18. La quietud

En Pep jeu damunt dels llençols. Hauria d’estudiar, li han quedat dues per setembre. Més ben dit, se les ha deixades. En Pep jeu damunt dels llençols i pensa que hauria de telefonar sa padrina. Què varen voler dir aquelles dues dones quan apuntaren que Son Corbell estava maleït? La finestra li bufa suau sobre el ventre, els horabaixes ja no mormolen la Tour des del menjador. Hauria d’estudiar, es repeteix amb els ulls clavats al sostre, l’oratge roman tan quiet com ell. Quants de dies duen amb aquesta pantomima? Ja és vint d’agost i s’hauria de sentir exaltat, estan a punt d’esbrinar qualque cosa. Qualque cosa important, això diu en Figue. Qualque cosa sobre la família o, almanco, sobre la masia que fou de la família. No és el mateix. En Pep no sap que aquesta és la història d’una casa, i no de la gent que hi va viure. Encara no ho sap, però ho intueix. Els fantasmes els hi tancaran la porta als nassos.

            Són les cinc i deu. S’hauria d’aixecar, hauria de treure els apunts de Teories del calaix. Ni tan sols els hi ha atorgat un cop d’ull miserable. I què. D’aquí una hora telefonarà sa padrina, “anam a fer una volta?”, potser ella recuperarà aquella mirada que mai no li va veure abans. Pentura s’agafaran de la mà, na Tiana li explicarà històries. Fa calor, una calor densa. L’estiu sencer li sembla dens. L’hauria de telefonar, però sobretot, hauria de voler telefonar-la, hauria de desitjar sebre, en això consisteix la seva feina: en estar interessat. Per això va decidir estudiar aquesta carrera.

            Pensa en Barcelona, en els ferrocarrils que l’arrosseguen fins a la Universitat durant el curs, tan plens de carpetes i de converses. Creu recordar que a qualque moment va sentir una mena d’inquietud per alguna cosa. Es veia decidit, convençut, orgullós d’haver pres una determinació: vull ser periodista. S’imaginava comunicant, expressant-se, descobrint i redescobrint-se. Des de les planes d’un diari, presentant un telenotícies, coordinant un programa de ràdio... Li sembla que va ser així, però no n’està segur. És com si la calor l’hagués postrat per sempre sobre els llençols, li hagués exigit: no et moguis. En Pep no recorda haver sentit mai un buf de vent, com la seva pell ja no recorda l’aire que fa una estona es colava per la finestra.

I què. En això s’ha convertit la seva vida. N’Aina és idiota, mumare no hi és, mumpare és com si no hi fos. I què. Tenc dos exàmens d’aquí quinze dies, no m’agrada la carrera ni m’agradarà la professió, n’Aina es mereix que, almanco, la telefoni. I què. Som jove, hauria de rebel·lar-me, hauria de divertir-me, hauria de fer dois i, en canvi, no faig res, no sent res, ni ganes. I què. El més trist és que no té un què. I què.

Badalla. En Pep comprimeix tota la seva existència en aquest badall. Pensa que si recuperàs la història de sa família, pentura notaria que té un paper dins el món. No hauria de lluitar per ell mateix, sinó pel seu llinatge, per la trajectòria dels seus, per la sang que ha bombejat el seu cor després d’haver vessat d’altres cors. Aquesta investigació no només li donaria un prestigi professional, també li donaria una ubicació personal. Entendria qui ha mort l’alemany i per què, però també sabria per què ho va fer en aquella casa que podria haver estat seva, i per què havia de ser precisament ell qui ho descobrís. És conscient que ningú no aconsegueix una oportunitat com aquesta: l’ocasió de col·locar-ho tot al seu lloc i de fer així que adquireixi un sentit i un significat. Sap que la majoria de la gent no té opció de tancar la seva pròpia existència, de fer que esdevingui història. I el que té més clar de tot és que, malgrat que ell s’ha topat amb aquesta oportunitat de morros, la deixarà passar, com deixa passar els minuts al despertador que jau al seu costat, sabedor que s’hauria d’aixecar, que hauria de telefonar sa padrina, que hauria de llegir-se els apunts. Però que no ho farà.

Son pare copeja suaument a sa porta. “Pep, noltros mos n’anam, què fas?”. “Me qued, he d’estudiar”, contesta, i pensa que almanco sap mentir i que té qualque virtut per ser un bon periodista. Son pare vacil·la a l’altra banda, però opta per no obrir, “necessites qualque cosa?”, demana a la fi. I en Pep voldria contestar que sí, que tampoc no demana tant, que només vol una il·lusió, un projecte o un somni, el que surti més barat. Però és diumenge i els magatzems estan tancats; son pare no podrà comprar-li el que demana. “No, gràcies. Passau-vos-ho bé”. Sent les passes pel passadís, veus en veu baixa al rebedor, el grinyol de les claus dins la bossa, la porta que es tanca. I no es mou. Havia tengut l’esperança que, en quedar-se tot sol, voldria fer seva la casa, posar la música a tota hòstia, encendre els televisors. Però no. En Pep queda on era, quiet com l’aire, dens com l’estiu, com s’atura amb ell la seva història. Pensa que en això consisteix la mort.

