|
Àfrica
no existeix. Ho apunta Benjamin Abdala Junior a Literatura
História e Política. Ho remarca Ferran Iniesta a Kuma,
historia del África negra. Els mitjans de comunicació la
recorden molt de tant en tant. Els llibres de geografia la
dibuixen sota un altre continent; els d'història general ni tan
sols l'esmenten. Àfrica no existeix, i aquestes són paraules,
també, de Sebastião Salgado. "De vegades fa l'efecte que
els Estats Units i Europa han esborrat Àfrica del mapa, com si
estigués al marge de tota salvació possible", diu per
emmarcar les fotografies que reflecteixen el seu Èxode.
Unes imatges que, sovint, recorden altres seqüències, aquestes
llegides.
"La
guerra era més intensa que mai. El país sencer s'hi submergia.
Les ciutats es reduïen a runes pels bombardeigs continus. Les
persones fugien de les ciutats per refugiar-se als camps, per on
deambulaven tot buscant menjar. Aquells que no podien fugir de les
ciutats per refugiar-se als camps menjaven gats, rates, gossos,
fins que no els restava ja res més per rosegar. Un vent de
bogeria i mort granava el territori. [...] Luanda s'anava omplint
de gent que fugia de la guerra i de la fam, en un creixement
galopant i suïcida". Després d'un relat cada cop més dramàtic
(mai tràgic), Pepetela fa una al·legoria de la descomposició
d'una societat que intenta sortir cap endavant, i que se
submergeix a les pretensions malaguanyades, i al mateix oblit. Ho
fa des de la caracterització detallada de quatre personatges, però
ho fa també des de la descripció dura, i alhora distant, de
l'ambient.
 Els
seus mutilats, "recolzats a les crosses, sense les dues
cames" els rescata Salgado als afores de Kuito, Angola, al
1997, víctimes de les mines antipersonals. I els nens "sense
abric que vagaven pels carrers" els retrata el fotògraf a Moçambic,
al Zaire, a Ruanda. Són nins que viuen a campaments destinats a
l'acollida de desplaçats, les mateixes tendes de campanya que la
Creu Roja instal·la a la plaça de Kinaxixí perquè s'hi refugiïn
els que han vist derruir-se la seva pròpia casa. El temps també
acabarà per estripar-les.
O
desejo de Kianda
és la història d'una evolució massa ràpida, de la
burocratització precipitada d'un món que intenta oblidar els
anys de colonització mitjançant una independència moderna,
europea. I que prescindeix de les seves arrels per tal d'assolir
aquesta empresa. El salt històric que suposa passar d'un estil de
vida molt tradicional (primitiu, gairebé) a una nova era basada
en el progrés que caracteritza els països no africans, provoca
la construcció d'una societat sense ciments. Que cauria amb un
cop de vent. Pepetela materialitza aquesta metàfora. Parteix d'un
fet extraordinari, l'enderrocament dels edificis de Luanda, per
reflectir des d'aquí la descomposició de l'Àfrica actual.
Kianda, la deessa de la Llacuna, és la tradició, és la
identitat, la mare del poble africà, i reclama la seva memòria.
Rere
la colonització
Després
de dècades de dependència, Angola, Moçambic i Guinea Bissau,
que reuneixen sota les seves fronteres els fragments d'antigues
nacions, tenen una ànsia de transformació molt intensa. Inicien
un procés clarament revolucionari. Com recorda Georges Balaudier,
aquests països "emfasitzen la construcció d'un text com a
resultat d'altres textos, mitjançant un treball poètic d'absorció
i transformació". Als
grans períodes de canvi la creativitat augmenta. La utopia
intenta redefinir-se i l'imaginari social s'encarrega de noves
configuracions. Apareix una voluntat d'anticipar l'experiència
actual sobre el futur. Els autors imaginen solucions i eliminen
l'impossible.
Pepetela,
com altres escriptors de l'Àfrica negra, absorbeix històries de
la literatura oral i les enllaça amb textos d'autoreflexió. Es
converteix així en el portaveu d'un patrimoni cultural col·lectiu,
que lliga els elements més tradicionals amb moviments propis de
la creació europea. I, conscient d'aquest doble discurs, l'autor
relata dues històries paral·leles que, malgrat que es refereixen
al mateix fet insòlit, no es fusionaran fins al final de la novel·la.
Així, d'una banda hi ha la història de João Evangelista i la
seva dona, Carmina, una parella moderna que viu, cadascú a la
seva manera, al marge de la realitat social. De l'altra banda,
Pepetela presenta l'experiència de Cassandra, una nina capaç de
sentir el càntic suau que sorgeix del fons de la llacuna, als
peus d'un edifici que romandrà en construcció per sempre.
El
llibre descriu la història d'un matrimoni que, com la ciutat,
s'enfonsa silenciosament. João Evangelista i la seva dona són
els representants d'una petita burgesia que intenta superar la
pobresa que es dóna a Luanda, la ciutat on viuen. Com ho fan?
