8.- Els fills dels ocells 

- Eh, tu, becari. Sabies que ca vostra era una casa de putes?

En Pep es gira, sobtat. És la primera vegada que en Figueredo li adreça la paraula per alguna cosa més que per dir-li que marxi del seu ordinador. Les infrastructures de la redacció no tenen en compte la intervenció dels estudiants en pràctiques, i aquests han de parasitar les taules dels veterans quan no hi són. En Pep queda com un idiota mirant en Figue, que posa aquella cara de quan vol fer-se l’interessant. Evidentment no, no ho sabia.

- Què vols dir?, -contesta. I intenta imaginar-se la seva padrina Tiana amb un tanga rosa. Uns sostens minúsculs fan el  ridícul davant un piteram generós.

- Que l’altre dia... bé, l’altra nit... Li estava fent voltes al tema de l’alemany assassinat, ja saps... Bé, la veritat és que estava perdudíssim i, de cop, mira, me vares inspirar. –En Pep es posa vermell; la seva puta imaginació sempre li fa males passades-. Bé, tu no, entén-me, no vull que creguis que som un mariconasso... Però aquell reportatge que vares fer, el del dissabte passat, saps quin te dic?

‘Sí’, li hauria agradat contestar a en Pep, ‘el típic reportatge de becaris’, però només fa un gest amb el cap: “el de les entrades pornogràfiques a internet mitjançant la paraula Mallorca, no?”, contesta.

- Aquest mateix. Bé, que m’hi vaig posar, era molt tard i me faltaven les idees. En realitat, la investigació de l’alemany es basa més en les drogues, però vaig pensar que potser mos equivocàvem. Era un intent cap a altre costat, saps? Podia haver funcionat o no, en la nostra feina el risc és imprescindible; és l’autèntic motor del que feim... (‘Au, venga, ara posa’t pedagògic, pensa en Pep i tot d’una després: ‘putes periodistes, no te foten ni cas i després han de donar-te lliçons de tot’). Bé, vaig provar i... bingo!

- Encara no sé que vols dir-me, exactament, contesta en Pep i hi afegiria: ‘i a més he de fotre un altre d’aquests reportatges meravellosos megainteressants sobre l’alimentació biològica”.

- Vine, seu, -li demana en Figue. I en Pep no té temps ni de posar mala cara que ja li ha parat la cadira davant del seu ordinador. Es fixa que la part inferior de la pantalla és groga. Al cendrer, un ducados mal apagat contribueix al color brut de la màquina. Cada gest d’en Figueredo put a tabac.

El periodista cerca ràpidament un document antic, l’obre, i hi apareix una imatge de Son Corbell. És l’arribada a la casa; de fons es veu el molí cíclop que els acomiadava quan sa padrina s’endinsava en els records. Hi ha els arbres, i la mateixa llum incendiària de l’horabaixa.

- Te sona? –encerta a dir en Figueredo. Quin imbècil.   

- Sí, clar, és ca nostra, respon en Pep, -i rectifica: -bé, jo no hi he viscut mai, allà...

- Ja ho sé, el periodista s’encén un altre cigarro. –He fet investigacions. Ja sé que la teva besàvia... sí, devia ser la teva besàvia, va vendre totes les propietats. El que no tenc clar és per què, tenint tants hereus directes. Tu saps alguna cosa?

Putes! En Figueredo està tan ficat al seu paper que és capaç d’aprofitar-se fins i tot del becari. En Pep fa un gest com d’aixecar-se, mentre mormola: “ni idea”. Aquest s’ha pensat que és idiota.

- No, espera!, -exigeix, gairebé, l’altre. –Escolta, mira, podríem anar a mitges en tot això. Segur que qualcú de sa teva família en sap algo, del que ha passat. Amb tu tendran més confiança que jo... Te promet que signarem les notícies tots dos, ens compartirem el mèrit. Això serà la bomba, entens?

- Mira, -resol en Pep-, no tenc ni idea, de tot això de la casa de putes i tota l’hòstia. I t’assegur que sa meva família tampoc no té res a veure. No puc ajudar-te, me sap greu. –S’aixeca.

