12. Josep 

Enric,

Has de sabre que, durant aquests dies, m’he comportat com una adolescent enamorada. Des de la meva darrera carta, no he pogut deixar de pensar en l’home gran, així és que he voltat, com una moixa en zel, pels carrers pròxims on vaig veure’l per primera vegada. Al començament, ho feia durant les hores en què vàrem coincidir dins aquella mirada alertada, els matins, abans de dinar. Després, vaig cercar-lo als voltants de les quatre de l’horabaixa, que és quan descansa de la seva rutina guiada a la residència. Durant una setmana sencera, he deixat d’anar a classe, perquè, tanmateix, no hauria pogut seguir les explicacions dels professors.

         És difícil omplir les esperes dissimulades al carrer. És difícil i angoixós. També idiota. Com no tenc doblers per amagar-me rere una cervesa o un cafè, l’únic que podia fer era perdre’m sobre les meves passes. Inventava, mentalment, la conversa que tindria amb ell, quan el trobés. Primer fingiria sorpresa. Després li demanaria pel seu estat de salut, li proposaria fer un passeig. El convidaria a un cigarret secret. Hi ha una fleca, al carrer on vàrem coincidir. Hi ha una fleca, una perruqueria, un cafè i una florista. Ara, la venedora de flors i el cambrer, la perruquera i el pastisser me miren amb un mig somriure i amb desconfiança. Me miren des dels seus establiments i no arriben a comprendre. Jo tampoc.

         Te jur que fa dos vespres varen xerrar de mi a la ràdio. Estava escoltant un d’aquells programes estúpids on la gent hi pot telefonar per explicar la seva vida, o per amollar xorrades, i un al·lot va dir que hi havia una noia que es passava les tardes fent voltes davant del portal de casa seva. Ell la veia des de la finestra de la seva habitació, i es preguntava a qui estaria esperant. Els locutors ho varen resoldre així: “això és amor, i la resta són faves”. Està clar que aquella noia que l’al·lot veu des de la finestra som jo, i me sap greu perquè el pobre no pot estudiar per culpa meva. Això va assegurar ell, almanco. Està tan interessat en saber si arribarà la persona que jo esper que no arriba a concentrar-se. Potser hauria de telefonar a l’emissora, i explicar-los que ja està tot resolt. Potser hauria d’explicar-los tota la història; tal volta així salvaria l’al·lot d’un suspens imminent.

         Tanmateix, va ser en Joseph qui va sorprendre’m ahir horabaixa. Jo tornava de la casa d’una companya de classe que m’havia de passar uns apunts, i el vaig veure a la sortida del metro. M’estava esperant. A mi. Ignor com havia descobert que aquella era la línia que solc agafar, me deman com sabia que jo arribaria en aquella hora, però no me va donar temps per fer preguntes. Tot d’una me demanà que anàssim a un parc, havia d’explicar-me moltes coses. Feia mala cara, però no vaig gosar dir-li. Pel que he sabut després, no aconseguia conciliar la son des del dia que ens vàrem veure.

Érem als Jardins du Luxembourg, i va encendre un cigarret. Després de fer-li una calada llarga, me’l va passar. Se’l veia menut, sota el jersei i uns calçons que li queien lleugerament quan caminava. Vàrem seure a un banc, davall dels arbres. Els corbs i les mèl·leres s’acostaven fins a noltros sense por. No gaire lluny, un japonès donava de menjar els coloms. Ell me va dedicar un somriure molt tendre, i va començar a xerrar-me en mallorquí. Com ho sents, així, de cop. Va demanar-me: “I com està sa nostra mar estimada?”. El meu cor va fer un bot, però no sé si d’emoció, de por o de què, aleshores vaig contestar-li: “Idò, voleu dir que sou d’allà?”.

         Joseph es diu en realitat Josep. Fa cinquanta-tres anys es va casar i va decidir anar-se’n de Mallorca. Abans, havia passat un temps a la presó, i estava cansat de problemes. Ara, amb la seva dona, tenia la intenció de començar una nova vida, i això és el que va fer. Després de passar un temps fent la verema al sud de França, va aconseguir els doblers suficients per anar a París. Allí es va relacionar amb un grup d’intel·lectuals exiliats catalans, escrivien fulletons i denunciaven la situació d’Espanya. De seguida aconseguí una feina a una revista comunista, i d’allà, passà a formar part de la plantilla d’un diari que ha desaparegut. Mentrestant, va tenir tres fills als quals no veu gaire sovint, perquè viuen fora de França. No els hi retreu res, d’ençà la seva partida, no ha tornat veure ni sa mare ni sa germana. “Tal volta són mortes”, me va dir amb un gest feble que no vaig sebre interpretar. La seva dona va morir fa un parell d’anys.

