Capítol 2: Günter

"Segurament, el mòbil ha estat el robatori". No s'arrisquen. Sempre ho conclouen tot amb la mateixa explicació: amb una hipòtesi com aquesta, o amb un ajustament de comptes també força recurrent. Na Berta, però, dubta molt que aquesta dona sigui còmplice d'un assassinat. S'asseu, menuda, al mig d'un rebedor fosc i humit. Singlota amb discreció. Als seus peus hi ha dues maletes fetes amb ganes de desaparèixer. Tant de bo existís la màgia, desitja aquesta dona nerviosa i destrossada.

"Vull un pla molt obert, que se la vegi desemparada al centre del no res", mormola na Berta al càmera. Ets una poetessa de la imatge, pensa ell amb ironia. Des de les parets, cinc fotografies de l'home mort guaiten l'escena. "Tu sabràs si aquesta dona ens diu mentides", li dedica na Berta. A la casa s'arrossega una olor tèrbola. Les paraules, en comptes de repetir-se metàl·liques en la buidor de l'estança, les engoleix l'absència. L'assistenta es remena a la cadira, i enllaça els dits de les mans en nusos impossibles. Quan engeguen el focus, tanca els ulls, per instint. Sua. "Preparada?", pregunta na Berta. La dona, que nom Adela, diu que sí amb un gest impacient. És un ratolí a la boca del moix, es diu el càmera.

Arribà de Xile ara fa un any. Després d'informar-se en una agència de col·locació, va fer feina com a dona de fer feines a les escales de tres edificis de Palma.

Aleshores, conegué en Mauro, també xilè, i uns mesos més tard li sorgí l'oportunitat de treballar amb "el senyor". "El senyor" era un home alemany d'uns seixanta anys que vivia sol. La feina, com a assistenta, quedava enfora de tot, però estava ben pagada, i li permetria aconseguir els papers. Lliurava els caps de setmana, i a les nits podia dormir al poble. Havia aconseguit una habitació modesta i econòmica. En Mauro l'anava a veure els diumenges amb el bus. La resta de la setmana treballava. Dinaven, passejaven, feien càlculs i prometien. Es prometien.

"El passat quatre d'abril el senyor Günter Verstrassen aparegué mort a la cuina de casa seva. La nit anterior algú li havia travessat el coll amb un ganivet. Digui'ns, va venir en Mauro a visitar-la aquell dimarts?". La dona baixa la mirada i perd els ulls a la punta dels seus peus, bruts dins les sandàlies. Remena els dits, com si li poguessin donar una resposta. Alguna resposta que no sigui la vertadera. Quan la policia li féu aquesta pregunta, el mes passat, reaccionà de la mateixa manera.

Havien tret en Mauro de la feina. Les obres de restauració en aquella finca s'havien acabat, i ja no el necessitarien més. Arribà molt nerviós, què faria ara? "El senyor" havia baixat al poble, com cada matí. Els dimarts venen els jardiners, i el veieren, histèric, a la porta. En Mauro és un home molt expressiu. Cridava. L'assistenta tenia prohibit deixar entrar ningú dins la casa, però féu una excepció. No volia muntar un número. Li preparà un cafè mentre intentava tranquil·litzar-lo. Sí, en Mauro havia estat allà el dimarts, el maleït tres d'abril. Sí, s'havia assegut amb ella a la cuina.

Però mai... mai, mai... No, ell no, era incapaç.

"Aleshores arribà el senyor Verstrassen". La dona s'amaga encara més a la cadira. Li tremolen uns llavis que el càmera capta amb un primeríssim primer pla emocionat. Sí, "el senyor" entrà a la casa en aquell moment. No havien sentit el cotxe com arribava. No havien sentit la porta. Ni les seves passes al rebedor. A la sala. Allà era ell, tan alt com era. Seriós. No va dir res, bastava amb aquella mirada de gel. Els nòrdics són així. Són tot glaç, quan volen. En Mauro demanà disculpes precipitades i s'anà corrent. Corrent amb totes dues cames a l'aire. N'Adela jura que ell s'anà en aquell moment, i que mai més ha posat els peus en aquella casa.

