferents, és l'hora de la pesca i el succés és prou important com a per dedicar-hi tot un apartat, anem a intentar explicar-ho.
El motor para de sonar, els quatre metres de la barca semblen posar-se en guarda, cada espai té la seva missió i jo sóc el centre de muntatge. La vella senalla s'obri i em convida a desfer el volantí, el peu té tots els hams en perfectes condicions de pesca i el vell ganivet comença a fer tallades petites de les sardines salades i de les potes i sacarins del descongelat calamar. Esc els hams amb molta cura, sempre hi pos un tros de calamar i a sobre, a la puntera, una talladeta de sardina.
El volantí va tallant l'aigua i és submergeix dins les profunditats de la mediterrània; la incògnita sempre sorgeix: Blanc, roca, clapat... Seran serrans, donzelles, aranyes, algun pop, caproig, càntara, besuc, variada, sorell, moll d'ombra, tord: lloro, grívia, roquer; gall, surer, raó, vaca, esparall o qualsevol altra varietat que altres jorns han omplert de goig les meves hores de pesca.
La solució és ben propera, he sentit la primera enrampada i ja tenc el fil ben tensat a punt de descobrir quin són avui els meus primers visitants. Cap amunt! Tots els hams són plens de peix, n'hi ha un de diferent, sembla una aranya ja que tot el camí de pujada es belluga com una ballarina el dia del seu debut. Dos serrans i una aranya de cap negre impressionant, fa més d'un quilo. Alerta a la picada, està enrabiada i amenaça ruïna; pegar-li una bona troncada és la millor solució, agaf la mànega i ben aviat ja la tenc dins la cistella. Bon dia! Ja ho semblava!
El plom ja torna cap avall i amb una hora la panera és plena d'un variat de peix que fa goig.
Quina fruïció! Quin soroll! D'on ve? Quin brolls! Són tonyines? Sirviola? Segur que és peix gros. Ni la meva barca, ni els meus ormejos estan preparats per aquests éssers. Ni jo!....
I si preparés aquell "Rapala" que em va regalar la tia de França; és molt valent, ja ha complit en tota classe de peix. Ho provaré. No puc perdre res més que el "Rapala" i temps, i, com ja he dit tenc la cistella ben plena i no en necessit més.
Tall el peu del volantí i hi ferm el peixet de plàstic. El cor em batega com mai. Són molt grans i més llargs que la meva xalaneta. Si per mala sort em pica un, no se com acabarà la història.
El poperet comença a xiular, poc a poc; el fil del volantí es va tensant i el trosset de plàstic inicia el seu pelegrinatge a mitges aigües amb la intenció d'aconseguir enganyar un peixot d'aquests que només Déu sap d'on venen i quantes batalles han guanyades abans de trobar-se amb aquest intrèpid i agosarat pescador.
Ai! Déu meu! Que he fet! Un gegant! Estic segur que és el més gran de la guarda.
I ara què faig? Li amoll tot? Espera. Aquest ha volgut picar. Si decideix anar-se'n haurà d'ésser ell qui faci tot l'esforç. Jo l'únic que faré serà parar el motor i ell que em traslladi on vulgui. Ferm el fil a proa i , ja veurem!
Per matar el temps he decidit recitar aquella vella dècima desbaratada que tan m'agrada:
