15. La desherència 

Les coses més guapes, i també les més lletges, les hi va dir sa mare. I en ambdós casos el motor de les paraules va amagar-se al pit, i bategava, i era culpable, i n’hi ha que li diuen amor. Per això i malgrat les evidències, n’Antònia no s’ho acabava de creure, i va escopir: “Només t’ho diré una vegada, perquè no pens xerrar-te mai més: per a mi és com si haguessis assassinat el meu germà, i des d’ara ja no ets filla meva. Fora d’aquí, aquesta casa no te pertany, com tampoc te pertany el nostre llinatge”.

         Na Tiana féu mitja volta, pujà a la seva habitació i buidà l’armari. Després besà la seva padrina, que plorava silenciosa en un racó de la cuina, i besà na Lourdes, que feia tres anys que havia perdut els ulls als fogons, i cantava mentre li queia la bava per la barbeta. Cantava cançons que no coneixia ningú, i es remenava, davant i darrera, davant i darrera, sobre la cadira de fusta. No es girà en cap moment, de veritat no sentia cap pena, cap enyorament, res de res. Amb la bossa penjada del coll, caminava directa cap el poble. Mirà el molí, només un segon, i és cert que no sentí tristor ni res que se li semblàs, més aviat una mena d’odi. Una mena d’odi pel seu oncle en Sebastià, perquè, en Jaume, almenys, no li havia donat problemes. Recordar en Jaume la posà de bon humor, i li digué, per dedins, lapidària: “només faig el que em vares demanar que fes; te promet que seré feliç”. En Gabriel l’esperava al poble. Agafarien el camió fins a Ciutat. Oblidarien el seu malnom com estaven obligats a oblidar llurs famílies. I començarien una nova aventura sense secrets, i sense mentides, sense el pes d’un passat que res tenia a veure amb les seves vides. Na Tiana deixava Son Corbell enrere, i deixava també enrere el seu plany. Ho feia irreversiblement i rotundament, per sempre. 

Ni na Tiana ni en Gabriel se sentien culpables que son pare d’ell hagués mort l’oncle d’ella. Cap dels dos no havia sentit (ni emocionalment ni acústica) el relat dels esdeveniments, perquè en aquella època criminal no eren nats, i perquè després les dues famílies guardaren silenci. A Son Corbell el record d’en Sebastià evitava els insults cap als de Ca n’Ortega, i a Ca n’Ortega no se xerrava mai dels de Son Corbell. Na Tiana i en Gabriel havien viscut en un silenci espès, com de secret, i malgrat que sabien que no podien trobar-se (que no havien de fer-ho!), s’havien trobat jugant a la pilota, i havien visitat la mar plegats en bicicleta. I s’estimaven, a pesar de les prohibicions implícites o precisament per això, per mor de les prohibicions implícites. El que és prohibit és sempre més desitjable. Encara que ella mai no li ho va dir, na Tiana intuïa que sa mare també s’havia enamorat de qui no devia, suposava que era filla d’un idil·li impossible; per això en un primer moment havia intentat que sa mare l’entengués, encara que allò fos molt difícil. “A mi també em va engendrar algú que no tenia permís familiar, no és cert, mamà?”, va demanar, i n’Antònia li amollà una bufetada a la cara. “El que no entenc és que, si saps el que estic sentint, no facis res per entendre-ho; això és irracional i tu ho hauries de sebre millor que ningú”, digué encara. I aleshores n’Antònia contestà allò de: “per mi és com si haguessis assassinat el meu germà”.

N’Antònia sabia que l’enamorament té aquestes coses, mans furtives sota la roba, llengües sucoses en un ametller, esperes durant nits impossibles i llàgrimes toves d’amagat. De tota manera, la història de la seva filla era inadmissible. Es podia haver evitat, s’hauria d’haver evitat. Aquella nit fatídica, milers de nits enrere, es gravava al seu cervell com un tatuatge dolorós: el mestre en Joan que esbufegava a la porta, en Sebastià quiet, com esperant un futur irremeiable, l’histerisme que s’impregnava a les parets, i aquell rellotge... Com havia estat capaç la seva pròpia filla, a qui li havia donat tot, de trair-la d’aquella manera? Què és el que havia fallat? Per què havia triat l’enemic? N’Antònia no entenia res, i encara que sabia que n’Ortega fill no era n’Ortega pare, i que la mà assassina no era la mateixa mà, en Gabriel no deixava de ser un Ortega, a les seves venes corria la mateixa sang. I aquella sang se mesclaria amb la de la seva filla, fluiria entre les dues famílies. Era massa horrible, massa cruel, perquè fos veritat. Mai no podria perdonar els Ortega, i ara tampoc no podria perdonar la seva pròpia filla.