"El senyor" la mirava, sever. L'assistenta no gosava aixecar-se. Na Berta fa un cop d'ull a les fotografies. En algunes, l'home surt acompanyat i somriu. Sembla agradable. L'intenta imaginar seriós, enfadat. Devia imposar molt respecte. Cap dels dos no xerrava. Finalment, l'assistenta retirà la tassa de cafè de la taula. La ficà al rentavaixelles. Ell, després d'estudiar cada un dels moviments d'ella, li digué que li donava una setmana per recollir les seves coses. I per desaparèixer. Tot seguit s'enfonsà al seu despatx.

"El senyor" era home de poques paraules. A més de prohibir l'entrada de ningú a casa seva, tenia altres regles molt explícites. L'assistenta no podia xerrar-li si abans no ho feia ell. Ella decidia el menú de cada dia, i s'encarregava de comprar el menjar tots els matins, abans d'arribar a la casa. En cap cas devia incloure all o fetge als dinars, i només podia fer carn un pic a la setmana. El despatx quedava terminantment tancat al seu pas, i n'Adela només tenia permís d'arreglar la seva habitació quan ell era a dins.

A la casa no hi havia telèfon. Així, la convivència s'havia convertit en una doble presència paral·lela sense connexions. Com "el senyor" passava la majoria del temps a fora o al despatx, transcorrien dies sencers sense que es veiessin més que a l'hora de dinar, quan ella li posava el plat a la taula. La seva havia estat una relació cordial, distant i discreta. Els anava molt bé a tots dos.

"Però supòs que en aquell moment el va odiar", diu na Berta. N'Adela sap que hauria de dir que no. Els seus ulls s'entrebanquen a les quatre parets del rebedor, tot cercant una sortida. El focus l'enlluerna i l'acalora. Recorda el primer dia que va entrar a la casa. Li va semblar sentir qualcú que plorava, potser al pis de dalt. Era un plany llunyà i esgotat. Però "el senyor" digué que no hi vivia ningú més, allà. Devia ser un moix. El camp és ple de moixos en zel. Recorda que no entengué per què hi havia tantes fotografies del "senyor" emmarcades i penjades al rebedor, li semblà d'una pretensió estúpida, onanista. Després li sorprengué un silenci sobtat. Com si l'absència de mobles representàs les mancances d'una estança envasada al buit. Sense aire no hi ha sorolls. Ara, malgrat que la periodista acaba de parlar, sap que podria oblidar les seves paraules, incapaces de surar a la breu distància que les separa durant més de mig segon. Tot just abans que s'acabin de dir, aquelles paraules moren al silenci dens que obsessiona n'Adela des d'aquell primer dia. És un silenci intencionat. Com el silenci dels secrets.

"I tornaren a la casa". L'assistenta acota el cap un altre cop. En qualsevol moment li caurà en terra, aquest cap feble, i rodolarà salpicant-lo de llàgrimes. No, diu, hi va anar ella tota sola. És cert, en Mauro no té coartada. Va entrar a l'habitació sense que ningú el veiés, tret d'ella. I es ficà al llit mentre l'esperava. A la casa només hi havia encès el llum de la cuina. N'Adela sentí una por absurda. L'espantà el rellotge sobtat de la sala, que donava les nou i mitja. Els embriaga a tots un silenci aferradís. El càmera capta a la seva mirada les passes trencades que l'assistenta féu cap a la cuina. Senyor, es deia ella per dedins, he decidit anar-me'n ara mateix, si no li fa res. Què faria ell? Cridaria? Li pagaria els tres dies d'aquell mes? Li donaria una altra oportunitat? Primer veié els seus peus, descol·locats rere la porta. Pensà que s'havia desmaiat. Després, el vermell de les coses horribles, el vermell que crida, el vermell que exigeix corre corre corre. I n'Adela va córrer i va córrer.

