10.- L’home gran.  

Estimat Enric,

París és com un Rottwiler enorme tancat en una capsa de sabates. I als parisencs els passa el mateix que a Saint-Éxupery quan va conèixer el Petit Príncep, que va ficar una cabra dins una capsa, i de tot d’una oblidà dibuixar els forats perquè l’animal hi respirés bé.

Més enllà de la chambre de bonne que m’acull sense passió, hi ha un passadís folrat de portes, i jo sé que darrere de cada una d’elles me vigila una nova història. T’adonaràs que ara pas a un altre conte infantil aliena a la realitat de la infantesa. Però no, seria idiota comparar-me amb n’Alícia al seu País Meravellós. Res d’això. París mossega, i no ho fa com un joc. Els carrers, perillosos per a molts, se m’obren de cames, lascius, i jo m’introduesc als seus sexes sense cautela. Així, els penetro, rabiosa, i ells me tornen, a canvi, un petit orgasme, a vegades en forma d’alè, i d’altres en forma de crit, o d’hòstia. Sovint m’ofeguen.

M’han atracat a punta de navalla, i m’han convidat a fer la volta al món en bicicleta, una dona intel·lectual ha pretès lligar-me al metro, i he trobat un bossa plena de monedes de franc abandonada al mateix portal de ca meva. Llàstima d’euro. Però tot això ja no m’importa. Ja no m’afecta. Des d’avui.

Havia de comprar quatre coses per dinar. Quatre coses vol dir, exactament: una, formatge; dos, pa; tres, cerveses; quatre, tabac. Anava tranquil·la (com els parisencs no hi saben anar) pels carrers del meu barri. Fa escassament dues setmanes que he arribat a la Ciutat Histèrica i encara no m’he deixat encomanar la malaltia. Supòs que tot arribarà, temps al temps. En tot cas, els que tenim la Mediterrània a la sang ens movem indecisos i calmats, com les onades, i així me movia jo per la vorera, ara mirant un aparador, ara envejant qualcú que guaitava per la finestra. Des que he arribat, París m’ha regalat la melangia en format meteorològic. Fa una calor mallorquina, i jo t’enyor, i enyor seure a una terrassa amb tu, mentre les orenetes criden i exigeixen alguns minuts més de dia, que només els hi regalen Sant Joan i els seus veïns de calendari. Aquí seure a una terrassa és impensable per a algú com jo, que ha trobat l’aventura en la precarietat econòmica. Només si tu venguessis a veure’m jugaríem a ser rics, i ens hi asseuríem, i demanaríem pastís.

Feia una calor estranya per a aquesta gent, i com sempre que fa aquesta calor, jo descobria als seus gestos una cadència com estupefaent i estupefacta. Quan surt el sol, els parisencs semblen bojos i feliços, si és que tenen nocions reals del que és la bonheur. Diria, fins i tot, que se’ls hi aferra un mig somriure estúpid i contagiós. Ara, mentre escric aquestes línies, la Lluna m’acarona amb les teves mans, i put a flors excitades i calentes. Me deman qui se follarà aquestes flors plenes de sexe, i sol·licit la teva presència al meu costat, frustrada. Aleshores torn a aquest matí que havia de ser un matí de necessitat, i que ha esdevingut un matí necessari. M’explic:

Anava cap al súper, mans a les butxaques, i de cop he vist l’home gran acompanyat d’una infermera. Ella l’agafava pel braç i li deia coses a l’oïda, mentre vigilava cada una de les seves passes. Segurament no m’hauria fixat en ells si no hagués estat perquè ocupaven tota la vorera, i no me deixaven passar. Segurament, tampoc no m’hauria fixat en ells si no hagués estat perquè l’home m’ha mirat inquiet durant una estona llarga. He alçat els ulls, i he sentit la punxada incrèdula dels seus. Estaven desgastats i tremolaven, darrere d’un tel viscós fet per les experiències. Quan he passat pel seu costat, camí del súper, m’ha semblat veure com l’home gran estrenyia el braç de la infermera, al temps que intentava girar el rostre cap el meu itinerari. Els seus moviments eren lents, però precisos, per això jo també m’he tombat cap ell, amb estranyesa. Exactament igual que quan te gires després d’haver identificat una cara que te sonava. Tard, però no massa tard.

