Capítol 3: La nit

Donava classes d'història sense l'hac majúscula que imposava la guerra. Ho feia, en canvi, amb aquella lletra petita, tan sincera, que procura, sense èxit, colar-se més enllà de la prohibició i de la censura. En Sebastià sempre havia estat silenciós. Tenia la sensació que la seva vida passava d'amagat, i li dolia haver de dur un nom tan llarg, tan ple de so. S'hauria estimat més no dir-se res. Que no el poguessin dir. Durant les classes, mirava per la finestra, i entenia que el seu lloc era justament aquell. Tenia l'esperança poc ferma que, entre les parets de l'aula, ningú no podria sentir els seus crits. Perquè en Sebastià cridava. Amb minúscules, potser. Però cridava.

El va avisar el mestre en Joan. Havia vengut en bicicleta, i esbufegava a la porta. Ells estaven sopant. Mastegaven pa amb oli en silenci. Quin silenci hi va haver sempre, en aquella casa. L'amo en Mateu era a dalt. Des de la mort de n'Adela, el veien poc, però què importava. En realitat, l'amo en Mateu mai va ser de la família. Els matins s'aixecava prest per fer una ullada al molí. Després es tancava a l'habitació, i ningú no va sebre mai què hi feia, allà. Na Lourdes li pujava el dinar. Sopa d'all i una truita, no menjava una altra cosa. Tampoc hi havia massa cosa més per menjar. L'única que podia xerrar amb ell, de tant en tant, era n'Antònia, però les converses no traspassaven les paraules. Inventaven futurs, evitaven passats, ignoraven presents. Només una nit d'agost l'amo en Mateu se l'havia quedat mirant una estona molt llarga. "Ets una Corbell", li va dir a la fi. I n'Antònia va sentir un calfred que li recorria l'esquena i que xapava l'estiu en dos. Aleshores va entendre que mai més seria agost. Que el calor mai tindria permís per entrar en aquella casa.

- Sebastià, venen a matar-te

El mestre en Joan havia arribat en bicicleta i esbufegava a la porta de la cuina. Però les seves paraules rebotaven, encara clares, a la pica. Primer hi va haver una por molt densa. Una por incrèdula, però pastosa, feta de fang i d'aigua bruta. Ningú no va reaccionar, tret de la senyora Margalida. "Fes via, corre al rebedor. T'amagarem davall l'escala", va cridar tot d'una. Però en Sebastià no es movia. En Josep sentia un nus que l'ofegava i no podia fer una altra cosa que mirar el mestre en Joan, que movia molt els braços mentre els alertava. Tenia les aixelles negres de suor. N'Antònia es va posar dreta de cop, la cadira s'estavellà en terra. "Són tots bojos, no hem fet res", deia. "Per què te volen. Què els hem fet?". I després: "Mos mataran! Mos mataran a tots! Sebastià, mos n'hem d'anar d'aquí". I en Sebastià sentia el seu nom enorme i cridaner, que repicava a les parets i el deixava sord. Se-bas-tià. Se-bas-tià. Aquella a oberta i enorme, ferotge, que se'ls empassava d'una mossegada.

"Fes el favor". La senyora Margalida plorava. S'havia agenollat al seu costat i li agafava les mans. Tots dos tenien els dits de glaç. "Fes el favor, fill meu, amaga't". El mestre en Joan havia caigut damunt d'un tamboret i mirava, atònit, en Sebastià, que no es movia. N'Antònia corria escales amunt, a avisar son pare. "Volen matar en Sebastià", esclatava des de l'altra banda de la porta. En Josep vomitava, acotat.

