13. El futbol

Na Tiana sabia que al seu oncle en Sebastià l’havien mort els de ca n’Ortega. Sabia que havia estat durant una nit horrible, anys enrere, i que, de llavò ençà, les dues famílies ja no se xerraven. De fet, els de Son Corbell també havien retirat la paraula als de can Matos i can  Faixeda. Per això quan, de l’escola tornant, aquell nin bèstia li foté la pilotada, ella ni tan sols es girà, i continuà caminant amb el cap ben alt, cap a la bicicleta.

         Uns dies més tard es repetí la història, i na Tiana, que era molt orgullosa, va dedicar a aquell nin un gest groller que vés a sebre on l’havia après, a ca seva no, això segur. Envoltada de dones com vivia, mai cap d’elles hauria gosat mostrar-li una reacció com aquella. Però el nin insistia, vinga xutar la pilota a les seves cames quan la veia passar després de classe. I una horabaixa ella es va cansar, i li va tornar la pilotada, i li rebentà la cara amb mala hòstia, i el nin es va posar a sagnar per la boca. Li havia arrencat una dent. “Així n’aprendrà”, va pensar ella, i arribà a casa contenta, segura que havia guanyat.

         Qui sap què s’amaga rere la perseverança. Qui sap què tenen els nins de dotze anys dins el cap. Ella, almanco, no en tenia ni idea. Per això, quan l’endemà ell va tornar a llançar-li la piloteta, na Tiana es quedà molt quieta, sense entendre res de res, i per primer pic el mirà directament als ulls. I com sempre havia passat en aquella família seva, endinsar-se dins els ulls de l’altri va ser sa perdició. El nin aquell amb qui sabia que no podia xerrar malgrat que mai ningú no li hagués dit explícitament, va amollar-li: “tens un bon xut, vols jugar amb noltros?”. I ella repassà amb la mirada els altres al·lots, que guaitaven encuriosits, i va recordar que sempre hauria volgut ser un d’ells, perquè s’estimava més semblar-se a l’oncle en Josep que a sa mare Antònia o a sa padrina Margalida, o a la vella Lourdes. Així és que arronsà les espatlles i pensà que no per jugar amb ells hauria de xerrar amb aquell al·lot amb qui sabia que no havia de xerrar. Al vespre, arribà a ca seva amb un munt de blaus a les cames, i digué que havia caigut de la bicicleta.

         Les seves amigues se’n fotien d’ella, deien que el futbol era per a homes, i que a més els nins eren idiotes, i uns bruts, i li repetien que, si seguia quedant amb ells després de classe, se tornaria com ells. Però na Tiana no en feia cas. S’acostava a la plaça i, sense articular paraula, se posava a jugar, a vegades amb un equip, a vegades amb l’altre. No era dels més bons, però tampoc dels meus dolents, i de seguida tots oblidaren que era una nina i la tractaren com a un més. Ella havia descobert que amb aquell joc rere una pilota, rebent colzades i donant puntades de peu, es cansava molt. Tant, que dormia tot d’un cop, i ja no pensava més les coses lletges que abans no la deixaven dormir. Com que la seva mare no entenia res de res, i callava massa i en el fons devia ser feble, o com que sa padrina s’havia tornat capriciosa, tan rígida i una mica insuportable, o com que na Lourdes era un mort vivent. No es que no les estimàs, no era això. És que no la deixaven tranquil·la, i a ella li hauria agradat passar més temps tota sola, o amb gent de la seva edat, xerrant de coses importants, i no dels xafardejos de la feina de sa mamà, i les històries de missa de sa padrina, o els fantasmes que na Lourdes veia a totes bandes. “Cada pic que ploreu, la casa plorarà també”, solia repetir. I na Tiana, per fer-la rabiar, sempre contestava: “I quan riguem... també riurà, sa casa?”. Na Lourdes s’emprenyava molt, i pujava a l’habitació de s’abuelo, l’amo en Mateu, a qui na Tiana no va arribar a conèixer del tot.  

         Una nit, na Tiana havia quedat desperta durant molt i molt de temps. Pensava que, malgrat que tots havien viscut en aquella casa, ella només sabia de la seva família per referències. L’oncle en Sebastià, per exemple, seia amb elles a cada àpat, durant les oracions de sa padrina i també després, quan na Lourdes i n’Antònia rescataven les mateixes anècdotes de sempre: El dia que s’empatxà de figues de moro, quan era petit, o aquell vespre que va pujar a un garrover i no va sebre baixar, i es quedà allà, plorant durant més de cinc hores, sense que ningú no el sentís. També hi havia la història d’aquella rata que va dur a les mans: volia que fos el seu animal de companyia. Sa mamà i sa padrina i na Lourdes explicaven sempre el mateix, fent servir les mateixes paraules, posaven la mateixa cara i després reien amb un somriure perdut. Aleshores, es feia un silenci, sa padrina la mirava fons, i li deia: “te vàrem posar Tiana per ell”, i se li fonien els ulls. Ella notava com sa mare dissimulava un malestar com de rancúnia per la senyora Margalida, com si mastegàs un retret. I entenia que sa padrina no sempre la va estimar, i no acabava de sebre per què.

         Des padrí no se xerrava mai, ni tan sols quan era viu. Però na Lourdes insistia a pujar-li el sopar de tant en tant, i a visitar-lo quan s’enfadava, encara que feia anys que ell havia partit. Na Tiana va arribar a dubtar si aquell home va ser dins aquella habitació qualque pic, i si se n’havia anat, realment.

