5. L’estranger

Té uns ulls oceànics. N'Antònia encara no sap que podrà jugar a cíclops amb aquells ulls, que s'hi endinsarà. Que es perdrà, de fet, dins aquells ulls. Que l'ofegaran per sempre. Lentament. Fins a la mort.

            N'Antònia no ho sap, encara, tot això, i mira amb atenció com sa mare li prepara el llit. L'estranger somriu, perquè és l'única manera que té de donar les gràcies. Mentrestant, en Josep li explica alguna cosa. En Josep assegura que l'estranger l'entén. El truc, diu, és xerrar-li molt a poc a poc. De tota manera, l'estranger sembla poc interessat en el monòleg d'en Josep i ho fita tot: la finestra, les parets, un quadre de la Puríssima que hi ha sobre el capçal, n'Antònia. N'Antònia queda, molt quieta, a la porta. I sent com la maror inunda el terra. Li banya els peus.

            Després, l'estranger surt a fora. L'estiu es marceix. En Josep vol seguir-lo, però la senyora Margalida l'atura. "Prou has fet ja d'anar a la guerra i de tornar com si res. Vols dir, almanco, qui és aquest?!", li mormola. N'Antònia entén que ha de desaparèixer i va a veure son pare, que fa anys que no xerra.

            "Necessita ajuda", és la resposta d'en Josep. I promet que només quedarà un parell de mesos. "És anglès", resol tot d'una. Darrere la mar encara hi ha guerra, li recorda a sa mare. A Espanya, en Josep i els seus han perdut, i es veuen en l'obligació de recolzar els altres. "Per a mi és un desconegut", contesta la senyora Margalida, "i no tenc per què refiar-me'n". En Josep arronsa les espatlles i amolla: "i què me'n dius de mumpare?". Si no fos perquè s'ha fet gran, la senyora Margalida li rebentaria la cara d'una bufetada. En comptes d'això, el mira amb menyspreu i diu: "Dos mesos. Després tornarem a ser una família normal". Però la darrera paraula se li atrabanca a la gola.

Les nits de setembre entren descalces dins la mar i sospiren. Fan olor d’abraçada fonda, i de bestiola, i d’infinit. Les estrelles s’amaguen, porugues, a una foscor poc estricta, i una jaqueta prima sobre les espatlles basta. Potser li diu tot això, ara mateix, mentre mira el cel, però n’Antònia no l’entén, o l’entén massa. Ella, tímida, seu al seu costat, al banc de pedra. Des de la casa arriba un secret de plats que s’escuren. L’estranger xerra animat i sol (en realitat sol, sí), i n’Antònia no pot desferrar la mirada de la seva boca, no pot fugir de la seva boca, no pot sortir de la seva boca. És incapaç de separar-se de la seva veu.

            Fa que sí amb el cap i amb el sexe, i sent la punta dels pits que se li claven als pits. Potser encara haurà de comentar que fa fred a una realitat incrèdula. Què dius?, pensa, i tot d’una afegeix: i què importa. De sobte, l’estranger riu, i li regala els seus ulls, que també riuen. N’Antònia sent un cop al ventre. Aleshores en Josep entra en escena. “Hey, boy”, li diu a l’estranger. És l’única cosa que ha après des que viu a casa, potser des d’abans i tot. L’estranger li contesta qualsevol cosa complicadíssima. “Molt en el fons, fins i tot mumare està encantada que siguis aquí. Ens has donat una mica de vida”, li explica, “tu no ho saps, però a Son Corbell el varen parir mort”. “Josep!”, crida n’Antònia, horroritzada. “Això fa oi”, resol el seu germà. “Això i tot, no fotem”. I de cop n’Antònia el recorda acotat, vomitant mentre mataven en Sebastià. Es posa dreta i diu que se’n va dormir.

            La seva mirada de bona nit repta pels genolls de l’estranger com un llangardaix, es fica per sota de la seva camisa, surt pel coll, li mossega el coll, se remena entre els seus llavis i es perd dins els seus ulls. A l’habitació, plora una mica. Fins que una mà inventada entra furtiva a les seves bragues, i ella amaga un alè al coixí, que es confon a la pena i a l’ànsia.

