6. La recerca.

Si no és un robatori, és un ajustament, això està clar, com sempre. Però alguna cosa no quadra. Per això en Figueredo encara és a la redacció, tot sol, malgrat que fa tres hores que hauria de ser al Lisboa, amb na Marina i els altres. El Carrasco és un fill de puta. Segur que sap alguna cosa (però què?). Tants anys de llepar-li el cul, i les seves fel·lacions professionals no han rebut ni una propina miserable. En Figueredo es caga en sa puta. D’Oros.

         El Sueco li ha dit que no, que l’alemany no anava de drogues, almamanco que ell ho sàpiga. I el Sueco ho sap tot, malgrat que es faci l’ídem. En Figue se’n refia, del Sueco. De qui, sinó? El Carrasco és un fillíssim de sa mare. S’encén un altre cigarro. Fa hores que no sap per on tirar. No fotem, ja fa dies que està perdut. El mòbil sona per mil·lèssima vegada. Aquest pic contesta.

-Bé, què feim!- Na Marina està emprenyada. Són les tres de la nit. –Aquí ja tanquen.

-No puc.

-Vés a la merda, hòstia. –de fons sent en Joan i en Xisco, que ja van gats. Li criden que és un merda, i en Figueredo hi està d’acord. El pitjor és que no té excuses. Sap que ells no les necessiten, les excuses, ja s’han acostumat. Però ell no acaba d’avesar-se i li sap greu.

-Això és complicat. –resol a dir.

-I tu no saps que desconnectar és la millor fòrmula? –contesta ella. Està tan absurdament enamorada. De cop se l’imagina amb la camiseta de tirants, la blanca, que li transparenta els pits. Segur que no s’ha posat sostens, i els mugrons es dibuixen de punta cap al cel. Són impressionants, aquells mugrons, sempre estan durs, sempre. En Figue s’encén un nou cigarro amb l’alè moribund de l’anterior. Potser hauria de sortir una estona, després de tot.

-La cosa no va de drogues. –comenta.

-Encara estàs amb això? –què idiota ha estat, pensa, ara hi haurà conya. No fa falta ni que compti fins a tres perquè, de fons, senti en Joan i en Xisco xerrant en un alemany inventat. Un dels dos crida: “Tio, celebra-ho, cony. Un kartofeln manco!”, i ell pensa que sí, que potser això seria el millor. Al cap i a la fi, ell no és un puta inspector, com el Carrasco. Podria ficar-se mil whiskies via intravenosa, almenys fins demà. Presentar-se amb la ressca, com cada dia, i esperar. Sembla que això anirà per llarg. Es fica les claus a la butxaca, i el tabac, i es disposa a aixecar-se. Na Marina està dient: “Serem al Garito i per allà. Tu mateix”. En Figueredo va cap a la porta i a l’ascensor. Aleshores, una idea sobtada li arrenca l“ara venc” de la boca. Així, de sobte. En Figue torna a la taula i s’asseu, espantat encara. Excitat. Es treu el tabac i les claus de la butxaca.

Diu: -Que no, en sèrio, que avui no pot ser.

I ella: -Ni avui ni mai, i tu t’ho perds. Duc sa camiseta blanca. Sa transparent. 

Està fent un google. Ha posat “Mallorca” a la finestreta. Hi ha 849.000 entrades. La recerca ha trigat 0,07 segons en obtenir el llistat. Les 38 primeres pàgines són plànols i guies turístiques de l’illa, quasi totes en alemany. A la pàgina 39 troba una entrada a Banana Disco, una web de Magalluf que proposa plans a l’internauta perquè s’ho passi bé en companyia del sol i de les muntanyes que tapen el sol. Les muntanyes tenen mugrons. En Figueredo creu que ja sap el que vol, i acota la recerca. Demana: “Mallorca sex”. Continua havent-hi massa pàgines, la majoria en un idioma per a ell desconegut. I si realment fos això? Per què se li ha ocorregut, de cop? Potser la idea és absurda. Però... I si realment fos això? Escriu: “Mallorca sex webcam”. L’ordinador necessita 0,23 segons per anunciar-li que té 4.410 entrades a l’abast. Totes en alemany. I ell navega, en realitat perdut com aquests dies. 

Això és absurd, es repeteix mentre els seus ulls rellisquen sobre pits oliosos i llengües que mengen. A l’altra banda de la pantalla, trossos sublims de dona l’inviten a pagar per passar la nit en companyia de la seva pròpia mà. A en Figueredo mai no li han bastat ni les revistes ni les pantalles. Malgrat que solitari, és carnívor i té una dèria clara: les suors. Els ordinadors puden a píxel, i el paper fa olor de pintura en sèrie. No és suficient per despertar la seva lascívia, una lascívia insomne i fàcil, d’altra banda.

         Això és absurd, es repeteix, i obre una nova plana que no té res a veure amb les illes, ni amb el camp. Ni amb el que ell ha decidit cercar, completament desorientat. De sobte, una veu el sobresalta: “Però per l’amor de Déu! Un altre pic aquí? Què feis en aquestes hores?”. És na Fina, la dona de la neteja. Es presenta armada amb la fregona i una bossa plena de draps, amenaçadora. Això vol dir que són les set. “Ja veus, Fina, com sempre”, encerta a dir ell, i s’estira sobre la cadira. “Feia temps que no ens trobàvem”, diu ella. “Feia temps que res d’això no em preocupava”, contesta en Figue. “Una violació? Pederàstia?”, s’interessa na Fina. I tot d’una recita una altra d’aquelles històries que tant li agraden: “Ai, senyor, que us heu entemut de l’home aquell que no ha deixat rastre? Se’n va anar a fer la migdiada amb la seva dona, i quan ella es va despertar, ell ja no hi era. Va trobar tota la seva roba al rebedor. Us imaginau? L’home havia sortit al carrer així com Déu el va portar al món, i va travessar tota Sa Colònia fins a la platja. Allà el varen veure per darrer pic, en bolles, cap a la mar. Mare de Déu Senyor. Creis que és mort?”.

