9.- La presó 

Sap que el seu pare va fer aquest mateix camí, també en bicicleta, i que, com ell, era portador de males notícies. Es demana què haurà fet la seva família als de Son Corbell per merèixer dos pics aquesta tasca, i procura no sentir-se culpable. Tot d’una se’n recorda de la seva dona, i sent un pessic rabiós sota el baix ventre. És la seva dona, es repeteix una vegada i una altra, i ell tenia tot el dret d’exercir el seu paper com a home.

La primavera s’ha llevat mandrosa, i encara té la cara plena de lleganyes. Per això, quan badalla, deixa anar un alè encara fresc, que s’impregna a la cara suada d’en Macià, i a la seva panxa banyada. Després, les gotes regalimen pel seu cos com amb calfreds, i ell sent una mena de por densa, com si quelcom de terrible s’amagàs rere els ullastres i els garrovers. Ja fa alguns dies que el seu esperit està alertat de qualque cosa, però de què? I per què? Pedaleja un poc més aviat i deixa que els seus ulls regalimin pels arbres que hi ha a les voreres. Les fulles romanen estranyament quietes, com si ocultassin un secret horrible, com si, en fer el menor gest, poguessin desvetllar alguna pista. Al silenci, els seus esbufecs sonen com a insults, grollers i grotescs. El camp, que s’acaba de despertar, l’amenaça.

Mai no li ha agradat viure a fora-vila. Tot just després de les noces va agafar n’Antònia per banda i li va demanar que anassin a ca son pare i sa mare, que podrien arreglar una possessió de la família que hi ha tot just on s’acaba el poble. En dos anys s’hi instal·larien. Ella va dedicar-li aquella mirada feta de menyspreu i de fàstic, de retrets i d’odi, fins i tot de llàstima, i en Macià va deixar que fes mitja volta sense que li hagués dedicat ni tan sols mitja paraula. N’Antònia només sap mirar-lo d’aquesta manera. Però ell s’hi ha acostumat. S’hi ha acostumat, sí, i ja no li afecta.

Accelera una mica, alhora que el seu cor es dispara inquiet al pou de la seva gola. Ahir vespre ni tan sols va mirar-lo. Va quedar-se quieta, com aquests arbres, quieta i rígida, com un mort. Ell no ha vist mai un mort, però li han dit que queden com crispats, com si no poguessin creure el que els hi acaba de passar, i esperen. Així estava ella, feta de pedra, amb uns ulls en punxa que travessaven l’habitació. En Macià va espantar-se. Creia que l’havia morta, realment, i el seu cos glaçat no era més que una evidència. Per si de cas, va aixecar-se i se’n va anar. Des del passadís, va parar l’orella, però no va sentir absolutament res. Un silenci viscós el mossegava per dedins, cap a fora es projectava en una foscor infinita. Avui dematí l’ha sentida a la cuina, per això sap que encara és viva. És la seva dona, es repeteix. La seva dona. I ell l’estima.

Tot just abans d’arribar a la casa, el camí s’omple de branques, i d’herbes i de fulles, com si volgués tancar-li el pas, tot protegint Son Corbell de presències indesitjables com la seva. El cel s’embruta. Fa un darrer esforç, que grinyola als pedals i als seus genolls, i es deixa arrossegar per una darrera baixada agraïda. La senyora Margalida arregla les flors. Na Lourdes juga amb la nina. Ell put a por i a conformisme. Diu: “En Josep és a la presó”.

La notícia no sobtà a ningú. Feia alguns anys que en Josep es dedicava a l’estraperlo, i després d’uns retrets desanimats per part de la seva mare, tots varen acostumar-se a les visites clandestines durant la nit. Amb un gest de cap, la senyora Margalida va exigir la seva filla que s’acostàs fins al molí, però a dins no hi quedava absolutament res. Ni rastre de les corredisses nocturnes. Tant en Josep com els seus col·laboradors havien respectat l’espai familiar i, potser alertats pel que succeiria després, havien buidat ja el lloc on amagaven les mercaderies. N’Antònia sabia que el seu germà pensava, sobretot, en la seva família. I sabia també que no els hauria posat mai en perill. Però la nuesa dels murs del molí, en comptes de tranquil·litzar-la, la desesperaven. Havia entre les pedres que l’envoltaven, una sequera indescriptible, una absència severa. La llum entrava per un ull únic sense mirada, i acaronava n’Antònia pàl·lidament. Després, se li ficà entre la roba, entre les cames, que cridaven encara de dolor. El filldeputa que l’havia esposada havia aconseguit, finalment, fer-se un lloc dins el seu sexe. Durant sis anys, l’odi que desprenien els porus d’ella, havien returat el desig brut d’ell. Però aquella nit... Aquella nit.

