| El
Plany de Son Corbell
 Capítol
1: La possessió
Aquesta
és la història d'una finca. La història d'una finca, i no de
les persones que la varen habitar, ni de l'home que la manà
construir, l'amo en Mateu, després d'aquell viatge a Amèrica del
qual ben pocs auguraren que tornaria.
Els
primers mesos, la seva dona, senyora Margalida, l'esperava rere la
finestra amb un ai al cor. Des de les habitacions arribava el
plany inquiet d'en Josep, que rebutjava el pit de la matrona, com
si l'angoixa s'hagués convertit en una inapetència premonitòria.
N'Antònia, que acabava de fer dos anys, mirava el seu germà
sense entendre i sense plorar. Ella mai no plorava, ni quan tenia
fam. En Sebastià, que era el gran, s'amagava sota el llit, les
mans a les orelles, i quedava allà molt quiet. Volia silenci. La
senyora Margalida extraviava la mirada a les oliveres de darrere,
que reptaven marges amunt i se perdien potser a la tranquil·litat
que demanava el seu fill. Després del primer any sense notícies,
es retirà de la finestra i deixà als seus peus un grapat
d'arrels finíssimes i invisibles. Passat el segon any, endreçà
les alcoves. El tercer any, la llar se submergia en una calma
infinita.
En
Sebastià, n'Antònia i en Josep creixien ràpidament, alienes a
la lentitud que s'impregnava a les parets de casa seva. Jugaven a
la plaça de l'església, dinaven a la cuina, menjaven ametlles
quan s'esmorteïa l'estiu. La senyora Margalida passava les hores
al balancí, fent calça. La pols i els rellotges la pintaven de
color gris. No parlava mai, i la seva germana, na Catalina, que
tant s'havia esforçat en entretenir-la després que l'amo en
Mateu partís, prest va oblidar-se de les seves visites.
Quan
es compliren els set anys des del viatge del seu home, la senyora
Margalida es vestí tota de negre i sortí al carrer. Mai més es
llevaria aquell vestit. Al poble demanà pel mestre en Joan. La
gent la mirava entre alarmada i compassiva. "No tenc molts
doblers", va dir-li, "però vull que els meus fills
vagin a escola. Vingui a ca nostra i posi'ls al dia". Acabada
la frase, la senyora Margalida s'adonà que, per primer pic en set
anys, no havia xerrat amb monosíl·labs. Les paraules se li
trencaven a la gola, dites només a mitges.
El
mestre en Joan pujava tots els horabaixes. Els primers dies de
setembre s'asseia junt als nins sota la parra del pati de darrera.
Les
conjuncions llatines es mesclaven amb el brunzir avorrit de les
abelles. Amb les pluges d'octubre entraren a dins, a l'habitació
de vora la cuina. Els nins aprenien de pressa.
Un dia, la senyora Margalida desà la calça i digué a na
Lourdes, la cuinera, que a partir d'aleshores l'acompanyaria
sempre a plaça. "Però què me deis?", va contestar
ella, "No veis que vos haureu d'aixecar molt prest? Aquesta
és la meva feina!". No hi havia res a fer. La senyora
Margalida baixava al mercat cada matí, feia la compra i, en
arribar a casa, ajudava na Lourdes a fer el dinar. Els doblers
d'una herència antiga s'esgotaven.
Va ser un mig matí de juny. N'Antònia jeia al llit amb un mal
profund que li travessava el ventre, acabava de fer tretze anys.
En Josep s'havia acostumat a ajudar sa mare, i en Sebastià feia
la seva primera substitució com a professor dels més petits. De
cop, na Lourdes els veié al carrer estret que s'esgotava a la
casa; eren tres i arribaven a peu. Li sorprengueren els cabells
d'ella, llarguíssims i negres com una nit sense lluna. Negres com
el pecat, va pensar. A ell no el reconegué tot d'una. Però quan
ho va fer, no va poder evitar una exclamació que mesclava el goig
i la pura angoixa. "Senyora! Senyora!", va cridar,
"És l'amo! L'amo ha arribat!".
La
senyora Margalida es quedà plantada a la cuina. Estava asseguda,
amb el davantal ple de puntes de mongeta. En Josep s'amagà al seu
darrere, en un gest instintiu. Les tres figures s'acostaven
cansadament. Un home que la senyora Margalida es resistia a creure
que fos el seu, una dona amb cabells llargs i deixats anar, i una
nina que li agafava la mà amb consciència tocaren a la porta.
L'amo en Mateu reia sota la barba.
Quan es trobaren cara a cara, al rebedor, la senyora Margalida i
l'amo en Mateu intentaren reconèixer-se. Ella trescava amb els
ulls sota aquella nova barba pèl roja, sota unes celles
descuidades i fosques, sota aquells cabells que s'havien enfeblit
a prop de les orelles. I no endevinava el cos del seu home. Estava
magre. Ell procurava rescatar un somriure. Finalment, la senyora
Margalida digué: "Avisaré na Lourdes que serem set a
dinar". I desaparegué cap a la cuina, en Josep trepitjant-li
els talons. A la seva habitació, n'Antònia sentí una escalfor
humida i viscosa que li regalimava cuixa avall.
"No vull canviar de casa, aquí és on he viscut sempre
i és aquí on hauré de morir", respongué la senyora
Margalida. "No veus que no hi cabem? Els nins ja són grans,
necessitam espai, allà estarem molt més bé", replicava
l'amo en Mateu.