Evitant el contacte amb la realitat social que els envolta.
Carmina, malgrat que es perfila com una dona lluitadora i política,
falsament compromesa, no fa més que moure's pels seus propis
interessos. És una dona emancipada, independent. El seu marit ni
tan sols ha hagut de pagar l'alembament
per ella. "Ni els meus pares em venen, ni ningú em
compra", li diu a João. "Sóc socialista, a la merda
les tradicions obscurantistes", remata. Membre de la
Comunitat Central de la Joventut, aspira a formar part del Comitè
Central del Partit. Per això donarà l'esquena al poble, malgrat
que assegurarà que ho fa tot per ell. João Evangelista, per la
seva banda, s'aïlla d'un món que no suporta. I ho fa al món
fictici que li ofereixen els jocs d'ordinador. L'escriptor
representa així la modernitat desaprofitada. És a dir: la informàtica,
capaç de definir l'evolució d'un país o d'un estament social,
funciona aquí únicament com a element alienador. Aquesta doble
fugida, la d'ella, la d'ell, es veurà encerclada en la necessitat
de buscar una altra casa on viure, atès que tots els edificis de
la plaça de Kinaxixí cauen sense explicació i sense remei. Cap
dels dos és conscient d'aquest intent d'escapar del seu voltant.
El temps i l'apartament els caurà a sobre, finalment. Aquí és
potser quan Pepetela es mostra més escèptic davant la pretensió
de canviar les coses, sobretot si es prescindeix de les arrels.
"El
temps present es degrada", apunten els estudis de Paulo Honório
i Paulino Perna Torta a Literatura
História e Política. "Els autors proposen una nova
ordre social. El passat, que va escapar de les mans dels
personatges per la reedificació de la societat, funciona com a la
projecció d'un món futur". Precisament això és el que
l'escriptor vol reflectir des de la figura de Kianda, com a
tradició necessària d'un poble, i des de Cassandra, la jove que
té la capacitat d'entendre les coses i de canviar-les.
La
infantesa a la literatura africana
L'any
1948 apareix a Luanda una renovació intel·lectual. Sota la frase
"Vamos descobrir Angola", un grup de joves amb
inquietuds diverses pretén combatre el respecte exagerat pels
valors culturals d'Occident, molts dels quals ja estan obsolets.
"Vamos descobrir Angola" era una iniciativa per
descobrir el país a través d'una feina col·lectiva i
organitzada, que exigia l'expressió dels interessos populars i de
l'autèntica naturalesa africana, sense caure en l'exotisme
colonial.
Segons
Mário de Andrade, des
dels anys 50 els temes de la poesia africana s'han centrat en
l'amor i la dona, univers líric de rehabilitació dels valors estètics,
i en la infantesa. Aquesta ultrapassa la nostàlgia per tal de
convertir-se en una font d'energia, de renaixement. La infantesa
funciona com a metàfora de la lluita social, la reordenació de
l'espai i la derrota de l'especulació immobiliària en profit
dels colons.
Cassandra
viu a un edifici sense acabar. Una de les representacions
tangibles que trobem sobre la desestructuració social a l'Àfrica
és la construcció massiva de blocs de pisos que no tenen cap
utilitat. El poder preval sobre la gent. Si
els polítics consideren que cal construir una maternitat a
un poble determinat, la construiran, malgrat que aquesta no sigui
una de les necessitats principals d'aquell poble. Així, l'edifici
romandrà buit i descuidat. S'anirà derruint a poc a poc sense
que a ningú no l'importi.
Això
és justament el que Sally Wade explica a Le
village dans le ville, a l'exposició Àfriques,
l'artista i la ciutat. La degradació també es fa palesa als
blocs d'habitatges. Les
famílies no estan avesades a moure's dins un pis i, un cop dins,
hi fan la vida habitual. És a dir, sovint entren vint membres
d'una mateixa família a un apartament, no saben per què
serveixen la majoria de les infrastructures que hi troben.
Intenten adaptar la construcció al seu propi estil de vida. En
realitat "desconstrueixen". Aquesta "desconstrucció"
és la mateixa que trobem als carrers de Dakar, d'Abidjan, de
Guinea Bissau. I és exactament la descripció de Kinaxixí. La crítica
dura que en fa Pepetela.
Cassandra
viu a un bloc fet a mitges, metàfora d'una societat també feta a
mitges. A més, és també un edifici trampa: Kalumbo és un veí
sense possibilitats de baixar d'allà. Fa anys que la seva
esclerosi múltiple el mantén presoner de casa seva. Aquesta
incapacitat de sortir (de sortir-se'n) recupera un altre cop el
pessimisme de l'escriptor. Cassandra
és l'única persona de Luanda que pot sentir el càntic de Kianda.