         Na Tiana havia entès tot allò molt abans que sa mare sabés res de la seva història, per això havia callat. Però les mentides s’havien fet immenses i fosques, s’havien convertit en monstres horribles que s’amagaven rere les parpelles i sota el llit. Era absurd allargar el secret; abans o després, tot se sabria. Als pobles tot se sap. L’única cosa que li estranyava era que sa mare encara no se n’hagués assabentat. Na Tiana ignorava que l’amor de sa mare era tan gran que havia decidit esperar.

Aquella horabaixa, alguns anys enrere, en què na Remei (tan pèrfida, ella) li havia dit: “no tenia ni idea que sa teva nina fos tan amiga dels Ortega!”, n’Antònia cregué morir. Però decidí esperar. Coneixia el poder de les prohibicions, el desig que aquestes provoquen; era conscient que, quants més impediments posàs, més encendria el foc passional que fonia la seva filla amb l’enemic. Esperà que na Tiana se’n cansàs, d’aquell al·lot certament guapo que a vegades l’acompanyava aquí i allà. Esperà que la seva filla posàs l’honor per davant dels altres jocs, i esperà també que se n’adonàs del seu error. Per això fingí que es creia les seves mentides, i no féu preguntes, i intentà entendre. Però passaren els dies, i passaren els mesos, i passaren els anys aquells d’angoixa. I un dia na Tiana li va dir: “Mamà, t’he de dir una cosa”, i n’Antònia tremolà de cap a peus, i sentí que perdria la seva filla per sempre. 

I així va ser. Tant va ser així que, quan na Tiana se’n va anar, a Son Corbell decidiren donar-la per morta, i celebraren un funeral en el seu nom. Tots els veïns s’acostaren a l’església, la missa l’oficiava el pare Agustí. N’Antònia i la senyora Margalida ploraren amb llàgrimes sinceres. Na Lourdes plorava també amb baves que li regalimaven per la barbeta.

         Una dècada més tard, na Tiana i en Gabriel decidiren mostrar als seus fills el que havia estat el seu poble, el lloc on es varen conèixer jugant a futbol, a la sortida de l’escola. Durant aquella visita fugaç que feren una horabaixa de març, les gents cregueren veure un fantasma. Tothom recordava encara aquell funeral multitudinari. La felicitat que havia promès al seu oncle en Josep havia conservat en na Tiana una joventut brillant. En deu anys, no havia canviat gens, estava exactament igual, preciosa i alegra. A més, anava saludant ara la sabatera, ara el forner, i tots se la quedaven mirant amb els ulls ben oberts, sense encertar un somriure. Proliferaven les botigues de souvenirs aquí i allà, i s’havien començat a construir alguns blocs de pisos als afores. Aquestes foren les úniques diferències que na Tiana i en Gabriel reconegueren a la vila de sa infantesa. 

Malgrat la preparació, una mort sempre és inesperada. Feia molts anys que la senyora Margalida i n’Antònia havien perdut el compte de l’edat de na Lourdes, molts anys que s’havien acostumat a guardar-la entre el rebost i el forn de llenya, com un moble més de la cuina. L’única diferència entre na Lourdes i els pots de confitura era que ella es pixava i es cagava damunt, i mare i filla la netejaven diligents, amb paciència. Servien qui havia estat la seva servent.

         Un matí, na Lourdes ja no se despertà més, i allò va ser tot. En realitat, feia molt, molt de temps que n’Antònia i la senyora Margalida creien esperar aquell instant. Però quan arribà, a la fi, ambdues es quedaren molt quietes, sense sebre què fer, sense sebre actuar. Na Lourdes s’arrugava sobre el matalàs; si en vida s’havia convertit en cosa, ara era ja objecte abandonat. No pesava gens, perquè estava feta de pell i escorça d’ossos. La cerimònia fou íntima, només hi havia n’Antònia, la senyora Margalida, el pare Agustí i jo. Ningú no la trobaria a faltar, només els fogons de la cuina, i potser l’amo en Mateu, allà on fos. Malgrat la seva senilitat, na Lourdes havia esdevingut la seva única memòria. Sense ella, l’amo en Mateu es perdria ja per sempre a l’amnèsia de la història de Son Corbell.

         Mirau que la possessió era grossa, i mirau també que a dins no hi quedaven més que dues. I encara així, la senyora Margalida i n’Antònia es topaven, extraviades, sota els arcs de les portes i als passadissos, es topaven a l’entrada del lavabo, es topaven per tot, com si no hi hagués més espai, com si no hi cabessin totes dues. Quan es trobaven, es miraven uns segons, només, quan es miraven, i no solien dir-se res. Als vespres sopaven en silenci. Na Lourdes havia acaparat llurs atencions i qualsevol tema de conversa. Ara, sense ella, ja no hi havia de què xerrar. Creien esperar el moment aquell, creien estar preparades per aquella mort. De fet, quan a la fi arribà, cap de les dues no vessà una llàgrima. Però se n’adonaren, sense dir-s’ho, que aquella mort les havia amputat un bon tros de les seves vides. I que aquell tros encara els coïa, malgrat que no poguessin gratar-se.

ã Arc-46
ã Llucia Ramis i Laloux