La
senyora Margalida pensava que sense aquell creixement sobtat de la
família, el seu món petit tenia un univers infinit dins ca seva
de tota la vida. "Ens dedicarem a la vinya, i farem els
millors vins que s'han tastat mai", insistia el seu home.
Ella no deia res. No contestava que no tenien ni idea de com es du
una empresa vinícola. Evitava pensar que, malgrat que no havia
sabut res de l'amo en Mateu durant deu anys, ell, mentrestant,
havia fet les gestions des d'Amèrica per construir una possessió.
"És al costat del molí de Ca n'Amengual", li havia
dit, "el molí també és nostre". "Què hi farem,
tan lluny?", mormolava ella en un darrer intent. "En
Josep encara va a escola". L'amo en Mateu reia, satisfet:
"En Sebastià li farà de mestre". "I en Sebastià,
idò? Ha de donar classes cada dia al poble. No pot viure tan
enfora", protestava sa dona. "Que agafi la
bicicleta". La senyora Margalida recorria inquieta les
habitacions, obria les finestres i les tancava, tocava les parets
sense creure que hauria de deixar-les de veure. Per a ella,
aquelles parets respiraven. Li donaven l'alè.
L'amo
en Mateu decidí recuperar el malnom de son padrí per batejar la
possessió. Creia, erròniament, que li deien de Cor bell per la
seva bonhomia i la capacitat d'estimar totes les coses i les
persones. En realitat, a son padrí li havien dit de Cor vell
perquè, malgrat la joventut amb què va deixar aquest món,
sempre havia estat un home feble i malaltís. Només va tenir un
fill, al poble deien que perquè no li quedaven forces per fer-ne
més.
Els
garrovers i els ametllers els donaren la benvinguda. I també una
mar de vinyes estàtiques. Després veieren el molí, una mica
apartat de tot. Allà hi viurien na Malena i la seva filla Alba.
Finalment, s'alçava la casa, per a la senyora Margalida una
construcció feta d'ulls que miraven amb curiositat i una certa
amenaça. Quan hi entrà, no pogué evitar sentir-se engolida per
un ésser monstruós i silent. La humitat, tota saliva, l'estremí.
Els nins corrien amunt i avall, obrien portes i finestres,
inventaven distribucions. L'amo en Mateu xerrava amb els seus nous
treballadors, estava content. A la seva dona, l'alegria d'ell
l'exasperava.
Passaren
els dies, i amb ells, les setmanes; passaren els mesos i el primer
any. La senyora Margalida es marcia un altre pic al balancí.
Mirava na Malena, que feia farina i cantava. Sempre cantava, era
una dona alegra i bellíssima. S'havia acostumat a recollir-se els
cabells negres en una trunyella gruixuda i eterna. El sol li
encenia les galtes, sempre brutes de blat. Havia de ser jove per
força. Era normal que el seu home s'hagués enamorat d'ella,
pensava la senyora Margalida mentre endevinava uns pits rodons i
perfectes sota el vestit. Els vespres, l'amo en Mateu desapareixia
després de sopar. Des del molí arribaven les rialles dels qui
han tengut permís per ser feliços. Quan tornava, l'amo en Mateu
bevia una copa. Feia hores que la seva dona s'havia ficat al llit,
per no veure res, per no sentir-hi. Dormien en habitacions
separades.
La petita Alba prometia ser encara més guapa que sa mare.
Riallera i somiadora, seguia en Josep en totes les seves
aventures. Ell, quatre anys més gran que ella, l'evitava tant com
podia, considerava que era una cria que no el deixava tranquil.
Però com més l'insultava i rebutjava, més constant era ella en
la seva persecució.
Encara que ho tenien prohibit, un matí anaren a jugar als cups.
Entraren al recinte del costat, on en Ramon intentava fer licor,
seguint les ordres de l'amo en Mateu. Mentre remenava la mescla de
sucre i esperit amb el cullerot, es cremà els dits, i en deixar
anar l'estri bruscament, esquitxà n'Alba dins un ull. En Josep
mai havia sentit un crit tan estrident.
Feren
tots els possibles per recuperar-li la vista, però el destí va
voler que aquella conca dreta quedàs buida per sempre. Sa mare,
de tradicions arrelades al poder dels esperits, -dels altres, que
també cremen- va entendre el missatge. Però no podia fer res per
evitar-lo.
Aparegué
unes setmanes més tard penjada al dalt del molí. La trunyella se
li havia enredat en una de les astes. Al seu rostre hi havia
gravat un gest estupefacte d'horror.
L'amo
en Mateu plorà sense vergonya i sense dissimul. Però aquesta és
la història d'una finca, i no de l'amo en Mateu, ni de la seva
dona, la senyora Margalida, que envià la petita Alba a ciutat,
com si així pogués extirpar els records del seu marit. Com si
així pogués extirpar també el pecat que es reflectia encara a
l'únic ull viu de la nina. Un ull que era tot alegria, a pesar de
tot el que havia hagut de veure. Quan la senyora Margalida tornà,
sense remordiments pel que acabava de fer, les vinyes eren mortes.
Corria l'any trenta i la filoxera no tenia pietat.
Aquesta
és la història d'una finca, i no dels seus fills, que encara
haurien d'amagar el seu plany entre les seves parets, totes de llàgrima.
Aquesta és la història, maleïda història, de la possessió de
Son Corbell.
|