Juntament a un Vladimir Nabokov coneixedor de la censura i de l'escàndol, Kubrick va gosar transmetre el camí decadent d'un professor de literatura que s'enamora dels genolls pelats, els braços ossuts i els pitets indefinits de Lolita, una nina amb qui sacia els seus desigs més foscos. Una nina amb qui mai aconsegueix fugir del tot. Una nina que va haver de convertir-se en semiadolescent per poder entrar als 34 mil·límetres cinematogràfics.Que, malgrat això, no va perdre ni un gest de la seva ingenuïtat cruel, de la seva innocència perversa. El perfeccionisme compulsiu i neuròtic de Kubrick va assolir la interpretació genial de Sue Lyon, i va fer cridar de color el blanc i negre del film. La impossibilitat d'utilitzar els efectes cromàtics al cinema del 63, no impedeix que recordem el rosa fúcsia de les ulleres en forma de cor que du Lolita, ni el verd descarat dels seus vestits. Un conjunt despreocupat i rebel que despentina el desig tèrbol d'Humbert-Humbert, l'home de gris.

Si la interpretació de Lyon aconsegueix fer-nos oblidar la seva edat real, la de James Mason, per la seva banda, descriu a la perfecció la foscor d'un món que consumeix el padrastre de Lolita. Ja coneixem la mania meticulosa que tenia Kubrick a l'hora d'especificar exactament les seves expectatives. Tant és així que Tom Cruise va haver de repetir més de cent vegades alguns dels seus diàlegs a Eyes wide shut. Harvey Keitel i Jennifer Jason Leigh abandonaren la pel·lícula perquè no estaven disposats a rodar un altre pic totes les escenes. Arribats a aquest punt, un es demana quantes tomes va exigir Kubrick a Mason perquè l'autor s'ajustàs tan exactament al personatge que Nabokov va enregistrar sobre el paper. "Aquest és l'autèntic Humbert-Humbert", exclamen aquells que han llegit el llibre. La perseverança i l'experimentació fan que totes les pel·lícules del director americà al·lèrgic a Hollywood siguin imprescindibles.

2001 va despertar l'autèntic cinema de ciència ficció; El Resplendor ha passat a la història del cel·luloide per l'ús virtuós del steadycam als passadissos d'un laberint vegetal; Barry Lyndon, el seu treball més fred, es va rodar només amb llum natural, per tal de reproduir així l'ambient del segle XVIII que descrivia Thackeray. Si alguna cosa defineix la genialitat de Kubrick és la capacitat de versionar (dotant-les d'un nom propi) les obres mestres de la literatura.

D'altra banda, el director utilitzava algunes de les pel·lícules per reflectir-hi els seus estats d'ànim, les seves fòbies, aquell escàndol de por. La Taronja Mecànica emmiralla els excessos de la joventut; la crueltat que configura l'home i la submissió a què es veu sotmès per part de la societat. Crec que és L'himne de l'alegria l'encarregat d'emmarcar una història dura i pessimista sobre la bogeria del present i un futur imprevisible però sobretot (i un altre cop) fosc. A Eyes wide shut, en canvi, Kubrick es fa acompanyar pel Rèquiem de Mozart. 

En aquesta darrera pel·lícula, el director entona un cant a la mort, que es converteix, per sí mateix, també en un cant a la vida. Com sempre, el temps és l'autèntic protagonista.

Amb Lolita ja jugava amb l'estructura temporal. Les el·lipsis seculars de 2001 i el canvi de direcció brutal que xapa La Taronja Mecànica donen pas a un flash-back que, a Lolita, canvia de forma contundent la concepció de l'obra literària. Si al llibre la figura del perseguidor representa només una paranoia, una obsessió que només té raó de ser al final, a la pel·lícula, en canvi, adopta un paper fonamental de la mà de Tom Sellers; és la raó essencial des del començament. Així, Kubrick fa seva l'obra, i li dóna una nova identitat, distinta a la de Nabokov. Kubrick no "adapta". Senzillament crea.

És curiós, per totes aquestes característiques, que hagi estat precisament Steven Spielberg l'encarregat de dur a la pantalla la seva obra pòstuma. Kubrick rebutjava les grans produccions barates, i Spielberg és un productor de best-sellers cinematogràfics.