         “Creu-me que estic content amb la meva vida”, va dir-me a la fi. “Però podria haver estat ben diferent...”. En Josep va clavar-me uns ulls de terra i me demanà: “Què nom sa teva padrina?”. Vaig veure que tremolava. “Quina?”, vaig respondre jo. L’home va riure, avergonyit de no haver comptat que en tendria dues. Estava clar que pensava en una única persona, ben determinada. “N’hi ha qualcuna que es digui Alba?”, va encertar a dir. Quasi no vaig sentir el final de la pregunta, que li quedà enganxada a la gola. En Josep va tossir. “No, ses meves padrines nomen Maria i Francesca”, vaig amollar tot d’una. En aquell moment, vaig veure com un color vermell rabiós li rebentava a les galtes. Estava empagueït, però els músculs se li havien relaxat de sobte. Li regalimaven pels braços i pel coll, alegres. Ell també semblava content. “Som un idiota”, somrigué, i els seus ulls brillaven. Aleshores, s’adonà que jo era asseguda al seu costat, en aquell banc davall dels arbres, i que no entenia res de res. Repetí: “És que ets idèntica”, i deixà anar una rialla ben fonda.

De petit, en Josep vivia amb sa mare i els seus germans. Son pare havia partit a fer les Amèriques i ja ningú no esperava que tornàs. Però l’home va tornar, acompanyat d’una amant i de la filla de la mateixa. La petita sempre jugava amb en Josep, i ell la trobava una pesada. Se deia Alba i se duien set anys. Un dia, la mare de n’Alba va morir, i se’n dugueren la nina de la casa. No la tornaren veure. Fins a deu anys més tard.

         En Josep era a Palma, feia temps que tenia negocis aquí i allà, i sovint havia d’anar a Ciutat per solucionar històries i trapitxeos. De sobte es va fixar en una al·lota preciosa que passava pel seu davant. Anava carregada amb dos poals plens d’aigua, i la va ajudar. Duia la cara bruta, i els cabells en una trunyella llarguíssima que li creuava l’esquena. En mirar-lo ella, ell va veure que tenia els ulls més immensos que havia vist en sa vida. Un era mut. L’altre era negre i fondo com a l’eco dins un pou. Te’n recordes? Tu me deies el mateix sobre els meus ulls. En Josep i n’Alba se reconegueren tot d’una, i després d’uns segons de dubte, s’abraçaren efusivament. Ell diu que no ha sentit mai una abraçada com aquella. El cos minúscul de n’Alba desprenia una calor entre tendra i salvatge que penetrà el seu cor amb violència. N’Alba treballava ca una dona rica, i només lliurava els diumenges.

         En Josep no veia el moment que fos diumenge. A partir d’aquell dia, va passar setmanes senceres sense dormir. Escrivia poemes, inventava declaracions d’amor, fins i tot va plorar de ràbia i d’impotència. I els diumenges no acabaven d’arribar mai. Després agafava el “camion” i anava a cercar-la a la ciutat. Un dia, passejaven junts pels carrers quan ella l’agafà de la mà. En Josep va pensar que se moriria en aquell mateix moment, fulminat. Des de llavonces, caminaven sempre ben aferrats, lluny dels ulls curiosos de la gent, perquè a les ciutats, com a París, la gent no té mirada. Tots dos sabien que aquella història d’amor no faria cap gràcia a la família de Son Corbell.

         Després d’un temps, n’Alba de distancià un poc. Semblava enfora de tot, se distreia per qualsevol cosa. En Josep patia. Diu que mai més ha sentit l’histerisme com aquells dies. Quan li demanava què passava, n’Alba feia un gest indecís i tristíssim, i no contestava mai. Així és que en Josep decidí afrontar el problema de cara: “Tu saps que pots demanar-me lo que vulguis, qualsevol cosa. Jo ho faria tot per tu”, li va dir. I ella va respondre: “Vull que anem al Molí de Son Corbell”.