- Eh, becari, però tu què te penses que és ser periodista. –En Figueredo intenta posar-se dur, però per als ulls del becari, el seu to de veu sona francament patètic. Així que li retorna una escopinada amb els ulls.

- De moment només tenc clar què es ser un estudiant en pràctiques. I la veritat, ja estic fart de veure culs llepats i polles xuclades. Ara tenc molta feina. –Amolla, i se’n va cap a la seva taula eventual.

Després del primer impacte, en Figueredo el segueix. Mai un becari li havia xerrat d’aquesta manera. De fet, ni tan sols els periodistes més joves gosaven fer-ho. S’acota al seu costat entre un gemec de genolls.

- Tio, jo podria fer tot això tot sol, enten-me. El problema és que junts ens estalviaríem temps i ens asseguraríem ser els primers en treure la història. Això serà una bomba, ja t’ho he dit. Va, farem un bon equip. Què me’n dius? –Ara en Figueredo regalima sucre per tots els porus del seu cos.

- Que això té un preu.

“Cony, amb el becari”, pensa en Figue, i es grata la barbeta. S’hauria d’afaitar.

- Bé, molt bé, ja veig que aprens més ràpid que els teus companys. Però ja saps que ni tan sols jo guanyaré un euro més per tot això. Noltros treballam pel prestigi, val? Si vols, te donc una part del meu sou, però me pelaràs. Si el que necessites són doblers, fica’t a una d’aquestes productores que treuen les famoses en top less, no te fot.

- No necessit gaire, -el tranquil·litza en Pep-, el que passa és que no m’agrada treballar sense cobrar. I molt manco fer el doble de feina pel mateix sou, m’entens? Això és tot. Vull una gratificació.

- Si te sembla bé, t’ho pagaré amb cerveses. –S’arrisca en Figue. I queden més o manco d’acord. 

En Pep va començar a estudiar Periodisme com podia haver començat a estudiar Biologia. El problema és que Biologia es pot cursar a Palma i ell tenia la necessitat imperiosa, quasi natural, de sortir de Mallorca. Ja des de petit, la seva mare li va fer veure móns que existien més enllà dels mapes i altres contes, i li deia que, quan hom viatja amb algú, ho mira tot com si tot fos estrany; en canvi, quan viatja sol, es mira a com si l’estrany fos ell. Devia ser per això que ella mateixa va decidir continuar el seu viatge en solitari, ara fa deu anys. En Pep ho recorda bé. Era estiu i eren a la casa que llogaven els estius, al port que hi ha precisament a prop de Son Corbell. Ell se va aixecar devers les nou del matí, com feia sempre, i li va sorprendre veure els seus pares desperts, rarament seriosos, solemnes. Acabaven de signar una sentència.

            La veritat és que tot d’una no li va donar gaire importància, va treure els doblers del calaix i se’n va anar a comprar el pa pel berenar. Recorda sobretot l’olor dels pins de la plaça, la veïna del costat que l’espiava, com sempre, des de l’altra banda de la persiana. Era una dona molt gran que li havia fet molta por, temps enrere. Ara només li feia pena, però ell encara no ho sabia. Recorda dur la barra de pa calent a la mà, i recorda haver mirat cap a quin costat se movia la mar. Cap a la dreta. Avui la platja seria neta. Però no hi anirien, a la platja. Això, en Pep, tampoc no ho sabia. No encara.

            Va parar la taula on els seus pares seien sense dir-se res, i va demanar permís per fer-se dues llesques amb xocolata. Normalment només li en deixaven fer-se una. Va començar a menjar sense esperar la resposta, submergit en un silenci que li revé agre. Suposa que es devia haver fet habitual, aquella mena de tensió en la família que ell evitava ignorant-la. Ho suposa, només. Això no ho recorda. Després son pare se va posar dret i se’n va anar a fer una volta. Això va dir, que s’anava a fer una volta.

