Capítol 4: Sa padrina   

- Idò, així, no varen ser ells?

- Jo ja ho sabia -. Na Berta s'encén un cigarret. - Hauríeu d'haver vist la cara que feia aquella pobra dona. Jo no tenc d'això que es diu... olfacte periodístic. Bé, vull dir que per algunes coses sí, però per unes altres... me referesc... que l'hauríeu d'haver vista. Ho hauríeu entès tot. Aquella dona no ha trencat un plat en sa vida. I això que se dedica a fer-los nets.

- Diuen que ha estat un assumpte de drogues, no?

- Demana-li a en Figue, ell du tot això de la crònica negra. Jo me limit a fer la notícia, no a descobrir-la.

En Figueredo xerra per telèfon. Posa aquella cara de no entendre res, i també fuma. Sempre fuma, quan es posa nerviós. D'aquí una estona potser farà el primer crit. Els agents són cautelosos, i això el treu de polleguera. En Pep s'hi acosta, i espera. En Figueredo fa com si no el veiés. Diu algunes frases inconnexes. Després penja.

- Què vols? - bufa, a la fi. Però ja s'ha perdut entre les anotacions.

- No, res... Només... Quines pistes hi ha? - contesta en Pep.

- I a tu què t'importa? Des quan fas intromissió professional, eh?

En Pep dubta. Fa mitja volta i és a punt d'anar-se'n. Després torna a la taula de successos.

- Part de la meva família hi va viure, allà. - explica.

- Ets alemany, tu? - Ni tan sols el mira a la cara.

- No, dic abans.

- Abans no ens interessa.- En Figueredo ha marcat un nou número, ha encès un nou cigarret, i recita uns "bons dies" poc convençuts. En Pep se'n va al seu ordinador. Ha d'escriure quatre coses sobre la darrera visita d'Ana Obregón. Un guió breu que acompanyi les imatges de cada començament d'estiu. Les imatges eternes de l'aeroport i del somriure, de les previsions de les vacances, del darrer amor preestival. O prefestival. Abans, però, també fa una telefonada. Acaba de dir, en veu ben alta: "puta beca". I l'importa una merda si ningú no l'ha sentit. 

Sa padrina se'n du la mà dreta a la boca. Se tapa fort. Els ulls se li han fet aigua, i regalimen, galtes avall. Aquells ulls de mar que en Pep mai no va heretar i que li han fet tanta falta. Se lliga més, amb els ulls verds, això diuen els seus amics. I el que és pitjor: també ho diuen les seves amigues. Sa padrina ha sortit del cotxe amb energia, però ara no gosa fer una passa cap enlloc. El seu nét encara espera, assegut al seient de davant. "Mira", diu ella a la fi: "es molí. Allà mataren es tio en Sebastià".

Darrere la finestreta es veuen les restes d'un molí de farina. Deu fer anys que no funciona, i guaita, amb el seu únic ull, des de la distància. Demana auxili. En Pep surt del cotxe.

"Trobes que feim bé, de ser aquí?", pregunta sa padrina. Però no espera resposta, i va cap a la casa, pel camí principal. "Abans no hi havia aquestes pedres blanques", diu, "queden bé". "I mira, -afegeix-, han plantat coses noves. Abans hi havia dos garrovers immensos, aquí mateix, un a cada costat. En es tio en Josep li encantava jeure a s'ombra..." En Pep camina al seu costat, malgrat que sap que no existeix, ara mateix. Ara només hi ha la casa, la finca. Son Corbell. 

"Mira quines cadires més guapes. Quan jo era petita hi havia dos bancs, de pedra, contra sa façana. Sèiem els setembres i hi pelàvem ses ametlles. Me'n record que un pic me'n vaig menjar una d'agra, i vaig estar escopint tot s'horabaixa. Mira el raïm, com ha crescut! Quan jo era petita, tot se moria. Teníem una tata... què vella, que era... era tan vella i tan sorda, la pobra, que sentia coses estranyes. Nomia Lourdes, na Lourdes, sa tata. Era tan vella i tan sorda... i tan cega, també, la pobra... Deia que sa casa estava maleïda, i que moria tot. Que tot moria, deia. I morien les plantes, i els animals, i les persones... Tot moria perquè sa casa volia. Li vaig demanar si és que sa casa tenia fantasmes. I saps què em va contestar? Que els fantasmes érem nosaltres. Que nosaltres gravàvem el futur de sa casa amb converses, veus i planys. Sobretot amb planys, deia. La pobra Lourdes, estava completament sonada. Deia: 'cada pic que ploreu, sa casa plorarà, també'. I a jo me feia por que digués aquestes coses tan rares. Li contestava: 'i quan riguem... també riurà sa casa?' Ella s'enfadava molt, llavonces, i pujava a s'habitació de l'amo en Mateu. Sa mamà volia que jo li digués "s'abuelo" al començament, quan encara m'estimava. Bé, però feia anys que l'amo en Mateu era mort, i na Lourdes sa tata, hi pujava encara. T'imagines? Pobra Lourdes... Has vist? Bugambilles... s'han posat de moda, ara. Era un home modern, qui vivia aquí. Modern i europeu. A un mallorquí de tota la vida no se li hagués ocorregut mai plantar bugambilles al mig del camp. I roses. Mira quines roses! No són fantàstiques? En podríem agafar unes quantes per ta mare, què et sembla?".

A en Pep li sembla que sa padrina és tan jove. I tan guapa.  