- Han estat els de ca n'Ortega. Es veu que el petit, en Tomeu, ha arribat a ca seva dient que ets comunista. No sé d'on ha tret això, de qualque altre alumne, supòs. Ja sabeu com són els nins: un sent el comentari dels seus pares, i ho fa sebre a tothom. Ho repeteixen tot, com a monees. Bé, és igual. Crec que els pares de n'Ortega li varen fer preguntes, no ho sé. Preguntes sobre les teves classes, me pareix. No sé què els degué explicar. Burrades, segur, els nins no entenen res. Bé, es igual. El gran dels Ortega, en Francesc, te la té jugada. Diu que en aquesta casa no heu anat mai a missa, i que això ja basta. Que és una prova clara que sou tots republicans. Els acab de veure ara mateix, a la plaça. Hi havia n'Ortega, en Faixeda i en Matos. Venen cap aquí. Venen a matar-te.

Ningú no escolta el mestre en Joan. Les seves paraules regalimen de la seva boca com una oració. L'amo en Mateu mira per la finestra de la cuina. "Aquests me sentiran", li agradaria dir, però no diu res. A fora, la foscor. N'Antònia s'ha assegut i amaga la cara entre les mans. Plora de ràbia. "Mecagonlhòstia!", en Josep està cridant. "Te vols amagar d'una puta vegada?!". Però en Sebastià roman assegut, davant d'un plat amb un tros de pa amb oli. I detesta, un pic més, el seu nom. Tan llarg, tan sonor. La senyora Margalida està tancant totes les portes, totes les finestres. Tots els panys. Na Lourdes l'ajuda. I en Josep: "Com és que no tenim una fotuda escopeta?!". Se-bas-tià. Se-bas-tià. "Els matarem noltros abans, eh Sebastià?", jura en Josep. I l'amo en Mateu voldria robar-li aquestes paraules. N'Antònia es resisteix a entendre. Es resisteix a creure. Del camí arriben les veus d'una excitació poruga. O d'una por excitada. El rellotge reclama una hora en punt.   

- El van matar com a una rata. L'arrossegaren fins en es molí, ell no deia res. Només mumare cridava. No podíem fer res, vos ho jur. Eren molts i amb pistoles, i escopetes, i de tot. Fills de puta. L'agenollaren a hòsties i van dir qualque cosa de la pàtria, els molt cabrons. És l'única cosa que vàrem sentir. Mumpare també va caure de genolls, i n'Ortega el va agafar dels cabells perquè se posàs dret. N'Antònia, pobra Antònia... Això no quedarà així. Els hem de matar a tots. A tots, me sentiu?

En Ribot i en Tur el miren amb respecte. La sang es coagula d'odi i de venjança.

És insuportable. L'eco de la impassibilitat s'amaga als racons, crida al sostre i corre. Ara aquí, ara allí. El mecanisme exacte de les manetes continua cantant a la cuina, més enllà de les hores, i de les mitges hores i dels quarts. Però el temps no passa. Aquest rellotge mentider intenta despertar-les. Elles seuen per sempre a la taula. No tenen esma ni d'agafar-se les mans. No tenen coratge de mirar-se als ulls. Aquests ulls que s'han enfonsat per sempre, que mai ressorgiran de les cendres somortes que els envolten.      No hi ha records. No hi ha llàgrimes, ni plors. Només silenci. Un silenci mutilat ara pel rellotge etern que fa que el temps no pugui retrocedir. Que la història sense majúscules pugui rectificar-se. Perquè la història minúscula defuig les obligacions i les regles. Es podria haver evitat. Si tinguessin un únic alè seria per repetir-s'ho una vegada i una altra: es podria haver evitat.

Mossèn Agustí no va voler oficiar el funeral. I l'enterraren com va viure: d'amagat. No quedaren forces per reclamar justícia. Els quatre s'abraçaren molt fort, i només en Josep bullia de ràbia. L'amo en Mateu quedà una mica de costat. Per uns instants, pensaren retrobar-se un altre pic. Per uns instants, només. Després se li va perdre la mirada. I tornà al pis de dalt. L'endemà ordenà que mai més es fes servir el molí.