         Mai havia gosat a demanar per son pare. Recordava que, encara de petita, sa mare solia repetir que tornaria qualque dia, i tots tres se n’anirien a un puesto molt guapo on tothom xerrava una llengua estranya, però que l’aprendrien tot d’una i que no se preocupàs, que faria noves amigues. A na Tiana això li era igual, perquè realment tampoc no tenia, d’amigues, les de l’escola eren un poc pomes. Però aquell home que havia de venir a cercar-les no va arribar mai, i sa mamà va deixar de xerrar d’ell, i a na Tiana tampoc no l’importà gaire.

         D’amigues, és cert, no en tenia cap de bon de veres. Aquella nit havia pensat en totes aquestes coses, i no podia dormir, i pensava que realment a la seva família només quedaven fantasmes. Fantasmes de padrins i oncles i pares que se bellugaven per les parets, sense fer més soroll que el del record; fantasmes de padrines i mares i velles Lourdes que qualque dia foren persones vives, segurament, però que ara també se movien en silenci per la casa, també com si no fossin més que el record de les persones que varen ser qualque dia.

         Na Tiana no sabia per què pensava aquelles coses tan lletges que no la deixaven dormir. Per això, quan començà a jugar amb aquells al·lots fins a rebentar i veié que després acabava rendida al llit, se posà molt contenta. Jugava a futbol sense xerrar amb ningú, i de cap a casa tornant, recordava sempre el seu oncle en Josep, les seves mans aspres, les seves paraules aspres, les seves besades aspres. I per dedins, li deia molt fluixet: “jo seré feliç, t’ho promet”, i del pit li brollava una mena d’explosió que, malgrat que ella no ho sabia, es tractava d’orgull. 

Una horabaixa, després del partit (havien guanyat) veié amb horror que se li havia foradat la roda de la bicicleta. Na Tiana quedà rígida, sense sebre què fer. Pensava que si anava caminant fins a casa seva se li faria de nit, i com es posarien sa padrina i sa mamà! Com sa mare, tampoc ella plorava mai, només quan la feien rabiar. I ella no estava rabiosa, ni tan sols espantada. Només una mica indecisa. Pentura, massa minuts indecisa.

         Aquell al·lot amb qui ella sabia que no havia de xerrar, se li acostà, i li demanà: “què passa?”, i ella se posà encara més nerviosa. “No res, sa bicicleta”, contestà amb sequedat. “Jo te la puc arreglar, si vols”, va dir ell. I ella sap que hauria d’haver fet que no amb el cap, i sap que se n’hauria d’haver anat en aquell moment, arrossegant la bicicleta al seu costat. Sap que, un pic que hagués explicat quin era el problema, sa mare i sa padrina no li haurien donat cap més importància. Però en aquell moment, el camí fins a Son Corbell li pareixia molt llarg, i aquell al·lot semblava tenir bones intencions, i ell, que potser l’entenia una mica, ho va intentar solucionar tot d’un cop: “Feim una cosa: tu te’n duus sa meva, jo avui vespre arregl sa teva, i demà ja està”. A na Tiana li va semblar una bona idea.

         Al vespre tornà a mentir, el segon pic de mil vegades que estaven per arribar. Digué que se li havia foradat la roda de la bicicleta, i això era cert, i afegí que havia arribat amb la del germà d’una amiga seva. Ella ja s’esperava la pregunta. “De quina amiga?”, va fer sa mare sense atenció. Na Tiana sabia que sa mamà, que era costurera, xerrava molt amb les seves clientes, i que si deia un nom equivocat, sa mamà la descobriria un dia, dos, tres dies més tard. Però havia tengut temps de sobres, durant el camí, per pensar en allò. I amollà: “de na Joana de cas Fosser”. “Ja saps que no m’agrada gens que vagis amb aquella al·lota”, contestà sa mare. I era vera, na Tiana ho sabia bé. La família de l’enterrador era una mica estranya, i els seus integrants no xerraven gairebé amb ningú, així que sa mamà no faria investigacions.

         L’endemà, l’al·lot amb qui na Tiana no hauria d’haver xerrat mai, li tornà la bicicleta arreglada, i li digué: “meam quan anam a fer una volta plegats, jo sé d’un puesto molt guapo des d’on se veu la mar”. Na Tiana se moria de ganes de veure la mar, perquè sabia que allà trobaria el seu oncle en Josep, i l’enyorava. Però també sabia que s’havia d’allunyar d’aquell al·lot, i aquella horabaixa no anà a jugar a futbol, ni tampoc l’endemà, ni l’altre dia, ni l’altre. Però després d’una setmana estava tan descansada que l’insomni l’atacà de bell nou, i aquelles nits no dormides la deixaven sentir el desplaçament dels cossos sobre el terra, i les portes que s’obrien i es tancaven, i el record, en fi, d’uns fantasmes que ploraven encara al cor vell de Son Corbell. Va pensar que la vella Lourdes tenia raó, després de tot, perquè entre aquelles parets s’havia quedat estancat una mena de plany molt fondo i molt dens, que no se n’aniria mai, ni que se volgués dissimular amb una i mil rialles noves.

Na Tiana no tenia por, però sí angoixa, i un dia, després de classe, s’acostà a l’al·lot aquell i li digué: “Anem a veure es meu oncle en Josep”.

ã Arc-46
ã Llucia Ramis i Laloux