11. La mar 

Un bon dia, l’amo en Mateu va baixar de la seva habitació, demanà que li preparassin el berenar i després agafà el seu bastó. Anava ben vestit, amb un guardapit, un capell i una corbata. S’havia afaitat. L’amo en Mateu agafà el seu bastó i sortí per la porta, féu un gest brevíssim amb el cap i se n’anà pel camí. Mai més no el tornaren veure. 

Dos dies més tard, alliberaren en Josep. Quan es casà amb na Pilar, li feren una gran festa. Havien convidat gent de tot el poble, i Son Corbell somreia un altre pic. Mossèn Agustí s’havia reconciliat amb la família des que la senyora Margalida havia decidit anar a missa cada diumenge, i va ser ell qui els va casar. En Josep no creia en Déu, ni en la política, fins i tot dubtava d’ell mateix, però estimava na Pilar, i respectava les seves decisions. Ella creia en tot i en tothom, però creia en el seu home per sobre de totes les coses. Mossèn Agustí menjava i reia i s’engatava. Després ballaren tots plegats. Na Tiana seia davant de la banda, mai abans havia vist un concert, i els seus ulls es perdien als dits d’aquells homes que corrien rere les xeremies i les guitarres. El vi colorava les galtes de sa mare i sa padrina, i per primer pic, na Tiana va veure les pampallugues en llurs mirades. Tenia vuit anys.

         La casa feia olor de porcella, i de rialla, perquè la rialla fa olor, com la mort, les olives, el setembre i les llàgrimes. Na Lourdes, que ja perdia el cap amb una lentitud generosa, va pujar un plat de carn i un tassó de vi a l’habitació buida de l’amo en Mateu. Quan els convidats començaren a partir, se sentien els primers galls. Però això no vol dir res, els galls demanen auxili durant tota la nit.

         Na Tiana, desperta com mai, se passejava sense que ningú no la veiés, perquè ningú no veia res, i buidava les copes, que tenien un gust rude i amable, com el seu oncle Josep, que també tenia un gust rude i amable. Això va pensar ella, almanco, quan ell la va seure als seus genolls i va omplir-li la cara de besades, i li va demanar que ella també li donàs un beso a la galta. Na Tiana no podia parar de riure, i li sortien uns rots pudents i agres, que encara li feien més gràcia. “Segurament aquesta és la primera vegada que tastes la felicitat”, va dir-li en Josep amb una veu estranya, com arrossegada. I el seu alè també pudia. “Mira, estimada, això que sents ara és l’única cosa que val la pena. En aquesta família no hem tengut sort, o no hem sabut veure-ho, però això és l’únic important”, li deia. Na Tiana no entenia res, però li pareixia que les paraules que esopegaven amb els llavis del seu oncle eren paraules guapes, i les escoltava sense deixar de riure, sense entendre què li feia tanta gràcia. “Així és que, a partir d’ara, intenta lluitar per l’única cosa que val la pena”, continuava en Josep, i li estirava la boca amb el polze i l’índex cap a dalt, li dibuixava un somriure amb els dits. Na Tiana no podia deixar de riure.

         Na Pilar no era especialment guapa, però radiava una mena d’energia, aquella llum que només tenen els que no han arribat a patir mai, realment. Es movia desimbolta entre els convidats, preocupant-se, sense agobis, que tot estigués en ordre, que tothom estigués content. En Josep va abraçar la seva neboda, encara sobre els seus genolls, i li deia a l’oïda: “Mira-la, pareix que estigui ballant”. I era vera, na Pilar sempre ballava. Na Tiana se sentia molt bé dins el cos del seu oncle, que s’encenia la pipa un altre pic. “Me promets que seràs feliç?”, li demanava ell molt fluixet, i ella feia que sí amb el cap, perquè, ara ho sabia, faria qualsevol cosa per en Josep.  

Na Tiana hauria fet qualsevol cosa pel seu oncle. Ho va saber la nit en què ell es va casar, i també després, a l’endemà, quan un mal de cap nou i espès se mesclava amb una excitació nova i impertinent. Les nebodes de na Lourdes, que l’ajudaven a fer net, s’enfadaven amb ella i li cridaven que s’estigués quieta. Hauria fet qualsevol cosa per en Josep, va pensar més tard, quan ell l’agafà de la mà i li proposà que anassin a fer un passeig. Caminaven en silenci mentre la calma de les ovelles adormien el sol. Aquells dies les parets de la casa desprenien una calor desconeguda per na Tiana, una alegria cansada. Com el mes d’octubre, que diu secrets sense mala intenció, rebentat, amb una alegria cansada. Hauria fet qualsevol cosa per en Josep, se repetia mentre berenaven amb sa mamà i sa padrina, i na Pilar i na Lourdes, que ja era part de la família. Qualsevol cosa, insistia cada pic que ell s’encenia la pipa, cada pic que li cercava els ulls amb els seus, cada pic que xerrava amb ella com si fos una nina adulta. Qualsevol cosa.

