UNA DE XEREMIES
Set anys, nou mesos i dies
esclau de rei vaig estar,
per aprendre de sonar
es grall de ses xeremies.
Mestre Miquel Aloy Llabrés, natural de Sencelles, fa més de cinquanta anys que ens alegra les festes amb les seves xeremies.
Ens recordava l'altre dia, que ja venia amb el seu pare l'any 1947 i des de la data no hi ha faltat mai.
Aquest any ha estat una mica especial, va venir el dissabte de Sant Salvador però el dia del patró no ho va poder fer, ja que va haver d'ingressar a una clínica afectat per una dolència.
Quan els vaig sentir vaig acudir-hi, com sempre, el so de les xeremies m'atreu d'una manera molt especial, m'evoca la meva infantesa, és dia de festa grossa.
La sorpresa va ser gran, no veure-hi l'home en Miquel no podia ser. Sort que és tota una saga de xeremiers i el seu germà Bartomeu i el fill de l'home en Miquel ens varen divertir gràcies a aquests grans instruments de comunicació.
Quan tancava els ulls i escoltava semblava veure l'home en Miquel amb aquest instrument de 24 centímetres de llargada, els cinc forats en sentit longitudinal i els tres a la part del darrera, que només ell sap tancar i obrir amb aquella gràcia tan especial que fa possible treure-hi els sons més afinats. I penjant, a la mateixa mà esquerra que toca el flabiol, aquella petita caixa flexible de 25 centímetres de diàmetre, per 21 de profunditat, penjat verticalment per mitjà d'aquell cordó, el qual colpeja, amb la mà dreta, amb una maceta les pells que tenen els seu rivets deu forats, els quals al seu torn són subjectats per mitjà d'una corda prima, creuant el tamborino en forma d'angles iguals. Duen uns estrenyedors i un bordó (corda de guitarra en posició diametral) i una clavilla per poder tensar-la. (Segons Josep Massot i Planes).
Al costat, el seu pare o el seu fill amb l'instrument més típic del país, que consisteix en un sarró de cabrit o d'anyell, anomenat sac, que és omplert d'aire per mitjà d'un tub curt, bufador, enganxat per la nou a una cama, mentre a l'altra hi va el grall i al coll enganxats al braguer hi van els fillols i la trompa llarga o bordó amb la campana; subjectat sota el braç esquerre, la pressió del qual regula a més a més i principalment la quantitat d'aire, cosa que sempre han sabut fer tan encertadament la família Aloy i a més conjugar tan delicadament els treballs dels tres instruments musicals, és una tasca prou aconseguida i engrescadora.
Els orígens, de les xeremies, és molt difícil de precisar. Va sorgir, segurament, per voler imitar la veu i el que més em recorda és el plor d'un infant.
Va passar per l'Orient (Mesopotàmia, Egipte i zones d'Àsia) i , segons Suetoni, Neró també va tocar el "Choraulam et utricularium", (flautista que acompanya al cor). Per l'Edat Mitjana va passar pels monestirs i després als joglars i trobadors.
Als Països Catalans va anar passant a les mans dels pastors, modernitzant-se en els segles XIV i XV, i passant per una etapa molt conflictiva arran de la derrota dels partidaris de Carles d'Àustria i la caiguda de Barcelona el 1714, donant part a la prohibició religiosa de ballar i fer actes festius.
A mitjan segle XIX, és l'època de la Renaixença, sorgeix un interès general per la nostra cultura.
La decadència a principis del segle XX provoca la marginació de les xeremies, era un instrument simple i vulgar al costat dels moderns.
L'aparició de la televisió els anys seixanta, juntament amb el turisme i altres fenòmens posà en un punt i a part les xeremies.
La televisió ha mostrat a les noves generacions un panorama cultural estereotipat i escleròtic, això ha dut com a resultat una imposició subtil d'una escala de valors, de comportaments, de formes de vida, per part d'una classe social dominant: la burgesia.
Que a pesar de tots aquests aconteixements històrics, hi hagi homes i famílies com la de Miquel Aloy que hagi sabut guardar, mantenir, ensenyar i comunicar totes aquestes tonades: Mestre Guillemet, Matinada, El Bon Jesús, Les Rodes, Marxa popular, Tonada d'en Pixedis, Sa Caldereta, Ses Porgueres, Aquests de la Capa Negra, Ses Jornades...; Boleros, Boleres, Jotes, Mateixes, Fandangos, Copeos...
Que, aquest any, ens ha deixat bocabadats a tots els qui els hem escoltat i, sobretot, els qui els animàvem de ben a prop: Mestre Miquel Ginard "Butler", persona que sap apreciar tot el nostre folklore; en Llorenç Terrassa "De ses Maianes", gran glosador i coneixedor de la història d'Artà; en Sebastià Tous Nadal "Funtillo", que de jove tocava el flabiol fins que unes persones fora ànima li robaren; en Miquel Font, filòleg i sensible a tota espurna mallorquina; en Joan Ferriol i jo mateix.
Això ens permet concloure amb les paraules del Pare Antoni Martorell : " Avui, més que mai, urgeix defensar i custodiar el tresor de la nostra cultura i res millor per aconseguir-ho que fer conèixer, promoure i divulgar el nostre folklore musical. Enfront de l'aürt ferotge de productes exòtics que, com una onada truculenta, amenaça engolir inexorablement la nostra cultura i, amb ella, la nostra pervivència ètnica, cal arrambar l'espatlla generosament per aixecar un dic de contenció per tal de detenir l'allau contaminant que ens escomet de d'allà les nostres fronteres i, alhora, difondre sempre més la coneixença i l'efecte del nostre patrimoni cultural. Preservar i difondre el nostre folklore, és defensar i perpetuar la nostra identitat de poble".
Jaume Cabrer Fito