ARRIBA SANT PERE!

Hem acabat les classes i la padrina ja comença a enganxar la somereta, Blanqueta era el seu nom, al carretó. Era més caparruda que un aragonès, però més simpàtica que un andalús.

A les vuit del matí  era la sortida, padrina, mare i els quatre infants ja estàvem preparats per passar l'estiu a La Colònia. Com podeu imaginar era un dia gran, el cor bombejava a cent i la sang feia el recorregut en una dècima de segon.

Na Blanqueta  tranquil·la prosseguia el seu pas, això vol dir dues passes endavant i una endarrera, ni pel rei canviava el pas. Quan arribava al coll de Morell es parava, tots ho respectàvem amb silenci  i esperava les nostres empentes per arribar a dalt, es podia dir que érem nosaltres que la pujàvem a ella, però alerta, quan arribava damunt, pegava un cop d'ull i prenia fura cap avall, qui no estava preparat havia de corre per agafar-la, semblava haver vist l'aigua de sa Canova i això eren sensacions majors, no ho podia resistir ni un animal com ell que, per cert, era més intel·ligent que un linx i no podia aguantar, com tampoc nosaltres, els aires de l'embatol marí d'aquest indret diví.

Els infants teníem prou feina amb observar la padrina, la mare, nosaltres mateixos i, sobretot, la somereta que ens tenia bocabadats i agafant-nos les mans ens transmetíem els desitjos d'un estiu venturós i ple de noves experiències. Somniàvem amb el banys a la Bassa d'en Fasol, les excursions de les tardes a Ca los Camps i les nits, a la llum del carbur, damunt la terrassa, cantant, ballant i escoltant rondalles i contarelles dels més vells de la rotllana.

Com haureu encertat eren altres temps, per conèixer-los una mica vull contar-vos un fet que em va succeir una vegada d'aquestes camí de La Colònia. Abans de la partida la meva padrineta m'havia regalat una cartera nova i dintre m'hi  havia posat un bitllet de vint-i-cinc pessetes  d'aquell temps, que eren com ara un de mil duros. Vaig pujar al carretó i cap a la mar,  amb la mala sort de perdre la cartera pel camí. Quan vàrem arribar al lloc i no vaig trobar- la  per comprar-me una galindaina a Ca N'Estaca, tot el meu cos es va estremir, en Damià en veure'm tan trist em  regalava el que volgués, però jo el que volia era el meu regal.

Encara tenia els ulls plens de llàgrimes quan va arribar, a casa, un home damunt una bicicleta que deia que venia d'Artà i que li havia faltat temps per anar a la botiga a veure si sabien d'algú que hagués perdut una cartera i li havien dit que era la meva. L'alegria va ser grossa, no el vaig fer sant perquè no hi tenc poder.

Sa Canova, es Barranc, sa Devesa, Can Rai,  Can Pentinat i Can Regalat, conformaven un vocabulari familiar d'una utilitat extraordinària i ple de vibracions sensacionals.

Gràcies a la memòria prodigiosa de mestre Antoni "Garrit" i del conco Llorenç "Canai" (q.p.d) vaig poder recollir fa uns anys el topònims de les cales, puntes i pesqueres de la costa artanenca. Les  vaig enumerar perquè em semblava més fàcil localitzar-les. Aquí són:

Tot  això ve a conte de Sant Pere, així havíem començat i hauríem de respectar-ho. Festa gran de La Colònia, patró i protector de tots nosaltres, pescadors d'arrel que passam més gust de parlar-ne que de gaudir de veritat d'una bona pescada. Les festes  veritablement populars sempre tenen el mateix i això les fa úniques i entranyablement nostres:  al matí concurs de natació, qui agafa l'ànec és seu! i pal ensabonat, al capvespre carreres de peu, cucanyes i carreres de bicicleta, ben amenitzat per les xeremies; al vespre revetlla popular amb  el conjunt "Els Mallorquins”. Això és tot i no hi ha res millor, com a mínim per mi que sóc una mica sentimental, com heu pogut comprovar.

El cançoner popular de Mallorca, del Pare Ginard, ens recull dues cançonetes de La Colònia a Sant Pere:

qui se va fer canalera

a los seus ulls, de plorar.

I aquesta altra més popular encara:

Un bon sant és Sant Miquel,

però Sant Pere és millor,

perquè l'ha fet el Senyor

hereu de ses claus del cel.

      Volum III (448, 450).

Jaume Cabrer Fito

Juny de 1998