Quan Mário de Sá-Carneiro va veure la Sagrada Família, a mig construir, envià una fotografia al seu amic Fernando Pessoa. A darrere posava: "hi ha algú més a Barcelona que fa el mateix que nosaltres". Havia trobat el "temple del paulisme".

Som a les portes del segle XX. París representa el canvi de la concepció d’art. En la literatura, el simbolisme aporta la nostàlgia per allò diví. Definitivament, el progrés no ha aconseguit ser la garantia ni de l’estabilitat ni de la millora de condicions de vida. Després d’un intent frustrat de respondre a les preguntes essencials de l’home, l’arribada al nou segle reflecteix un desencís generalitzat en les arts i en la ciència.

            Ens trobam, durant la primera dècada del segle, davant de l’exploració dels territoris no conscients del jo. Per dur-la a terme hom optava per la manera artificiosa que oferien l’alcohol i les drogues (sobretot els opiacis); o per aquella altra, basada en la parapsicologia. La qüestió era mirar la realitat des d'una altra perspectiva. S’havien trencat els principis del racionalisme i de la idea de l’objectivitat. El mític mirall d’Stendhal, que pretenia reflectir la realitat, havia quedat fet bocins.

            En una època que acabava amb la confiança de la ciència, Einstein posava fi a la física de Newton, i presentava una relativitat que de seguida s’aplicaria sobre el temps i la seva percepció. Proust pren aquesta idea d'elasticitat temporal. Freud, per la seva banda, defensa que allò racional, allò teòricament objectiu de l’home, és només un element extern, i que la personalitat amaga moltes coses que sovint ni ella mateixa pot controlar. Finalment, Poincaré debat la teoria que atorga l’objectivitat a les matemàtiques: els números són una abstracció que no serveix ni per entendre ni per representar la realitat. Un més un fan un i un, no dos.

La pintura del s. XIX, que intentava cercar la imatge, conclou amb la decoració, oposada al naturalisme que la burgesia prendrà com a pròpia. L’avantguarda respondrà amb l’antidecoració. La deformació de la realitat, entesa com a element decoratiu, donarà lloc a l’Art Nouveau i al Modernisme, entre d’altres. Es feia necessària una nova manera de mirar el món. Segons Pessoa, la rapidesa, la precipitació de la seva època, ho emmascaren tot. La seva generació sorgeix quan apareixen totes les característiques d’una decadència unides a les característiques d’una vida intensa i progressiva. “Cadascú de nosaltres ha nascut malalt d'aquesta complexitat”, dirà. Una complexitat davant la qual l’art modern ha de cultivar el sentiment decadent o ha de vibrar amb tota la bellesa d’allò contemporani (les màquines i la indústria).

            El poeta portuguès Cesário Verde havia esbossat el sensacionismo, un moviment que procurava no fomentar-se sobre cap base perquè, segons la seva teoria, l’art no ha de ser una cosa determinada. Tot és creació, tot art és expressió d’algun fenomen psíquic i la seva finalitat no ha de ser comprensible. L’artista ha d’escriure, pintar i esculpir sense mirar altra cosa que allò que escriu, pinta o esculpeix. Malgrat la intenció de no partir d’una base, els sensacionistes reconeixen provenir de tres moviments més antics: d’una banda, adopten del simbolisme francès l’actitud fonamental de l’atenció excessiva a les sensacions, de la qual n’extrauran les referències al tedi, l’apatia i la renúncia de les coses més simples i “sanes” de la vida; també prendran alguns elements del panteisme transcendental portuguès; i, finalment, incorporaran un tot de coses contradictòries i insensates de les quals el futurisme i el cubisme en són dues expressions ocasionals. No presenten la cosa, sinó la sensació de cosa.

            Segons l’actitud central d’aquest moviment, doncs, l’única realitat de la vida és la sensació, mentre que l’única realitat de l’art és la consciència d’aquesta sensació. El poeta és aquell que sent, i no aquell que pensa. Això ens recorda a l’impressionisme de Manet, Monet i Cézanne, en el qual, la plasmació del realisme visual exigeix una manera diferent de mirar i de contemplar la natura. De fet, de la mateixa manera que Monet pintarà la Catedral de Ruán en moments distints del dia, per exemple, Pessoa també jugarà a descriure la mateixa cafeteria a hores distintes.

Juntament amb el sensacionismo, Pessoa i Sá-Carneiro donen peu a un altre corrent que denominen com a paulisme, i que pretén configurar el progrés del simbolisme i el neosimbolisme que hi ha fora de Portugal. Pauvis significa maresme en portuguès. D’aquesta manera, el paulisme inclou dins un espai tancat gran quantitat de figures que no porten enlloc, una mescla d’imatges que se relacionen sense sentit. La fotografia que Sá-Careniro envia el seu amic demostra la representació arquitectònica del paulisme. Així, Antoni Gaudí ja apuntava a la futura avantguarda francesa. Ens trobam davant d’una intenció clara de trencar amb l’expressió artística del passat. L’autèntica tesi de l’art exigeix que cada idea, per sí mateixa, ha de ser expressada de manera simple o complexa, segons la seva pròpia naturalesa. 

Després d'una infantesa oblidada a Àfrica, Pessoa no torna a sortir de Portugal. Li costa, de fet, arribar més enllà de Lisboa. Sá-Carneiro duu els ulls de Pessoa a Londres, a París, a Barcelona. I des d'allà li envia els millors versos, les millors cartes, paraules que són molt més que tot això. A dins de Fernando hi cap tot: el filòsof Ricardo Reis, el místic Caeiro, l'Álvaro de Campos terrós. Tots els personatges, totes les sensacions, naveguen i se mesclen en el món petit de Pessoa. Com l'eternitat de les coses, que es confonen també al seu propi temple, a aquesta Sagrada Família ajudada i perfeccionada (per incoherent) cent anys més tard encara per la mà de Subirachs.

            Molt de tant en tant, Fernando Pessoa travessa el Teix. Mira la seva ciutat des de l'altra banda, i torna, satisfet. Ha fet el viatge més llarg, el viatge més interessant. Mario de Sá-Carneiro va voler anar una mica més lluny. Es va posar el vestit més bo, i va fer les maletes. Dues. L'endemà el trobaren estès al llit de l'hotel on s'hi allotjava, a una de les capitals d'Europa. Als peus, l'equipatge, i un gest serè al rostre com a únic adéu. Diuen encara que, si no se n'hagués anat tan prest, seria ell, i no Pessoa, el millor poeta de Portugal.

            La Sagrada Família acull al seu caos boig i ordenat els viatges de dos amics que abraçaren la llunyania, cadascú a la seva manera. I s'hi trobaren. Perquè a la Sagrada Família hi cap tot. Hi som tots representats. Un dia, quan no tingueu res millor a fer, cercau-vos-hi. I quan vos trobeu, no crideu de vertigen.