14. L'enterrador

El fill del fosser era més curt que una màniga de guardapits, per això, quan sa mare li va dir que només es quedaria amb la casa per damunt del seu cadàver, la va convidar a fer una volta amb mobylette. Sa mare, que nomia Joana i era vídua, era una dona estranya, lletja com un pecat. Sempre anava vestida com un home, amb camises de llenyater i uns pantalons plens de descosits molt bruts. Solia refugiar-se al mateix bar del poble, i allà se fonia la pensió en una màquina escurabutxaques. Mai no xerrava amb ningú, el fill del fosser tampoc.

Un dia, la dona del fosser va desaparèixer. La trobaren quaranta-vuit hores més tard, al costat de la moto que solia portar-la per tot arreu. L’enterrà el seu propi fill, que havia heretat la professió de son pare i ara, també, la casa que només havia de ser seva per damunt del cadàver de sa mare. Ningú no sospità d’ell. Però el fill del fosser, que a més de ser més beneit que el cagar de panxa, tenia remordiments, confessà: S’havia enamorat de la coreana, la puta més emblemàtica i sobada del poble. Volia casar-se amb ella, per això havia de menester la casa. Sa mare sobrava.

En Figueredo ha cridat en Pep, el becari. Comença a apreciar-lo, i com tot allò ha passat ben a prop de Son Corbell pensa que, per ventura, descobriran alguna cosa més. Dins el cotxe put a fortuna, perquè el fotògraf, que mena, no ha buidat el cendrer des de fa mesos. Fa una calor insuportable, i amb les finestres ben baixades, tots tres tenen la sensació que els pneumàtics s’aferren a l’asfalt. Avancen amb una lentitud angoixosa. Ningú té ganes de xerrar.

A en Pep el mes d’agost li posa de mal humor. Tot és aferradís, les suors, les potingues bronzejadores, l’accent de les estrangeres, les abraçades de n’Aina. El temps. El temps també s’aferra a la seva pell com una llengua viscosa, sota les aixelles, al clatell, i després regalima pel seu cos fent-li pessigolles. No hi ha manera de llevar-se el temps de sobre. En Pep se dutxa dos, tres, fins a quatre vegades al dia, una cinquena abans d’anar-se’n a dormir. Però és inútil. Transpira temps sense parar, i el seu alè l’ofega.

- La veritat, no sé què voleu que faci-, remuga el fotògraf. Els fotògrafs sempre remuguen.
        - A tu què et sembla?, -contesta en Figueredo.
        - No tenc la més punyetera idea –gruny el fotògraf- el tipo és a la presó, sa mare està enterrada, com no voleu que fotografiï la tomba...
        - La tomba, l’habitació de la dona, els quadres, les fotos de família... cony, Pere, tot! És que encara no saps què és el sang i fetge?
        - Jo, amb sang i fetge, faig un frit.

         En Pep mira per la finestra, el cel és groc, pesat, el terra cruix de set. La seva padrina ja li va explicar que aquella família era una família estranya. A casa, ella sempre deia que quedava amb aquella al·lota silenciosa i esquerpa que es deia Joana, i sa mare s’enfadava: “aquella gent no pot dur res de bo”, solia dir-li. Na Lourdes, la vella Lourdes, rematava: “què se pot esperar de qui viu entre els morts?”. I en realitat, la padrina d’en Pep mai va xerrar amb la filla del fosser. Mai no va anar amb ella a fer una volta, mai no res. Però el cert és que na Joana havia esdevingut l’excusa perfecta, i era molt millor que a Son Corbell se malfiassin d’ella que de qui, en realitat, acompanyava la seva padrina a passejar.

Ara, aquella nina estranya i esquerpa que mai no se va xerrar amb ningú (ni tan sols amb sa padrina, malgrat les seves mentides), era morta. I era el seu propi fill qui l’havia assassinat. En Pep no sabia què pintava allà, com un estacot, mentre en Figueredo feia preguntes als veïns. Sí, sí, eren raros, però qui s’ho podia imaginar... No, el jove semblava tranquil, mai no va donar problemes; és cert, havia tengut alguna història de drogues, però no feia por a ningú, sortia amb una dona... bé, una dona, la coreana, la coreana no és una dona qualsevol, que és la coreana, vostè ja m’entén... alguna vegada se’ls havia sentit discutir, però és que la coreana beu molt, i es passa... el fosser? El fosser també bevia, sí, però no tant, a ell li anaven altres coses, però clar, amb aquella vida... Ja se sap, sempre enterrant morts... Després de la mort del seu pare i el seu germà, na Joana havia estat l’única hereva de l’empresa familiar, i es va casar amb un dels treballadors de son pare, també fosser. Ella no feia res. “Era tan lletja que només li van fotre un clau”, amolla qualcú. I de l’únic clau va néixer el jove aquell, el mateix que l’ha morta. “És que l’home estava enamorat”, el defensa una dona. Mentre en Figueredo i el fotògraf van de porta en porta, en Pep s’acosta a l’església, no per res, ell no hi creu, però sap que a dins s’estarà fresc.