La infermera intentava convèncer-lo perquè continuassin el seu passeig, aleshores ha vist que els mirava i m’ha dedicat un somriure com de disculpa. “Excusez-lui, madame, il crois que vous êtes une autre femme, mais ça c’est impossible”, ha dit. Jo també he somrigut mentre l’home gran me fitava, amb una seriositat i una angoixa infinites. Estava a punt d’arronsar les espatlles i de dir: “Ça ne fait riens, au revoir”. Estava a punt de continuar el meu trajecte cap el súper. Però, de cop, m’ha semblat una falta de respecte cap a l’home gran, i m’ha donat la sensació que, si ho feia, tant la infermera com jo el tractaríem com a un idiota. Sé que pensaràs que som una idealista incorregible i una beneita. Però deixa’m somiar, i deixa també que els altres tinguin l’oportunitat de dissenyar un somni. He mirat l’home gran i li he demanat: “Et c’est qui, cette femme?”. La infermera estava clarament incòmoda, fora de lloc, i mentre intentava fer-me entendre amb eufemismes que l’home gran no està als seus cabals, i que té problemes per comunicar-se, ell ha dit: “Tu es exactament comme elle”. Ho ha dit amb una tristor que no puc descriure, una tristor trencada i fonda que les meves celles interrogants no sabien correspondre. L’home gran ha mormolat alguna cosa a la infermera, i l’ha posada francament nerviosa. De fet, ella fins i tot s’ha enfadat una mica, però l’home gran insistia. M’ho ha amollat amb impaciència: “Il voudrait prendre un café avec vous”.

No tenc la culpa. París me dóna històries i a mi m’agraden les històries, còmplices o alienes al món infantil que no tinguérem mai. Per això les agaf sense pensar-m’ho, i les faig meves. 

Han passat dos dies des que vaig escriure’t les línies que acabes de llegir. Les cartes són així d’atemporals, per això mai no les hi pos data. Fa escassament trenta segons que has llegit les darreres paraules (potser al sofà, tal volta assegut al vàter) i, alhora, les hores i les jornades completen, paral·leles, els detalls d’aquesta anècdota. L’altra nit, el cansament me va interrompre. Avui, els esdeveniments vomiten frases noves.

No poguérem quedar tot d’una. Un home gran té uns horaris que ha de complir. És com si la vida li demanàs comptes pels excessos amb una sobtada acumulació d’obligacions i prohibicions, encara que aquests excessos siguin, senzillament, tenir una pròrroga inesperada. Malgrat la llibertat vital de què és capaç cadascú de nosaltres, arriba un moment en què la vellesa t’imposa un moment determinat per passejar, i un altre per llevar-te als matins, i un altre per ficar-te al lavabo. És així, sobretot, quan vius en una residència.

L’home gran no podia prendre el cafè fins a les quatre d’aquesta horabaixa, després de dos dies de rehabilitació, del dinar imposat, de la presa de medicaments indefugible, i de la migdiada obligatòria. És més, en realitat l’home gran no pot prendre cafè, ni tan sols sense cafeïna, i la infermera s’ha encarregat que complís amb els seus deures des de la taula veïna a la taula on sèiem nosaltres. Érem en aquest mateix bar, a prop de ca nostra; no és gran cosa, però els cafès i els sucs estan a preus desorbitats, també les cerveses. París exagera. Ha pagat ell, com a bon cavaller que ha confirmat ser més enllà de les aparences. L’home gran és alt i magre. Té un nas ganxut i els cabells llargs fins les espatlles, blancs en contrast amb la seva roba, tota negra. S’ha vestit amb un jersei de coll alt, i una jaqueta prima. Li agrada dur bastó, però la infermera no deixa que el porti quan va amb ella, que darrerament és sempre. Me mirava fumar amb enveja.

