7. La cel·la

Sents les mosques? Les mosques avorrides s’entretenen a l’habitació, i ens miren, envejoses, amb el seu milió d’ulls fixos. Has deixat de plorar, i ara escoltes les mosques que omplen l’horabaixa d’ales marcides i de monotonia. Na Lourdes ha tancat les persianes, però la calor no té ganes d’anar-se’n i jeu al nostre costat, enredada en les teves cames minúscules, i en aquestes mans meves que encara tenen por de tocar-te.

Sents les mosques? S’encalcen sense gràcia i sense ganes al ben res de l’habitació aquesta, mentre tu endevines a veure, i a escoltar, i a tocar-me, i me dius secrets que només jo puc entendre. Perdona’m. Perdona’m per aquesta calor que se t’aferra sota les orelles, al coll petit i rere uns genolls que semblen de joguina. Perdona’m perquè la calor ha marcit també els meus pits i la meva llet no surt dolça, ni surt blanca, ni surt llet. Perdona’m perquè encara no he après a eixugar-te les llàgrimes.

M’agafes un dit perquè el tacte de la meva carn sí el pots entendre. Tens les galtes de cartró, una mica humides encara, una mica tristes. Diu na Lourdes que tens uns bons pulmons, i que això és senyal que estàs sana. Però jo no me cans de demanar-te per què plores, què tens, i no en vull sebre la resposta. D’aquí una estona, el sol se cansarà de nosaltres, i deixarà de cridar-nos des de dalt del cel. Aleshores arribarà un oratge tímid que entrarà a saludar-te (ell també), i podràs respirar una mica. T’ho promet.

Llavonces sentiràs les oronelles, que són boges, i que juguen. Volen cap a dalt sense por i després es deixen caure, com a pedres, fins en terra. Al darrer moment, quan penses, pluf! han caigut, esclatades, s’enlairen un altre pic, cap amunt, cap amunt, ben amunt. I criden mentre es persegueixen, les oronelles. Veuràs com t’agraden. D’aquí un o dos mesos se n’aniran de sorpresa. Deixarem de sentir els seus crits, que són com a rialles, i voldrà dir que se n’han anat. Però no has de posar-te trista, perquè després tornen. Mentrestant, hauran anat a cercar ton pare, allà on sigui, i li hauran dit que som aquí, en aquest llit, esperant-lo, tu i jo. Les oronelles hauran volat fins on és ton pare i li hauran dit el teu nom a cau d’orella: Tiana. Tiana... Tianeta...

Què ha estat això? Rius? Sí, això sembla un somriure. Estàs contenta? Estàs contenta, preciosa meva, perquè saps que t’estimam molt, tots dos. Rius com les oronelles boges, eh, reinona meva? Així m’agrada, que riguis, no vull que ploris més. Mira les mosques, què lletges. S’han perdut al no res de l’habitació aquesta i no saben com sortir-se’n. Fan voltes que no són voltes, i volen cansades, fartes de volar. No puc fer-les sortir. Hauria d’aixecar-me i no tenc forces. Hauria d’obrir la finestra i el sol ens rebentaria la cara. En canvi, acaron amb un dit el perfil de la teva cara, i te dic: preciosa, Tianeta. I no me puc creure que siguis tan guapa, petitona, reineta, filla meva. 

- Estimada, com te trobes? 
No me diguis estimada. 
- I com està sa nostra reina 

Ella no és teva. No insistesquis. No t’asseguis al nostre costat, just a la frontera del llit. No me passis una mà pels cabells suats, ni li facis un pessic a la punta del nas. No me besis al front ni comentis que esstic bullint, que ella també está calenta. No te preocupis per noltros i t’aixequis i cridis mumare.

Mumare entra i ens mira d’enfora, culpable i febla. Diu que haureu de telefonar el metge. Però jo no vull metges. No vull que ningú ens molesti dins aquesta habitació. No vull que vos mogueu a dalt i avall, movent molt els braços, ni que entri na Lourdes, que ja fa temps que va perdre l’esperit i ni tan sols el cerca. No vull sentir la por de les vostres veus, ni vull veure els vostres ulls extraviats. Vull que ens deixeu totes soles i tranquil·les, abraçades, avorrides com les mosques i suades. Fa calor, i la calor ens regalima pels pits i a les aixelles. 