La senyora Margalida no l'havia anat a veure en cinc anys, però aquell dia va pujar a l'habitació. "No tenim més doblers", va dir-li. "El que treim del molí és tot el que tenim". L'amo en Mateu jeia al llit, les mans sota el cap, i ni tan sols se la va mirar. En aquell moment la senyora Margalida va entendre que odiava el seu home. Però que no l'odiava de llavonces, sinó d'abans, de molt abans. Que vers a ell tot era odi i rebuig. I va tenir l'impuls de cridar-li. De retraure-li tota la seva invida. El consum de sí mateixa per culpa d'ell. Tants anys d'espera. En realitat, fins i tot abans que se n'anàs. De fet, encara ara, tant de temps després que hagués tornat.

En comptes d'això, la senyora Margalida féu mitja volta, tancà la porta suaument, baixà les escales amb el cor ofegat. I decidí no plorar la seva misèria.

Ara seu amb n'Antònia i sap que, malgrat que l'aturàs, el rellotge continuaria sonant aquí i allà, corrent, amagant-se, jugant ara sí, ara també amb tots ells, els de Son Corbell. Com el temps que s'escapa i, alhora, roman quiet, molt quiet, irreversible, mecànic, impassible, tranquil i histèric a les rajoles i a les finestres, sota els peus. El rellotge els engolirà, tanmateix, amb el seu cant de sirena, que els atrau cap al parany, cap a la mort. Aquest cant que no és un cant. La senyora Margalida ho sap. Aquest cant que és un plany. Que és el seu plany. 

Tenia fred, malgrat que no en feia. L'havien tret en mànigues de camisa, i l'empentaven, ell no sabia cap a on. Veia només el terra humit del vespre, i tots aquells peus calçats que travelaven amb les pedres, i amb els altres peus. Li xerraven molt a prop de la cara, i les seves boques escopien paraules pastoses que pudien a alcohol. Li feien mal a l'esquena i sota els braços. Un d'ells reia tota l'estona. No es va preocupar d'esbrinar de qui es tractava. Intentava no pensar en el petit dels Ortega, en Tomeu. Però, inevitablement, veia la seva cara rodona i grassa, que el mirava, estúpid, des de l'altra banda del pupitre. Mai abans l'havia imaginat com un nin estúpid.

Li hagués agradat mirar el cel. Volia sebre quina lluna feia, o si havia lluna. El món, en aquell moment, deixava anar una suor etílica, i sabia que seria així com el recordaria sempre, si és que mort hom recorda. En el fons, sabia que no. Els altres cridaven coses que no va arribar a entendre. Pretenia pensar en sa mare, la pobra, encara a la cuina, amb les mans brutes de sang, plenes de rapinyades nervioses. Però tampoc ella apareixia clara. Faltava temps. En comptes de sa mare, li arribava el regust agre d'un darrer pa amb oli inacabat. Això l'angoixava. Qui retiraria aquell tros de pa mossegat a mitges de la taula? Només na Lourdes tindria forces. Només na Lourdes.

Arribaren sota el molí. Li va semblar més gran que mai, o és que mai abans s'havia acostat tant al molí. Aleshores s'adonà que no tenia por. Anava a morir, i no tenia por. El copejaren a l'esquena i rere les cames, caigué de genolls. Els va mirar a tots a la cara. Els coneixia. La majoria eren companys de la infantesa, de quan encara vivia al poble. Amics de la plaça de l'església. Ells reien. Tots menys en Faixeda, que cridava coses sobre el país i sobre la pàtria. Eren nins amb armes. Només va pensar això. Nins armats.

Ja no tenia fred, no volia pensar amb sa mare. Ja no sentia res, potser un oratge massa nítid per ser real, potser la terra banyada sota els genolls.

El primer tret l'espantà, i estremí les espatlles. S'adonà que també havia tancat els ulls. El segon tret va sonar molt enfora, i per uns moments pensà que havien mort sa família. Tot d'una l'envaí una calma infinita, una calor absurda. Va entendre que mai més seria en Sebastià. Que mai més pronunciarien el seu nom escandalós. Que mai més seria crit. Que mai més podrien dir-li.

I aleshores, somrigué.

ã Arc-46
ã Llucia Ramis i Laloux

Es permet la reproducció parcial sempre que es citi la procedència i l'autora