Al començament no sabrà de què es tracta i es preguntarà què
és allò que sent. A poc a poc anirà entenent algunes frases i,
finalment, descobrirà el desig de la deessa. Abans, però, la
confondrà amb una sirena, imatge extreta de les llegendes
"blanques". El sol ajut amb què compta és a la figura
de Kalumbo, que rectificarà aquest error: "Kianda no és
meitat dona meitat peix, ningú no l'ha vista mai així", li
dirà. "Els colons ens tragueren l'ànima, ho varen alterar
tot, fins i tot la manera que tenim de pensar en Kianda. El
resultat és aquí, en aquest país potes enlaire".
Malgrat
que, com a nena, Cassandra comprendrà quina és la solució per a
Luanda, necessitarà la formació dels que encara recorden la
terra i la seva història. Només fusionant l'empenta de la
joventut i la regeneració que aquesta representa amb la tradició
es pot aconseguir que Àfrica doni una passa endavant. Però ningú
no vol escoltar-la. Kianda acabarà arrasant la realitat social i
estructural de la ciutat.
Kianda
Si
a la literatura africana la infantesa representa una font
d'energia i de renovació, la terra, per la seva banda, significa
esperança. Com es remarca a Na
noite grávida de punhais, la imatge de la "mare",
de la tradició i les arrels, es transmet mitjançant el cant del
somni. En aquest cas específic, mitjançant el cant del desig.
Tornant a l'exposició Àfriques,
cal recordar les dones-terra
d'Ousmane Dago Ndiaye. Aquestes, despullades i cobertes de fang, són
la metàfora de la fertilitat. Kianda, la mare oblidada, jau sota
una ciutat de mentida, creada només per fer creure que Luanda és
un lloc desenvolupat, pròxim al món occidental. Després de les
colonitzacions, que a Angola duraren fins a la caiguda del
salazarisme, gran part del poble ha prescindit (perquè ha volgut
prescindir-ne) de la seva identitat. Així, els seus habitants
procuren evolucionar per tots els mitjans, sense tenir en compte
que, per tal d'això, deuen un respecte a les seves arrels, en
realitat, els ciments de la nova estructuració social.
Després
d'avisar sense que ningú l'escolti (Cassandra és l'única
persona que ho intenta i no li fan cas), Kianda compleix el seu
desig. A la literatura occidental, el foc és sovint un element
destructor, apocalíptic, que, alhora, permet la regeneració d'un
territori, d'una història concreta. Grans novel·les europees han
acabat amb incendis definitius que, justament per això, obrin les
portes a un recomençament. La inspiració pot raure a les teories
d'Heràclit. Pepetela ho enfonsa tot. O millor, ho submergeix tot
en la seva pròpia tradició. Si el foc deixa un gran buit,
l'aigua, en canvi, fa que l'Illa de Luanda torni a ser una illa.
Col·loca la ciutat al seu lloc. Kianda "sentia que
s'ofegava, amb tot aquell pes a sobre, no aconseguia nedar i
finalment es revelà", i així, la seva cançó "sonava
cada cop menys trista i més victoriosa". Kianda guanya
"el mar obert, a la fi lliure".
Les
runes de la construcció
Ciutat
de Mèxic, São Paulo, Xangai i Manila són algunes ciutats que
s'han vist convertides en megalòpolis d'un dia per l'altre. A l'Àsia,
hi han florit simultàniament barriades enormes de barraques i
centres financers flamants. A Èxodes,
Sebastião Salgado reflecteix l'ambient desolat que ofereixen els
edificis construïts a mitges. La falta de diners, els canvis
d'opinió dels polítics, provoquen la construcció de les runes.
Els blocs de formigó, inútils o desaprofitats, també es deixen
caure, a poc a poc, a l'Àfrica negra.
Angola,
que podria ser un dels països més rics d'Àfrica, ha estat
assolat per les guerres des de 1960. Primer, contra la potència
colonial portuguesa, i després, per l'enfrontament civil entre el
govern de Luanda i el moviment rebel d'UNITA. Així, el país també
es queda a mitges, com els edificis en construcció, nus, que no
tenen cap servei per oferir. Els blocs de Kinaxixí cauen per un
desig de la memòria, però la causa palpable es troba en un
ciment de cop deshidratat, que perd totes les seves facultats de
cohesió. Kinaxixí, Luanda, Angola, són construccions fetes
sense fonaments, segons la novel·la de Pepetela. Per això cauen,
per això s'enfonsen. Els falta l'element més important per a
mantenir-se estables: la Història. Sense arrels les plantes
moren. Per molt lluny que hagin estès les seves branques.
L'escriptor reivindica la tradició de la seva terra i de la seva
memòria. Sinó, Àfrica romandrà en l'oblit, dins i fora de les
seves fronteres. I no existirà mai.
Podeu
llegir aquest llibre en català a:
PEPETELA.
El deseo
de Kianda. Alianza Literaria.
|