N’Antònia intentava no pensar-hi. Gratà el terra amb l’espardenya, com si a sota hi pogués descobrir alguna cosa. No cercava tant evidències que culpassin al seu germà com al seu mateix germà. De cop, en el silenci nu d’aquelles parets rígides, en Josep li mancava. La seva revolució se li havia posat en contra, un altre pic. En realitat, tots, a Son Corbell, odiaven, com ell. Aquest era l’únic sentiment que havien cultivat d’ençà la mort d’en Sebastià. L’amo en Mateu el guardava amb vergonya, a la seva habitació. La senyora Margalida procurava dissimular-lo. Ella desenvolupava un autèntic desig de matar. L’únic que havia optat per la guerra havia estat el seu germà petit, qui creia realment en alguna cosa, i que, per aquesta mateixa cosa, pensava assolir una venjança justa. Ella també hi havia cregut, en quelcom. Hi havia cregut de tot cor, i d’ànima sencera. Però d’aquella fe només en restava una filla, una filla preciosa d’ulls infinits i calmats. A n’Antònia això no li bastava. A en Josep, la set de justícia l’ofegava ara a la garjola.

Què farien amb ell? Per quant de temps el tindrien allà ficat? Un vertigen de plom mossegà l’espinada de n’Antònia, i caigué com un sac. A en Sebastià també li fallaren les cames, en aquell mateix molí. I també li fallaren a l’amant de l’amo en Mateu, tot just abans que una de les astes li arrabassàs la vida i els cabells. Des del terra, n’Antònia veié com un raig de sol feia ballar la pols de la primavera, i d’entre el pol·len, aparegué una figura blanca, una mena de fada. Si hagués estat creient, hauria cregut veure la Verge. Però sabem que n’Antònia no hi creia, ni en Déu, ni en l’amor, ni en ella mateixa. Per això entengué que aquell esbufec de dona no era una altra que la mateixa Mort. Primer, li llepà el ventre amb besades tendres, i tot d’una després li aferrà la mà dreta, molt, molt fort, que és la mà dels pactes, de les palles i les promeses.

La trobaren dues hores més tard, inconscient. Passà gairebé un mes al llit, afectada d’una greu pulmonia.

El nin va néixer mort, perquè se sabia malvolgut. Però n’Antònia va entendre que estava condemnada. El seu home ho intentaria un altre pic, i un altre, fins que tinguessin una descendència comuna. Na Tiana duia el seu llinatge per obligació, però per a en Macià, els fills eren una qüestió de sang i d’honor, no un nom imposat a la força. A més, na Tiana era femella. Ara en Macià ja havia gosat traspassar la frontera de l’entrecuix, i creia merèixer el fill que havia perdut. Havia perdut, alhora, el respecte per l’odi que li dedicava la seva dona, i tornaria cada nit, ella ho sabia, per ofegar-la sota el seu cos greixós, per obrir-li les cames amb les mans i amb mala hòstia, per esbufegar com un porc al cau de la seva orella, per transpirar una brutor animal sobre la seva pell. Per fer que el seu sexe eixut cridàs de fàstic, de dolor i de ràbia.

Creixia l’any 47, i des de la guerra era difícil aconseguir medicaments. Per això, la senyora Margalida havia anat guardant tot el que arribava a la casa, de mans dels metges i del mateix Josep que, molt de tant en tant, comerciava amb carregaments mèdics. A la capsa del prestatge més alt del rebost, quedaven encara unes gotes del que n’Antònia havia pres durant la seva pulmonia. Hi havia també potingues de la malaltia que va tenir na Tiana durant el seu primer any. Ningú no sabia de què es tractava, no havia deixat de plorar. N’Antònia mesclà tot el que va trobar, i ho ficà a les sopes del seu marit. L’home escopí la primera cullerada, agra. Després de dir pestes del plat, se’l menjà sencer entre blasfèmies, hi havia gana.

Primer varen ser els rots. Uns rots podrits s’aferraven llefiscosos a les parets de la cuina. Tot d’una vingué la diarrea. En Macià passà la nit assegut a la tassa, doblegat de mal, i els seus crits tronaven a totes les habitacions. N’Antònia s’impacientava, volia veure’l morir entre la merda. Volia que la seva mort fes pudor, com havia pudit tota la seva vida. Però a l’alba, en Macià encara era viu. Estès al llit, el seu cos enorme es confonia amb els llençols immaculats. Na Lourdes el cobria amb draps humits. L’home vomitava tot el que bevia.

L’horabaixa, no tenia forces ni per utilitzar l’orinal. Li havien canviat tres pics la roba de llit, i ell es perdia un altre cop dins un bassal pudent que li rajava del cul com d’una font. Un tel groc als ulls li negava la mirada. N’Antònia s’assegué al seu costat molt tranquil·lament. Un ferum pastós l’abraçava amb calma. Aleshores li digué: “Macià, t’he enverinat i moriràs d’aquí una estona. Estic molt contenta que te moris. I estic encara més contenta d’haver-te mort jo”. Després sortí de l’habitació i tancà la porta amb una suavitat infinita. Dos dies més tard, l’enterraven.

ã Arc-46
ã Llucia Ramis i Laloux

Es permet la reproducció total o parcial sempre que es citi la procedència i l'autora