Estima a les gents, les terres i les cultures. Ja el 1968 ens organitzava representacions teatrals en català.
Els seus alumnes i companys li organitzam un homenatge el dijous dia 12 de febrer de 2004 a les 8 de l'horabaixa al saló d'actes de "la Normal" (IES Josep Mª Llompart)

Encarna Viñas era com un caliu encès enmig de la cendra que desprenia espires i calava foc l’herba tendra que cada any  rebrotava al seu voltant.

Es mostrava amb tothom com una persona sociable, amable, optimista i decidida, però sobretot vull remarcar que va ésser, per a nosaltres, els seus alumnes, un exemple de compromís en la feina ben feta.

Per a ella la clau de la Història consistia sobretot en conèixer i interpretar els fets en el context de l’estructura social, política i econòmica del país. Però allò veritablement interessant és que si ens hagués ensenyat geografia, llengua o literatura també ens hauria transmès el mateix interès i motivació per aquestes matèries.

Animadora incansable, va saber engrescar-nos en la seva cabòria de teatre: primer llegit i després representat amb tot detall. Segurament el Tirant lo Blanc, en adaptació de Maria Aurèlia Capmany, representat el dia del Llibre de 1969, fou un punt d’inflexió en aquest procés i de partida de l’activitat teatral a Magisteri que encara perdura.

El seu compromís amb la societat el va exterioritzar participant activament en quantes manifestacions culturals se realitzaven en defensa de la nostra identitat com a poble. Un dia que se celebrava un acte literari a la Casa Catalana va arribar la policia i va detenir algunes persones, entre les quals se trobava el seu marit,  el poeta Josep Maria  Llompart, i Encarna Viñas va encarar-se amb els agents i els digué: - agafeu-me també a mi! La miraren amb mala cara i se'n dugueren els homes a comissaria. Quina dona més valenta era Encarna Viñas.

Estic segur que allà on es trobi, Encarna Viñas encara ens recorda a tots els que fórem els seus alumnes i que si volgués ens tornaria encoratjar a participar en una obra de teatre.

El seu record perdurarà per a sempre en el nostre cor.

Pere Carrió i Villalonga
12 de febrer de  2004

Sa Barqueta

1. A sa vorera del mar, 
hi ha una barca molt vella,
i quan l’amo se’n hi va,
ella soleta navega,
navega, navega.

Tornada

I quan hi va,
sa barqueta per dedins la mar,
soleta navega, soleta se’n va.
(bis).

2. Es patró és un home vell,
que té més de noranta anys,
no arribarà mai a cent,
perquè se morirà abans. 

Tornada

3. I quan s’embarca al matí,
només fa posar-hi un peu, 
i sa barca ja vol partir,
sense esperar si s’asseu. 

Tornada

4. S’altre dia es va morir,
es patró vell de ciutat,
fou d’una angina de pit,
que el deixà mort a l’instant.

Tornada

Lletra i música ã 1967
Pere Carrió i Villalonga

UN ARBRE.

Un arbre,
fulles verdes i brots secs,
fruits madurs que ens esperen,
qualsevol les pot collir.  

Un ocelló que crida la seva mare
que mai més no tornarà.  

Un arbre,
ja les fulles han caigudes,
les branques estan rompudes
i la soca ja no hi és,
tampoc hi ha aquells dos cors
que recordaven
uns amors que ja hauran passat.  

Un arbre,
ja les cendres només queden,
i els vents les repartiran,
per ell ja tot s’ha acabat,
però queda una llavor
que renaixerà
i dins noltros
per sempre estarà.  

Un arbre…  

Lletra (1967): ã Jaume Caldentey Bennassar
Música (1968): ã Francisco Suñé Figuera

Parla Encarna Viñas

I ara sentirem les paraules de Dnya Encarna.

I ho farem amb part de la resposta que dona a Jaume Oliver, quan aquest li demana informacions sobre el seu pare, el meritori pedagog D. Gabriel Viñas (al llibre “Escola i Societat”. De l’Editorial Moll. Editat a Mallorca, l’any 1978). A aquesta resposta ens conta dos fets que la concerneixen a ella i a la seva germana Cèlia: 

“Ell, abans de la guerra, fou una persona totalment entregada a la seva professió d'ensenyant. Era nerviós i actiu, era l'antiviolencia personificada. Fumava amb pipa i, en general, tenia molt bon humor. Ara bé, jo vaig veure un trencament total en el seu estat d’ànim des de la guerra: ell fou depurat i va estar separat de la docència devers un any i mig. No semblava el mateix home, els anys de la postguerra, que el que havia estat abans. Crec que ningú no comprengué el seu humor d'aquests anys darrers. Era un humor irònic, era un humor de sobrevivencia, escèptic, un humor que suavitzava una tragèdia íntima i una frustració radical. Pensa que el Museu Pedagògic havia desaparegut i que ell, abans del 1936, tot lo dia hi era.  

De jove havia estat molt esportista. Va ésser jugador de futbol dels juvenils del Barcelona, i també, en ocasions, feia d’àrbitre; era bon nedador. Gràcies a ell, la meva germana Cèlia i jo, quan encara no era corrent, ens banyàvem i nedàvem a la platja... 

...  

Era barceloní, com la meva mare. Estudià magisteri a la Normal de Barcelona i fou mestre de Palamós uns anys. Anà després a Madrid a estudiar a l’Escola Superior del Magisteri, d'on saps que en sortien, o catedràtics de Normal, o Inspectors d'Ensenyament Primari. Ell es decantà per catedràtic de Normal i el seu primer destí va ésser a la Normal de Lleida, d'on fou catedràtic de Matemàtiques, i escrigué una obra de didàctica d'aquesta matèria.  

... 

A Lleida vàrem néixer la meva germana Cèlia í jo, i hi visquérem vuit anys. L'any 1923 demanà el trasllat a Ciutat, i d'aquí ja no es mogué”  

... 

(i ella tampoc. Així va ser com el curs 1967-68 va entrar de professora d’Història a la Normal, i aquí la vàrem conèixer nosaltres, els seus primers alumnes i companys de feina de la Normal. Posteriorment va tenir nous alumnes i nous companys als Instituts Joan Alcover i Antoni Maura, també de Palma).

... 

12 de febrer de 2004