17. La pell 

La solitud es confondria amb els altres fantasmes, però la presència de sa mare l’hauria d’acompanyar, com havia fet la de son pare sempre des del marge, encara durant set anys. La senyora Margalida deia: “De qui són aquestes pomes podrides?”, i n’Antònia s’empassava la resposta, perquè estava clar que només podien ser seves, i anava a la cuina, amagava un retret, llençava les pomes podrides al poal del fems, se’n tornava al taller on feia costura. I llavonces la senyora Margalida deia: “Qui ha deixat el pot de llenties fora de puesto?”, i n’Antònia callava un “qui vols que hagi estat?”, s’aixecava un altre pic, col·locava el pot al seu lloc, s’asseia de bell nou davant la màquina de cosir. En això consistien les seves úniques converses, aquell era l’únic pretext que la mare va sebre trobar per comunicar-se amb la seva filla. I ella, n’Antònia, s’hauria estimat més el silenci, un silenci que a sa mare, en canvi, li acabà rovellant els ossos.

         Primer li va caure la pell. Afamada de carícies des de feia tant de temps, la pell decidí desprendre’s del cos que la portava i perdre’s, primer entre els llençols, després a la superfície de la roba i les sabates. Allà, potser, trobaria la calor d’una abraçada. La senyora Margalida mirava aquells trossos secs d’ella sense entendre; s’espolsava els braços i una neu densa queia sobre la taula, damunt de la seva falda. “M’estic podrint”, va dir un dia, estupefacta. Com a única resposta, n’Antònia la renyà per fer aquelles coses que embrutaven el terra i el tapís dels balancins.

La senyora Margalida seia vora la finestra, ara ja sense esperar ningú. Recordava les vinyes i pensava que almenys elles havien estat netes: deixaren, rere sa mort, un desert de camps i un no-res, una ceguesa. Els que havien passat per aquella casa, en canvi, es resistien a partir del tot, i s’enganxaven encara a les parets, com la seva pell s’enganxava ara entre els teixits. Quina brutor! S’espolsava els braços amb un gest mecànic i mirava la neu que surava fins al terra. Malgrat que passàs la granera un pic rere un altre, sempre hi havia trossos de pell damunt la rajola. Així succeïa amb l’amo en Mateu, i amb na Lourdes, en Sebastià, així succeïa també amb na Tiana, i l’estranger, en Jaume, na Malena, n’Alba. Així succeiria amb n’Antònia i amb ella mateixa. Caurien com a una neu infinita, correrien sota els mobles, rere les cortines, s’amagarien als cantons com la pols de primavera. I per molt que granassin i granassin els que vinguessin després, sempre trobarien un rastre de les seves despulles, sempre una estora de pell morta i seca sota els peus.        

         Quan el corc ja no trobà més pell per mossegar, s’endinsà als ossos de la senyora Margalida; també ell evità la seva carn. Aquell procés de sequera que se l’enduria a la tomba no era més que una metàfora del que havia estat en vida: la senyora Margalida no només es pelava per dins i per fora; es trencava, s’enderrocava, es convertia en ruïna. Tots aquells anys havia volgut demostrar i demostrar-se que era una dona sencera, una dona d’una peça, i ara replegava les seves despulles del terra, dels vestits, al pes de les seves cames. Mantenia el cap ben alt, com sempre havien fet els del seu llinatge, per un dolor terrible als genolls la feia arrossegar-se. “M’estic podrint”, repetí aleshores, impassible. Com a única resposta, n’Antònia li preparà un llit a la planta baixa, a l’habitació de na Lourdes, vora la cuina.

         Les primeres nits li costà habituar-se. El lloc era petit i fosc, sense finestres, i ella tenia la sensació que, més que l’olor, allà hi quedava encara l’essència de la serventa: un baf d’all i lleixiuet cru que prenia cos sota els llençols. La senyora Margalida clavava els ulls al sostre, despellissat com ella mateixa, i es passava les hores intentant recuperar els perfils de les ombres per oblidar el mal que creixia a ses articulacions. Però aquella densitat negra i agra prenia forma i substància, se li introduïa primer per les nines dels ulls i tot d’una per les fosses nasals, els forats de les orelles. Entrava i es nodria d’aquella clovella en què es convertia el seu esquelet, se la menjava i engrandia al seu interior, pesava cada pic més... La senyora Margalida sentia el pes d’aquella foscor que li entrava per tots els orificis i es refugiava rere la murada de la caixa toràcica. Aleshores encenia el llum, una llàntia petita que sa filla li havia col·locat al costat, i l’aspecte d’aquella habitació tan buida, tan despullada, tan tota de res, encaixonava aquell pes que mai més –ella ho sabia– trobaria la sortida. Llavonces s’abandonava al dolor. El dolor, almanco, li recordava que encara vivia. 

“M’estic podrint”, digué un dia serena. N’Antònia la mirà llargament als ulls, i en aquella mirada hi havia totes les llàgrimes que mai no va vessar, les carícies que no li donà en Mateu, la maduresa que no conegué en Sebastià i la paciència que evitava en Jaume. I una cosa més: en aquella mirada trencada hi havia també una mena de submissió que mai no es va reflectir als ulls de na Tiana. Aquella va ser l’única resposta. 

N’Antònia deixava que la fruita es fes malbé a la panera. Així, després, quan començava a pudir, tenia l’excusa per llençar-la. Desendreçava a posta el pot de les llenties. S’asseia, començava a cosir, i s’aixecava tot d’una per col·locar-lo al seu lloc. Després de la mort de sa mare, recorregué la casa mil pics de dalt a baix, canviava algun objecte de puesto, i més tard, quan es pretenia tranquil·la, recordava que tenia qualque cosa pendent. Sentia la veu de la senyora Margalida que demanava: “Qui ha deixat aquesta tela al menjador?” o “Qui s’ha oblidat la roba estesa?”, i obeïa sense protestar. A vegades entrava a l’habitació que havia estat de na Lourdes i on sa mare havia passat el darrer tram de sa vida. Allà mirava el llit inútilment, durant hores, i allà també començà a percebre la crueltat del silenci.

ã Arc-46
ã Llucia Ramis i Laloux