| Arc-46: Cultura | |
|
Tornar a la
primera
Cultura El
món català |
L'hivern
fa olor de mandarina i de colònia de nin petit. La crema d'ametlles
s'impregna als abrics que cauen tranquils sobre les cadires. La taula
riu. He sentit els plats que recolzen la nostra rialla. He vist les
cares que es coneixen i reconeixen cada desembre. Un silenci només, o
mai més el silenci. Quan arriba l'home, tothom calla. L'home és gran i petit, com són tots els petits grans homes. Camina insegur però constant i reflecteix el dinar de Nadal en els ulls verds de mar immensa. Navegam de cop sobre les ones de la seva mirada aquosa i brindam tímids amb la primera botella de cava. L'home seu, ferm però fràgil, i jo veig com corren les venes mà amunt. Quan xerra, tothom escolta. Les paraules sàvies s'escampen trencades entre els tassons de vi, els plats de porsella. Les paraules, que cauen en terra i després s'enlairen. Les paraules. Quan l'home se'n va, tothom calla de nou. Però ja no és un silenci de respecte i d'oïdes atentes, sinó un silenci de buidor, que roman buit al cul buit de les copes buides, de les botelles buides, de la cadira. És un silenci de res molt dens, com són tots els silencis densos de res. A poc a poc les culleres s'enfonsen en postres i canta el vidre amb l'alumini. Aleshores fa olor de Nadal i de vint-i-cinc, i encara ens arriba un rastre de sal dels ulls de l'home. De l'home gran i petit. La taula riu un altre pic. He sentit els plats que recolzen la nostra rialla. He vist les cares que es coneixen. Que es reconeixen. He entès que mai més el silenci. He entès que la família. He entès que nosaltres. Llucia Ramis i Laloux (Vint-i-cinc de desembre del 1998, en memòria del 25 de desembre del 1996)
|
La
Família (25
de desembre)