Quan xerra de Son Corbell, el rostre d’en Josep s’enfosqueix. Un no acaba d’esbrinar si ho fa d’enyorança, d’odi o de què. Son Corbell és la possessió on hi vivia amb la seva família, a fora vila. És allà on els falangistes varen matar el seu germà, i on son pare perdé primer el cap i després tot el cos. La mare de n’Alba morí al molí on ara hi volia anar la seva filla, per culpa d’un accident horrible. “I per què te fa ganes tornar-hi?”, li demanà. Ella arronsà les espatlles. “I si mos veuen?”, insistia ell. “No mos hi veuran”, contestava ella.  

         Al diumenge següent, va ser n’Alba qui agafà el “camion”. En Josep l’esperava. S’acostaren al molí, lluny del camí. En Josep diu que va ser aleshores quan va trobar un itinerari alternatiu, que després li serviria per guardar la mercaderia de l’estraperlo. S’hi acostaren en silenci, mentre l’horabaixa se resistia a descansar. Era el dia de Sant Joan. “Més o manco l’època que és ara”, va apuntar en Josep. Me’ls puc imaginar a tots dos, clandestins agafats de la mà, espantats només a mitges, prudents. Ella segurament emocionada, tal volta una mica impacient. Feia una calor suportable. En arribar, hi entraren tot d’una dins el molí, perquè no els veiessin des de la casa. N’Alba quedà molt quieta i mirà les parets, el cel es veia petitíssim a dalt de tot. “Saps què?”, va dir a la fi. “No me fa por. No sent res. Això no és casa meva, ni és aquí on morí mumare”. En Josep somrigué, perquè sentia una cosa semblant: una manca d’emoció estranya i absoluta. “El meu germà tampoc no és mort”, va contestar. Aleshores, els seus ulls rodolaren dins l’ull únic de n’Alba, i caigueren a l’infinit, rebotant contra les parets d’aquell pou estret, fent molt de renou. Ella li féu una aferrada pes coll ben forta, perquè no caigués per sempre més dins el buit, i ell sentia la matinada enganxada als cabells d’ella, que duia amollats. Això el va posar molt i molt trist, perquè sabia que l’endemà tornarien a estar separats, que haurien d’esperar la fi d’una nova setmana per veure’s. No estava segur de poder suportar una angoixa com aquella. “Saps on es troben els diamants?”, va amollar, i ella féu que no amb el cap. “A les mines de carbó”, continuà. “Un home se passa la vida enfora de la llum, la pols se li enganxa als pulmons, i no troba més que carbó, de millor o pitjor qualitat, però sempre carbó. Un bon dia, les seves mans ensopeguen amb un diamant, aleshores l’home no sap què ha de fer. Si el treu a l’exterior, tothom li voldrà robar, el llimaran, i deixarà de ser un diamant en brut. D’altra banda, és massa valuós per deixar-lo allà on estava. És massa guapo com per deixar-lo abandonat per sempre dins la foscor, enfora de la llum, ple de pols”.

         N’Alba li dedicà un somriure entre innocent i altiu, i contestà: “Jo, si trobàs un diamant, me faria rica”. En Josep li passà els braços per la cintura i li digué: “T’estim. Senzillament i netament t’estim. I ara mateix me n’hauria d’anar corrent per deixar que cresquessis tota sola, per no determinar la teva vida. Això nostre no té sentit”. N’Alba acabava de fer quinze anys. S’acostà sense vergonya als llavis d’en Josep i el besà amb una delicadesa entre infantil i viciosa. Ell ja havia conegut el plaer de la mà i el sexe de les amigues del seu patró i de na Remei, la prostituta que el ca desvirgar i que ja no li cobrava, perquè li queia bé. Ell ja havia conegut el plaer, com dic, però mai, mai, mai havia sentit un esclat com aquell al baix ventre. El genolls li tremolaven per culpa d’una besada. Amb una suavitat infinita, la seva mà dreta acaronà el pit de n’Alba i aquí s’acaba el seu relat. De cop, en Josep se com a despertà, s’adonà d’on era i amb a qui, i escopí una tossina histèrica. “Hauríem de tornar, no ho trobes? Se mos ha fet una mica tard”. Eren les nou del vespre. Feia una hora que havien servit el sopar a la residència.

ã Arc-46
ã Llucia Ramis i Laloux