"No varen avisar la policia?". N'Adela plora amb la vergonya de tota l'estona. No, no la varen avisar, la policia. Estaven espantats. En Mauro i ella passaren la nit en vetlla, discutiren. Els jardiners els havien vist, aquell matí, sabien tot el que havia passat. Ells dos serien els sospitosos principals. L'endemà, a les set, quan el cansament els havia derrotat damunt del cobertor, tres agents entraren a l'habitació. Emmanillaren en Mauro i se l'en dugueren. A n'Adela també, però sense fermar-la. "Vostè sabia que el senyor Vertstrassen tenia una amiga?", pregunta la periodista. El que fes "el senyor" més tard de les vuit del vespre no era cosa seva, contesta l'assistenta. Aquella amiga s'havia presentat gairebé a mitjanit, amb una botella de cava. Tenia alguna cosa a celebrar, un telèfon mòbil i molta calma.

Quan veié el cos del "senyor" estès en terra deixà la botella a la taula de la cuina i telefonà la policia. Arribaren tot d'una. No tenia res a explicar. Només que feia un parell de setmanes que compartien llit algunes nits de primavera lasciva. Faltava alguna cosa a la casa? En principi no.

"Després descobriren que havien desaparegut divuit-mil pessetes; el seu company, Mauro, en tenia quinze a la butxaca, i si diu que varen anar a sopar..." N'Adela calla, què pot dir? Que en Mauro els va guanyar honradament, aquells diners? Ho diu, malgrat que sap que no queda creïble. Finalment repta la càmera. La mira directament a l'objectiu i deixa anar un discurs. Ella i en Mauro estan en inferioritat de condicions, mormola, són immigrants i això ja és suficient per fer-los sospitosos. A sobre, les circumstàncies se li han posat en contra, tot apunta a la seva culpabilitat. Però demana proves. Proves tangibles. I suplica que no se'ls jutgi sense aquestes proves que res tenen a veure amb la realitat de ser xilens sense papers. Sense aquestes proves que van més enllà dels prejudicis. Després es desfà en plors. Na Berta i el càmera s'acluquen un ull, còmplices i satisfets.

Mentre na Berta consola l'assistenta, el càmera se fica a la cuina per fer alguns plans de recurs. A la cuina no és maig, encara. El càmera recorre el terra amb cura, fa un detall de les rajoles de pedra, repassa les comissures que les uneixen en somriures inquietants. Tot seguit, surt per la porta de darrere. Fa fresca, en aquell pati posterior fet de plantes. Camina a través del camp obert, cap a un vell molí oblidat que ha vist en arribar a la casa. La terra li fa pessigolles entre els dits dels peus. Li sorprèn aquest silenci somort de les oliveres i els garrovers. Enyora un ca histèric que lladràs a la finca del costat, o el cant d'un ocell qualsevol del crepuscle. Suposa que hi ha haurà tempesta.

Abans d'una tempesta el camp calla, li va dir el seu padrí fa vint anys. No sap per què se'n recorda. En mig de tant silenci, les seves passes l'espanten. El rosec de la funda de la càmera contra la seva roba, la pedra que sense voler bota rere un moviment del peu, qualsevol soroll sona exagerat, irrespectuós. Se sent idiota de tenir por.

El molí s'aixeca, també mut, només a uns metres. Sembla que el desafiï. Beneitures, pensa el càmera, i enfoca amb parsimònia. S'aixeca una mica d'oratge que, com una mà entremaliada, el despentina. Si fes un contrapicat, el molí quedaria imponent, retallat sobre aquest cel adormit. No hi ha perill de contrallum en aquestes hores. S'haurà d'acostar una mica més. Posa un genoll en terra i comença a gravar. Ara, des de la part de darrere. Fins i tot, hi podria entrar, al molí. Segurament no hi ha sostre, i quedaria bé fer un pla com des de la boca d'un pou, donaria sensació d'ofegament, que no hi ha sortida. Vaja, ell també s'ha tornat una mica poeta, pensa. I riu.

Aleshores el sent, és el renou de qualcú quan es desplaça. El seu cor es desboca, estúpid, i s'obliga a quedar allà, càmera en mà, per veure de què es tracta. Però el silenci espès acaba amb la memòria de qualsevol soroll que hagi pogut interrompre'l. Fa dues tomes més i torna cap a la casa. Només quan dóna l'esquena al molí, secretament alleujat, un xiuxiueig subtil darrere l'orella li glaça la sang i l'espinada.

ã Arc-46
ã Llucia Ramis i Laloux

Es permet la reproducció parcial sempre que es citi la procedència i l'autora