Però na Lourdes ja ha baixat, seguint ordres estrictes, i mumare ha obert i ha tornat a tancar les persianes, i tu me ventalles amb no sé què, i tenc por que aquest aire refredi sa nina. No me somriguis mentre dius “ja està, estimada”. No me diguis estimada. No mireu més els rellotges, ni espereu. Ni ens faceu partícips d’aquesta agonia tan vostra.

La senyora Margalida va sorprendre tothom quan va dir: “Idò t’hauràs de casar”. N’Antònia no havia pogut dissimular el ventre per més temps, aquella nova vida que arribà en forma de nàusea. Un dia, mentre era de genolls davant la ximeneia, remenant els troncs adormits, sa mare s’acostà per darrera. Li posà una mà a la cintura, sense avisar, i totes dues s’enretiraren de cop, com espantades. No hi va haver ni una espurna de comprensió en aquella mirada. “Estàs prenyada”, va bufar la senyora Margalida, i n’Antònia hauria volgut plorar, i abraçar-la, i desfer-se en carícies. En comptes d’això, li va tornar uns ulls de vidre, desafiants, i va intentar ressuscitar els troncs en flames. “I ara què farem?”, repetia sa mare. “Què farem amb tu? Què farem amb tots voltros? Es pot sebre en què pensa aquesta família? És que estau tots malalts?”. N’Antònia no plorava, perquè no plora mai.

Aquell horabaixa, la senyora Margalida va anar a missa. No era el primer pic, perquè hi havia anat qualque Nadal i qualque Pasqua, a més del dia de la seva boda i dels batiaments dels nins. Però a partir d’aquell dia ho faria cada dia, als matins, sempre a peu, plogués o fes una calor ofegadora.

Un parell de vespres més tard, va dir-li: “Idò t’hauràs de casar”. I n’Antònia no hi cabia dins el seu propi cos, i no hi cabia dins d’aquella casa. Na Lourdes havia acotat la mirada per sempre més, i no la hi podia cercar. En Josep, com ja era habitual, no hi era.

Tot d’una després va anar a veure son pare d’una revolada. “Mumpare, esperes un nét”, va mormolar-li a l’orella. Ell va fer un gest petítissim, gairebé insignificant. Però n’Antònia sabia que era un gest d’alegria. “Ara sa mamà vol que me casi. Però amb qui? Jo no vull casar-me. Jo vull casar-me amb s’estranger, però potser no arriba a temps. I quan torni? Què li dic? Jo l’estim, mumpare. I el duc a dedins. Ara el duc més endins que mai. Què li dic si em veu amb un altre? Jo no vull ser amb cap altre. No vull casar-me amb cap altre”. Molt en el fons, n’Antònia sabia bé que l’amo en Mateu l’entenia.

En Macià és fill del mestre en Joan. Mira’l, tan rodó i tan vermell com l’altre. Sempre sua. Te demanarà que li diguis pare, però no li en facis cas. No té res a veure amb noltros. Ni tan sols sap què és estimar. Mira els seus dits gruixuts i lletjos, i el seu rostre de porquet escorxat. Te jur que no haurem d’avesar-nos a què ens toqui, de tant en tant.

Me demanaràs per què no vaig fugir, per què no vaig anar a cercar el meu home, i te contestaré que no podia fer altra cosa que esperar-lo. I l’esperam encara, esteses en aquest llit malaltís, que l’enyora tant o més que nosaltres dues. Quan venen les oronelles, ens expliquen coses de ton pare, i després les demanam que li duguin besades de part nostra. Tornarà. Jo sé que tornarà, almanco per venir-te a veure. Per dir-te: “filleta meva”. Per treure’ns de la cel·la que és aquesta casa. Mentrestant, fes com jo. Tingues paciència. I no ploris més, per favor, reineta meva. Sobretot no ploris més... les teves llàgrimes m’ofeguen.

ã Arc-46
ã Llucia Ramis i Laloux

Es permet la reproducció total o parcial sempre que es citi la procedència i l'autora