            Aleshores, sa mare va passar una bona estona mirant com el seu fill menjava, i això, a en Pep, li va fer molta gràcia. “Què mires?”, va riure, a la fi. Ella va regalar-li els ulls més melosos del món, i va contestar que l’estimava molt. Exactament va dir: “Tu saps que t’estim molt”. En Pep va deixar de menjar, perquè entenia que anava a passar una cosa molt i molt important. En Pep ja era un nin gran, i sabia ser a l’alçada de les circumstàncies, per això va deixar de mastegar el pa amb xocolata. Sa mare li va explicar que era filla dels ocells migratoris, que sempre volen d’un lloc a l’altre, cap a països on s’hi senten millor. Els seus pares ocells l’havien concebuda com a dona per intentar que fos feliç, perquè els ocells migratoris no tenen temps de ser-ho, preocupats com estan de trobar un lloc més agradable, i un altre. “Sempre hi ha un racó millor, i n’hi ha que pensen tenir el dret de trepitjar-lo”, va dir-li, amb paraules exactes. Els seus pares l’havien concebuda com a dona perquè fos feliç, i ho havia estat, durant molt de temps, junt a ell i junt al seu pare. “Tots tres hem estat molt feliços, i mos estimam molt”, deia. Però en el fons, no podia oblidar que ella també era un ocell migratori i, encara que l’illa havia estat un lloc perfecte per fer-hi el niu, necessitava desplegar les ales, ja oxidades. “Sinó, no podré volar mai més”, varen ser les seves paraules.

            En Pep s’imaginava la seva mare com un enorme ocell de ferro vell i engroguit, i sentia com les seves paraules grinyolaven, desusades. De sobte, se va posar molt, molt trist i, per un moment, va pensar que la culpa havia estat seva, per haver menjat dues llesques de pa amb xocolata sense esperar que li diguessin que sí, que tenia permís.

            En Pep hauria volgut seure als genolls de sa mare, esfondrar-se al seu coll amb olor de mare, besar-la a la galta. Hauria volgut plorar, capritxós, i exigir-li que quedés amb ell, i amb el seu pare, que havien d’anar a la platja. De fet, hauria volgut dir-li que havia vist la mar, que anava cap a la bona direcció, que la platja seria neta. Però sentia una pedra molt grossa i molt fonda a la gola, i tenia la impressió que, en fer el més mínim moviment, la pedra li cauria a l’estómac, es faria mil bocins i el destrossaria i el mataria. A més, ja era un nin gran, i sabia ser a l’alçada de les circumstàncies.

            En Pep recorda com la seva mare va dedicar la resta del matí a preparar les bosses i les maletes. Al migdia, va arribar son pare. Els dos varen xerrar una llarga estona a la cuina, en veu molt baixa. Després, la mare d’en Pep el va abraçar molt i molt fort, i ell recorda que, tot just en sortir per la porta, una llimona va caure de l’arbre del pati interior. L’horabaixa, son pare el va dur als cotxes de xoc. 

N’Aina no creu que una llimona caigués en terra tot just quan la mare d’en Pep se’n va anar. En Pep li jura i li rejura que és cert, però n’Aina està estudiant Psicologia i sap que els records no són més que la recreació imaginada d’un moment passat. “Cada pic que recordes aquesta escena, com totes les altres, et bases en el darrer pic que vares recordar-la. I cada pic que recordes una cosa, hi afegeixes quelcom de nou que t’ha donat el dia a dia; potser una pel·lícula?”. En Pep comença a estar fart de n’Aina. N’Aina tampoc creu que la mare d’en Pep sigui filla d’uns ocells migratoris. De fet, ni tan sols creu que li digués això. “Segurament te va explicar la història dels ocells com a exemple, i tu només te’n recordes d’aquesta part, perquè és el que et va impactar més, i és el que te va permetre excusar la teva mare.”, diu. N’Aina és idiota. Clar que ella fa Psicologia, una carrera que, tanmateix, es pot estudiar a Palma. Evidentment, és impossible que algú sense la necessitat de sortir de l’illa pugui entendre en Pep. Ni a la seva mare.

ã Arc-46
ã Llucia Ramis i Laloux

Es permet la reproducció total o parcial sempre que es citi la procedència i l'autora