Ell no hi creu, com sap que no ha cregut gairebé ningú en la seva família. A les parets s’aferra una olor mescla d’encens i de suor freda. Dues monges seuen al primer banc i reciten el rosari. Aquell matí ha xerrat amb sa padrina, per dir-li això de l’assassinat. Ella no s’ha estranyat gens, i fins i tot ha rigut una mica: “Ai, pobra, li dec tant, a na Joana, sense que ella ho sàpiga...”. Na Joana sempre havia estat l’excusa perfecta, fins que, un bon dia, ja no ho va ser.

En Pep pensa en sa mare, sap que si odia els mesos d’agost és perquè ella se’n va anar en aquest mes, segurament per culpa de la calor. D’això fa tant de temps... En Pep pensa en son pare, un home que va protegir la seva solitud submergint-se en la feina, i que allà mateix, a l’abisme de les finances, les bases de dades i dels pressuposts, va conèixer una nova sirena que no ha fet més que compartir la seva solitud. Aquesta vegada l’home va anar alerta: ja no va voler una dona amb ales, sinó amb cua de peix; una dona que, com a màxim, l’arrossegàs a les profunditats per sempre. I això és el que ella ha fet, però en Pep no n’ha de fotre res. Des que va conèixer realment a na Tiana, la seva padrina, tot li sembla bé. Na Tiana ha estat l’estàtua de la llibertat de la seva família, i ara tots li deuen un respecte: el respecte de fer el que vulguin fer. Per això cal enterrar els morts. I els fantasmes.

Per això en Pep va telefonar n’Aina, i quedaren per fer unes birres, i la mirà a la cara, li digué: “Mira, Aina, me sap greu, però això no pot ser”. I n’Aina se va emprenyar, però no vessà ni una llàgrima, i se posà dreta amb l’orgull ferit, i se n’anà mentre deia: “pagues tu”, i a en Pep quasi li cau la cara de vergonya, perquè de cop va adonar-se que no duia pasta suficient. Però bé, el cambrer va ser comprensiu, i li va dir que no feia res, que ja li pagaria en poder. Al vespre, n’Aina el va telefonar, i li digué una frase que ell té gravada des de fa deu anys a la memòria: “Tu saps que t’estim molt”, va dir-li.

En Pep va recordar que havia vist la mar, aquell matí d’estiu, i que la mar anava cap a la dreta i que la platja seria neta, i va recordar que havia menjat dues llesques de pa amb xocolata, i que la veïna l’havia mirat des de l’altre costat de la persiana, i que la seva mare feia bona olor, i que son pare se n’havia anat a fer una volta, i que una llimona cauria de l’arbre; i va recordar també coses que no havia recordat el darrer pic, com que algú va oblidar la llet al foc, i va vessar, i de cop tot feia pudor de llet cremada, o que una abella topava insistent contra la finestra que donava al pati, o que ell duia una samarreta de les Olimpíades de Barcelona. Va recordar tot això que no havia recordat la darrera vegada, ni l’anterior, ni l’anterior de l’anterior. Així que els seus records no es basaven en l’últim cop que havia tingut records, com deia n’Aina, la psicòloga Aina. “Tu saps que t’estim molt”, li deia ara ella per telèfon, com li havia dit sa mare aquell matí. I aquesta vegada ell sabia que sí contestaria. I també sabia què contestaria. “Tu saps que t’estim molt”, digué n’Aina. “Tu saps que jo a tu no”, respongué en Pep. I això va ser tot.  

Asseguts en un bar del poble, Figueredo i el fotògraf comenten la jugada; faran un bon reportatge. En Pep s’ha posat de bon humor, perquè el bar té aire condicionat i perquè, malgrat la incredulitat i les descreences, les esglésies són un bon lloc per reflexionar. A més, la primera cervesa del dia sempre entra bé. En Figue vol anar per feina. “Ja que som aquí, podríem veure si descobrim alguna cosa més de Son Corbell”. “Hòstia, tu, no fotem, que jo ja tenc gana”, remuga el fotògraf, els fotògrafs sempre remuguen. En Figue li promet que li durà a un lloc on fan les millors tapes que ha menjat mai, i que el convidarà, això basta perquè per canviar-li la cara al fotògraf. “I com vols descobrir res? Ningú reconeixerà que anava a la casa de putes aquella”, diu en Pep. “No, els homes no xerraran del tema”, riu en Figueredo, “però les dones... ai, les dones! A les dones els encanten els secrets. Sobretot explicar-los!”. Es demanen una altra canya, en Figue ho paga tot, i comencen la investigació.

ã Arc-46
ã Llucia Ramis i Laloux