Nom Joseph. Joseph té tres fills, vuitanta-tres anys i cinc malalties. Xerra sense pressa, i de tant en tant espera que el guiïs durant la conversa. Quan repeteix alguna cosa, no saps mai si és perquè vol insistir en qualque idea o perquè realment ha oblidat el seu propi discurs. Ha començat a descriure l’odi que té pels coloms, i m’ha dit que la culpa que n’hi hagi tants és de la monarquia. Aleshores he entès que no me xerrava de França. Joseph m’ha explicat que quan Alfons XIII va anar per primera vegada a Catalunya, varen deixar anar una parella de coloms com a símbol. Aquests, que eren mascle i femella, varen procrear i procrear, per això hi ha tants coloms horribles per totes bandes. Jo li he dit que a Barcelona les gavines maten els coloms i després se’ls mengen. Sobre el Mercat de Sant Antoni pots veure autèntiques guerres entre aquests ocells immunds, i les gavines esdevenen rapaces, amb la presa entre les potes, i després feta bocins als seus becs sangonosos.

Un llampec ha travessat els ulls de Joseph. “Est-ce que vous êtes de Barcelone?”, m’ha demanat. “Non, je suis de Mallorca”, he contestat jo, i he afegit allò que afegim sempre: “est-ce que vous connaissez Mallorca?”. Joseph ha empal·lidit. He vist clarament com el color botava del seu rostre amb un triple salt mortal cap enrere. Diria que aleshores les seves nines s’han dilatat fins abraçar la grandària de l’ull sencer. Aleshores s’ha tombat cap a la infermera, i li ha dit amb agrura: “Je ne me sens pas bien”. Ella, sol·lícita, s’ha acostat fins a nosaltres, l’ha ajudat a posar-se dret i ha procurat somriure’m. Crec que aquesta dona m’odia. Jo no sabia què fer, i he mirat tot el procés sense moure’m de la cadira. De camí cap a la porta, l’home s’ha girat com d’esma, i aquesta vegada ho ha dit quasi amb terror: “Tu es exactament comme elle”.

I se n’han anat.

Ara me sent absolutament idiota, aquí asseguda, encara, inventant-te. He demanat una cervesa que me sortirà per un ull de la cara, i enyor el sol de fa dos dies, que va penedir-se de protagonitzar aquesta carta, i ha decidit no aparèixer més ni sobre el cel ni sobre el paper. Ha fet com l’home gran: m’ha donat il·lusions i me les ha robades. No acab d’entendre la raó, però no importa. En un país del qual no ens saps els costums, i en el qual perds una de cada vint paraules, no pots pretendre analitzar les reaccions d’un desconegut. I d’un desconegut que, a més, et confon amb algú altre. La veritat és que la impaciència que m’ha mossegat el ventre durant aquests dos dies, ha donat pas a la decepció més absurda. Me sent plantada per un home de qui només en sé el nom, l’edat i el nombre de fills i malalties que té.

Faig un altre glop, i t’imagín aquí mateix, on seia ell, en Joseph. Si hi fossis, ens fotríem de la mestressa, que duu un vestit groc que fa por. El Petit Príncep asseguraria que no és una dona, sinó un hipopòtam engolit per un canari, i potser tendria raó. Enric estimat, t’enyor tant que me deman què cony faig aquí, si a una terrasseta de S’Escorxador estaria molt millor, bevent cerveses a preus tolerables, i gaudint d’un sol pocavergonya, no com aquest, que s’atabala per dues línies de glòria.

He de pagar, i creu-me si te dic que això m’intranquil·litza. M’hauria agradat tant sebre amb qui me confonia l’home gran!

T’estim en francés,

Berta.

ã Arc-46
ã Llucia Ramis i Laloux

Es permet la reproducció total o parcial sempre que es citi la procedència i l'autora