         Aleshores, una horabaixa, en Josep la va dur al Port. Na Tiana tenia vuit anys i mai abans havia vist la mar. Els llaüts cantaven impacients al moll amb notes de corda, i de fusta, i de vidre. Guaitaven na Tiana amb l’ull del seu fanal i li demanaven que pujàs, que miràs la mar de més a prop, que tocàs el cel que se submergia a l’horitzó. Veieren peixos i crancs peluts. Un alè d’aventura despentinava la nina sense violència. “T’agrada?”, va preguntar el seu oncle, i ella sacsejava el cap, entusiasmada, incapaç d’obrir la boca.

         S’assegueren al mur d’una barraca, de cara a l’infinit. Una fraile de sal i d’arena besava na Tiana a la boca, i ella sentí la lascívia per primera vegada a la punta dels mugrons. Pensà que tenia fred, encara que no en tenia. Faria qualsevol cosa per aquell home que li havia mostrat l’oceà. En Josep digué: “La mar és la mà del món, per això s’anomenen igual. Ho toca tot, ho escorcolla tot, és a totes bandes. Se fica sota la falda dels països i abraça les ciutats. Té una predilecció especial per noltros. Va fer una conca per prendre’ns amb delicadesa, i ens té així agafats, i ens mira i ens mima com noltros la miram i la mimam”. Na Tiana sabia que vivia a una illa, però fins a aquell moment no havia entès el que això significava.

         “La mar és egoïsta”, continuava en Josep. “Voldria mantenir-nos així, al seu palmell per sempre. Però, mentrestant, allarga els dits cap a la resta del món, i ens dóna la possibilitat de què toquem la resta del món”. Es va llevar les sabates i exigí la seva neboda que l’imitàs. “Vine”, li digué. Tocaren la mar amb la punta dels peus. “El món és molt gran, i és ple d’aigua”, explicava. “L’oceà ens besa els dits només un segon, i s’entorna cap a dins. Se’n duu el tacte de la nostra pell cap a l’infinit. Veus? Mirà allà al fons, també toca el cel, com a nosaltres. Ens toca i s’enduu el nostre tacte. Ara tocam l’infinit amb la punta dels peus, te n’adones?”. Na Tiana sentia la llengua de la mar fins als turmells, i veia com la llengua de la mar se retirava contenta amb el record dels seus turmells cap a totes bandes. “La mar és la mà que enllaça tots els punts del planeta”, continuava en Josep, i na Tiana se va posar molt i molt trista, perquè sabia que ara li diria alguna cosa molt i molt trista.

         “Quan te diguin que me n’he anat, no els facis cas”, demanava en Josep, i na Tiana recordava que faria qualsevol cosa per ell. “No els facis cas, perquè, malgrat que te paresqui que som molt enfora, has de recordar que la mar me tocarà com te tocarà a tu en voler. Jo posaré els dits dins l’aigua, i vendran fins a tu, i tocaran els teus, d’acord?”. Na Tiana feia que sí amb el cap, ja sense entusiasme, incapaç, com sempre, d’obrir la boca. Va creure que s’havia empassat un d’aquells peixos que acabaven de veure, i que el peix se remenava inquiet al límit de la seva gola. Tot d’una va pensar que no, que s’havia empassat un d’aquells crancs peluts, i que l’animal utilitzava les pinces per ferir-la a l’estómac. “Mira, veus allà?”, en Josep indicava l’horitzó amb l’índex. “Veus que hi ha un puntet?”, na Tiana no veia res, però feia que sí amb el cap. “Jo seré en aquell puntet, que nom França. França no és tan enfora, en sèrio, si és que se veu des d’aquí...”, i na Tiana se fixava amb molta cura, però no veia res. “Quan m’enyoris, vine aquí i saluda’m, d’acord? Fica la mà dins l’aigua i sent com jo t’estic tocant des de l’altre costat. I sobretot, no te posis trista, no val la pena. Tu has de ser feliç, entesos?”. Na Tiana, que hauria fet qualsevol cosa pel seu oncle Josep, va fer que sí amb el cap, i li va prometre que seria feliç perquè ell li ho havia demanat. Però quan ell féu mitja volta, i ella se posava les sabates, una llàgrima petitíssima li va regalimar furtiva per la galta, i va caure dins l’aigua, tota de sal. Aleshores na Tiana i la mar feren un pacte, i es mesclaren per sempre.

         Cap a Son Corbell tornant, oncle i neboda passaren per la plaça, per davant d’una casa on, anys més tard, una dona-ocell emprendria el vol mentre una llimona queia al pati. Des de la porta del costat, una altra dona, que encara no era vella, els espiava darrere la persiana. 

Trobaren el seu cadàver un any més tard. Ningú no estava segur que fos ell, però així ho volgueren creure quan aquell pastor els digué que hi havia un bastó de senyor al seu costat. Devia fer més de cinc mesos que era mort, perquè no quedava del seu cos més que un rastre lleuger, el mateix rastre lleuger que quedava de la seva vida. Ningú no es demanà com havia arribat tan enfora, d’on havia trobat les forces per perdre’s a la Tramuntana. Ningú no es demanà quina havia estat la seva intenció. Al funeral, no plorà ningú. Per na madó Margalida, feia molt de temps que l’amo en Mateu era mort. Per na Lourdes, l’amo en Mateu no moriria mai.

ã Arc-46
ã Llucia Ramis i Laloux