         “Probablement”, contesta en Figue, i interiorment maleeix haver-se quedat sense tabac. “I per què devia voler fer una cosa així?”, insisteix na Fina. “Diuen que era normal, tenia dues filles joves i guapes. Una amiga meva que tenc a Sa Colònia m’ha dit que també eren molt simpàtiques. I ell no es barallava mai amb la seva dona. Creis que s’ha suïcidat?”. “Sí”. En Figueredo dissimula i obre una nova plana. “Per què, Verge Santíssima? Si tenia la vida arreglada. Diu la meva amiga que no els faltaven els doblers. Treballaven tots dos, i les filles! Crec que les coses els anaven bé”. En Figueredo sospira i li diu: “Feia una setmana havia tengut un accident de cotxe, un accident fort”. Na Fina s’esvera: “Precisament per això, no li va passar res, absolutament res, al pobre home; per què hauria de suïcidar-se, després? Sabeu què crec? Crec que ha estat un assassinat. El mateix que el va intentar matar amb el cotxe, el va intentar matar a la platja, o amb un verí...”. “De moment no es coneix cap verí que faci que les persones es despullin i se’n vagin a nedar...”, diu en Figueredo. “Amb tot això de la clonació i de la genètica, tot és possible”, resol na Fina. “Ai, Mare de Déu, on anirem a parar?”.

En Figueredo es posa dret. Ha d’estirar les cames i segurament anirà a comprar tabac. El bar de n’Ignasi ja serà obert, en aquestes hores. Posa aquella mirada enigmàtica que tantes hores li ha valgut passar davant del mirall i explica: “A l’accident no li va passar res, com vostè diu. Això, almenys, és el que varen suposar als reconeixements mèdics”. Es posa la jaqueta. “Però potser –continua- va rebre un cop fort al cap. Imagini’s que el cop li provoca una petita obstrucció a les venes del cervell. Ja l’hem fotuda. L’home té un transtorn, i se suïcida. Els cops al cap provoquen canvis radicals en el caràcter de les persones”. “Voleu dir?”, s’espanta na Fina. “Ai, no, no ho crec... La gent no pot canviar per coses d’aquestes. Estic convençuda que ha estat un homicidi”, conclou, i per dins se sent orgullosa d’haver esmentat una paraula tan tècnica. 

El bar put a cafè negre i a divendres de ressaca. Quatre paletes es claven quatre entrepans de llom i quatre cerveses. Darrere la barra, n’Ignasi prepara quatre rebentats d’Amazones amb cara de son. “Fes-me’n un altre”, demana en Figueredo, i l’home obeeix sense contestar. N’Ignasi no xerra mai. El periodista s’asseu a un tamboret que se li clava al cul i obre el paquet de ducados. Comença a estar cansat i a sentir-se inútil. Llegeix el diari sense ganes. La fatiga i una fotografia li regalen una nova idea, segurament absurda com les altres. 

En realitat, només necessita una confirmació. El periodista de successos, més que l’inspector, es mou més per la intuïció i les hipòtesis que pels fets. Certament, és un relator, un narrador, per això pot guiar-se per les històries que li proposa el seu cap. Si té la possibilitat d’explicar el que passa amb les seves pròpies paraules, tembé ha de tenir permís per escoltar les seves pròpies paraules abans que siguin escrites. Per això necessita temps. I teories.

         En Figueredo ha cercat aquella paraula en un diccionari espanyol-alemany. És una paraula que despulla Mallorca i despulla el camp. Nua, davant d’una pàgina web, la paraula s’exhibeix apetitosa. Acompanyada d’una mica de sexe, podria adquirir, fins i tot, connotacions pornogràfiques. Ho ha pensat en veure aquella fotografia general, al diari, dins el bar. És un símbol, i la venda (tant d’entrecuixos com de patates) necessita els símbols.

         Recorre al google de bell nou. Apunta: “Mallorca, sex, mandel”. Hi ha 44 entrades. La recerca ha trigat exactament 0,13 segons. En algunes pàgines, la paraula “mandel” va acompanyada d’altres paraules, també simbòliques, com “orangen” i “oliven”. Va per bon camí. Dues de les entrades tenen webcam. Una es presenta amb dones sucoses que rebenten taronges contra el seu cos. Les dones supliquen que les netegis amb la boca. L’altra, senzillament ofereix la imatge de tres arbres. Un garrover i dos “mandeln” d’aquells, dos ametllers. A sota, una indicació: la pàgina ha caducat, les alternatives es troben ara a pigtail-girls.com. Però és igual. En Figueredo ja ho té. Exactament el que sospitava, malgrat que no sap exactament per què. Moltes de les seves sospites han acabat al vàter, vomitades després d’una gatera brindada pel fracàs. Aquesta no. Aquesta és aquí mateix, perfilada a la pantalla, rere els ametllers i el garrover, dissimulada entre les branques, en forma de molí. En forma del molí. Del molí de Son Corbell.

ã Arc-46
ã Llucia Ramis i Laloux

Es permet la reproducció total o parcial sempre que es citi la procedència i l'autora