“Mumpare, no vols més sopa? Te la deix aquí, per si de cas. En Josep tornarà a partir. He sentit que cerca qualque cosa per Ciutat. Ell no diu res, però aquestes coses se saben, t’arriben. Potser té raó i mos n’hauríem d’anar tots. Saps? Crec que jo no sabria viure a una altra banda. Estic un poc cansada de fer de modista. No hi ha doblers, i les clientes me demanen coses impossibles. La patrona s’enfada, és impossible trobar roba més barata, però què vols. Després te demanen que les hi arreglis un vestit que és tot forats i fils, i jo ja no sé... Què te sembla, aquest al·lot? Se porta bé. Avui m’ha ajudat a retirar les coses de la taula. Sa mamà ja no li té tanta ràbia, està com a més confiada, no sé. Se morirà quan sàpiga que en Josep té pensat anar-se’n. Jo l’entenc, aquí hi ha poca cosa a fer, i darrerament les cartes de racionament no mos arriben per res. A més... no sé si hauria de dir-t’ho, però... bé, sembla que se dedica a l’estraperlo. Sa mamà se moriria si ho sabés. Jo encara no li he dit que ho sé, a en Josep, perquè no vull posar-lo nerviós. Sa mamà se posaria malalta, creu que en Josep només mos du problemes. Saps què crec? Que té un odi tan fons que necessita demostrar-lo. I en realitat és un odi per sí mateix, perquè no va poder salvar en Sebastià, i ara vol salvar-nos a noltros... Bah, dic dois. Hauries de conèixer aquest al·lot, segur que t’agrada. És alt, i ros, tan ros que és impossible. Està tan magre, el pobre... Ja du un mes, aquí, però és tan discret que fa la sensació que va arribar ahir... Segur que no vols més sopa? Na Lourdes l’ha feta amb molt de carinyo, sap que l’all t’agrada molt. Després pujarà, i li sabrà greu si no te l’has acabada”.

Enguany no hi ha hagut ametlles. Els arbres, malalts, li posen mala cara. N’Antònia camina, mig perduda, perduda del tot. Un oratge silenciós li aixeca la falda. O no és l’oratge. Es gira, sobtada. L’estranger du una flor petita a la mà, i li dóna. Ella no té temps de donar les gràcies. La boca d’ell es fon a la seva boca, i les llengües s’enreden humides i calentes. La saliva li regalima per la barbeta, i pels pits i per l’entrecuix en una palpitació rabiosa. Li fa pessigolles al coll, i als mugrons i entre les cames. Ell l’abraça sense innocència, i ella necessita sentir l’abraçada sota les bragues. L’arracona contra un ametller, que li repinya l’esquena. Una mà dolenta (però real!) sacrilegia la seva brusa i la hi aixeca. És una mà freda i enorme, de dits grossos i durs i secs que s’entendreixen en descobrir els mugrons d’ella. I de cop es violenten. Ell li mossega l’espatlla mentre la resta del seu cos pretén mossegar-li el sexe. L’altra mà ja ha trobat el seu cul i l’estreny amb força. Els nassos s’entrebanquen.

            Les caderes de l’estranger la suspenen a l’aire, amb l’ajut de l’ametller. Un dit ha trobat el camí i ella sospira, encara dins la boca d’ell. Aleshores ell acota el cap fins als pits d’ella, ara nus, i els xucla i els besa i els llepa. S’ha descordat els calçons i guia la mà d’ella dins el foc. Ella es crema. Però li agrada. És tota aigua. De cop, el foc la travessa. I crida. Sent el dolor a l’esquena, acompassat, en forma d’arbre. I sent el dolor a dins, afamagat, en forma d’home. I es deixa anar. I s’omple, i s’omple més i més, i més encara. I s’omple i s’omple i s’omple i s’omple. ... i esclata.

            El final de l’horabaixa arrossega les seves suors, i els seus alenars, i el riure. Es cremen a un sol en perill d’extingir-se.

“Com que se n’ha anat?”. N’Antònia ha empal·lidit. Per què tot ha de passar dins aquesta cuina? En Josep ni tan sols la mira mentre es fica un tros de pa a la boca, i li contesta, amb la boca plena: “Idò això, que ha partit. Tampoc no s’anava a quedar per sempre”. No, clar. No per sempre. Sa mare li diu amb indiferència: “No sopes?”. N’Antònia té la jaqueta posada, i la bossa li penja del braç dret. Queda estúpida, a la porta de la cuina. A la taula hi ha pa sec, i oli, dues tomàtigues, un cap d’all. Na Lourdes s’ha assegut amb ells i li dedica un gest entre sever i trist. “No tenc gana”, encerta a dir n’Antònia. Sent una fiblada de ràbia que li xapa l’esquena de dalt a baix. Es transforma en una pedra que li obstrueix el pit. Pensa que es quedarà sense respiració, que morirà ara mateix, aquí mateix, asfixiada. El crit pren forma dins les seves entranyes. Després el foc (el mateix foc que va incinerar l’ametller al seu darrere, aquell mateix foc que ha omplit nits fugitives d’alenars ofegats al coixí, el foc que el primer dia era oceà) li crema les parpelles. I es converteix en mar, un altre pic, però en els ulls d’ella.

            Ha de seure. Ha de seure i menjar pa, sense gana. Ha de seure i ha de xerrar sobre com ha anat el dia. Bé, dirà, les històries de sempre. Na Toñita encara es queixa del mal de genoll, i na Mercedes vol que sa mare li comenti no sé quin truc per fer no sé què. N’Antònia seu i menja pa, sense gana. Els ulls perduts li cauen en terra, i perd també la mirada. En Josep li demana una tomàtiga.

ã Arc-46
ã Llucia Ramis i Laloux

Es permet la reproducció total o parcial sempre que es citi la procedència i l'autora