- La casa estava al seu nom, però el negoci no, ho entens?

En Pep se duu el tassó a la boca, cafè ben fred per a un matí de dimarts. El rostre d’en Figue està desencaixat, els ulls com a pilotes de ping-pong, un somriure halitòsic, les celles de punta, una caricatura. Es mou triomfal com una titella, gestos exagerats, tot ell exagera. Si no fos per aquest tedi existencial, en Pep se’n fotria d’ell. Riuria fins que se li desencaixàs el barram i el ventre li fes un mal insuportable. Però en Figue és com un pallasso de quan ell era nin, i quan ell era nin els pallassos l’espantaven. De més gran, l’avorrien. Beu una mica més. I és clar, que ho ha entès.

- Posem que va ser un tracte de favor. “Jo pos la casa al teu nom i muntam el bordell. Si algú investiga, jo no tenc res a veure; a tu i jo no ens relacionaran. Quan s’acabi el sarau, la casa és teva, te la quedes.

En Pep fa com que escolta, però no escolta. Remena el tassó que fa cantar els glaçons.

- L’alemany accepta i compra. La teva besàvia no sospita res. L’home es queda al seu país, en realitat no vol tenir res a veure. En Matos mou els fils, sempre des l’altra banda de l’escenari, com un bon titellaire. No li costa gens, té contactes, la cosa marxa. Com tots els clients són polítics i empresaris importants, callen, no hi ha problema. Tothom sap qui mana en aquella casa de putes, però a ningú no l’interessa que se sàpiga. Favor per favor, juguen a les influències.

Al final no telefonà sa padrina, ni quedà amb ella. Avui horabaixa farà un cop d’ull als apunts, pensa en Pep. Si no aprova, el maten.

- Vés a sebre per què, en un moment determinat el tema s’atura. Pentura qualcú va posar el negoci en perill, o en Matos se’n cansà. És possible que l’alemany volgués aprofitar-se de la situació i reclamàs el que era seu. Imagina que està cansat del mal temps, que és jubila i vol retirar-se on ho fan tots els kartofelns, jo què sé. La qüestió és que se’n va a viure a ca vostra...

I en Pep: - No és ca nostra...

- ... i, en fi, se li acut la gran idea. Desconec quins problemes podia tenir, problemes econòmics, d’autoestima... segurament va ser una qüestió de vanitat. Així és que ve a Mallorca, a la casa que és al seu nom i per tant és seva, i s’hi queda. Em segueixes?

En Pep s’avorreix, s’acaba el cafè i mira dissimuladament el rellotge parpadejant de la màquina. Són les onze i setze.

- Bé, no content amb això, comença amb els xantatges. Pentura ja els feia servir abans, hauríem d’investigar-ho. En fi, que viu a la casa i rep una subvenció generosa a canvi del seu silenci.

En Pep ja sap per on tira en Figueredo, però no se’l creu. És una fantasmada.

- La situació es perllonga durant anys, perfecte. Però comencen els problemes. En Matos perd el poder i comencen els escàndols: el túnel, les construccions il·legals, la compra dels vots, etc. L’alemany sap que la història del bordell seria definitiva, així que, en comptes de suavitzar l’impost, l’augmenta. En Matos es desespera. S’acosten les eleccions, no pot permetre’s una nova relliscada. El mata.

- En Matos el mata – amolla irònicament en Pep, però en Figue, ofuscat per l’emoció, no ho capta.

- No vull dir personalment, és clar, però en fi, se’l treu de sobre. És conscient que tots voldrem relacionar el cas amb la immigració o les drogues, però que ningú no gosarà a tocar la política...

Silenci. Els ulls d’en Figue brillen, els d’en Pep es perden un altre pic al rellotge de la màquina. Les onze i vint-i-dos. Potser ell també hauria de sentir un petit raig d’eufòria, almanco un copet d’inquietud. Però no.

- Molt bé, - diu a la fi amb una calma condescendent, - I ara diguem: Com pretens relacionar en Matos amb l’alemany i què penses fer per publicar la notícia?

En Figueredo el mira atònit. No s’ho pot creure, li està donant la història de la seva vida a un becari miserable, a un jove sense possibilitats, i en comptes d’agrair-li, de riure i de cridar, de felicitar-lo, el menysprea amb els ulls.

- No ho sé, - contesta amb una serietat indignada. S’aixeca i se’n va. En Pep badalla.

ã Arc-46
ã Llucia Ramis i Laloux