Ella li ha agafat de la mà, i ell fica el cor dins un didal. Ella té uns dits forts i secs, i ell s'hi acobla naturalment. S'embruten les sabates de terra, pels camps. I ell se n'adona que no sabia. Que no sabia. Que no li havien explicat. Que no sabia res. Sa padrina xerra. Xerra i diu i expressa. I deixa de ser sa padrina, només. Sa padrina se despulla. I és molt més que sa padrina, si és que se podia ser més. Ella és na Tiana. I na Tiana té noms, i té llinatges, i té una vida ferida. Ella és filla de, i neboda. Però sobretot és dona. Dona de. I per això, ara mateix, plora. 

"Aquesta casa ha deixat de ser nostra", resol al volant. En Pep mira per la finestra. Sap que quan era molt, molt petit, va venir un pic, aquí mateix, amb son pare. Abans que es papà i sa mamà se separassin. O tot just després, no se'n recorda. Tampoc importa. Aleshores, son pare va dir exactament el mateix: "aquesta casa ha deixat de ser nostra", i en Pep se va sentir desemparat. Absurdament desemparat, de fet, perquè mai no hi havien viscut, allà, i en realitat, els havia de ser igual. Però tant aquell dia llunyà com ara mateix, en Pep trobava que el deixaven tot sol. Trobava que l'havien traït. Tenia la sensació lleugera que aquella casa també era seva.

Sa padrina mena tranquil·la. Ha engegat la ràdio i no xerra. Segurament recorda més del que recomana la salut quotidiana, perquè de cop indica: "feia quaranta-un anys que no trepitjava Son Corbell, t'imagines?". I tot d'una demana: "i què, t'agrada això del periodisme?". En Pep voldria plorar, com quan era petit, que cridava, i rebufava i ningú no li deia res. En comptes d'això contesta: "està bé".  I fa un darrer cop d'ull al molí, que sembla cridar-los, desesperat. 

Beuen vi, en silenci. N'Aina acaba de dir: "sa teva padrina és de puta mare", i en Pep no ha sabut contestar, o no n'ha volgut. O no feia falta, què caram. Té la sensació que tot està relacionat. Pensa que l'assassinat ha de tenir alguna cosa a veure amb què la casa ja no els pertanyi. Evidentment, no l'ha mort ningú de la família, aquell alemany. Però, no sap per què, però, no, no té ni idea per què si li ocorren coses així, però... segur que hi ha algun... Beneitures!

- Una casa tan guapa... Per què la vàreu vendre?

En Pep fa un altre glop, curt, sec.

- Noltros no vàrem fer res. En realitat, la meva família directa no hi ha viscut, allà. Sa meva padrina se va casar jove, se'n va anar i... no la varen voler més.

- Per què?

Des d'avui, en Pep sap per què. Sa padrina... no, na Tiana, li ha explicat aquella història densa que li taponava les oïdes. S'hauria estimat no haver d'escoltar res més. Hauria volgut sortir corrent, tornar a tenir tres anys. O no. Potser no. No, la veritat és que, en el fons, està content de sebre, a la fi. De tota manera, entén que allò és un secret. Un secret entre sa padrina i ell. Entre en Pep i na Tiana.

- Mira. Les famílies no eren com ara, fa uns anys... - resol. I se serveix un altre tassó.

- És una merda, això dels kartofens, s'ho en duen tot, els malparits. - comenta n'Aina.

- Culpa nostra - diu en Pep.

- Home, això està clar: algú va vendre la possessió a l'alemany aquell, no? - N'Aina ja comença. Es posa pesada, amb aquest tema. Com si li afectés. Sempre li afecta tot molt, a n'Aina. Massa.

- D'això ja fa anys. No arriben a deu, però gairebé. I no creuràs qui va ser: la meva besàvia.

- Encara vivia?

- Va viure fins l'any passat, de fet. Bé, això diuen, jo no l'he coneguda mai. Es casaven joves, llavonces. A sa meva família ho feien, almanco.

-  I què nomia?

- Qui.

- Ta besàvia.

- Antònia, crec. Sí, Antònia. Sa casa li va quedar grossa. Bé, això va dir ella, pel que es veu. En realitat ja no hi vivia, a Son Corbell, però hi anava, de tant en tant. El seu nebot pensava heretar la possessió. Bé, ell i tothom. Ningú no va dubtar mai que ell era l'hereu. De fet, l'home va comprar les terres del voltant, per fer no-sé-què. Estava tan clar que mai no s'hagués pensat...

- Què.

- La meva besàvia ho va vendre tot, sense avisar-lo.

- Què dius.

- El que sents. Noltros no tenim relació, amb la família aquella, ja t'ho he dit. Però són coses que se saben pes poble, sa gent xerra... El nebot va deprimir-se tant, que també va col·locar les terres que havia comprat a un altre alemany. Cosa fàcil. Crec que ara viu a Ciutat.

- Pobre.

- La meva besàvia estava com un llum.

- Com ho saps?.

Ai, Aina, sempre demanes massa... 

Na Tiana apaga el televisor. És tard, molt tard. S'adona que no pot recordar res del que ha estat mirant fins ara. Sí, al principi de la nit hi havia una pel·lícula barata. Fa hores, d'això. Na Tiana se posa dreta. Entra al bany i se renta la cara. Se renta les dents. Se mira. Està guapa. Té els ulls inflats de guardar-se les llàgrimes, i els llavis li tremolen una mica. No importa. Aquelles arrugues ben cuidades la fan interessant, des de tots els angles. Somriu i pixa. Camina, sense fer renou, a l'habitació. Entra al llit amb cura, i sent la seva calor, sota els llençols. Ell es gira i li deixa els llavis, uns segons, com cada nit, sigui efímera o eterna. Ella s'acobla al seu cos, com sempre. I dormen abraçats. Nus, des del començament dels segles.

ã Arc-46
ã Llucia Ramis i Laloux

Es permet la reproducció total o parcial sempre que es citi la procedència i l'autora