19. El plany

Els seus mugrons rodolaren pel terra, com a dos grans de raïm madurs. S’acotà per agafar-los i veié aquell grapat d’arrels que li sortien dels peus. N’Antònia s’espantà molt, i corregué tant com les seves cames li ho permeteren. No volia ser un ametller on els amants hi deixarien la pell de l’esquena. Entrà dins ca seva i tancà la porta darrere seu, el cor li bategava tan fort que rebotava a les parets.

Un dia rebé una visita. Tendria uns quaranta anys, i era alt i magre, somreia molt. A ella, al començament, li va fer por. Es presentà, nomia Josep. “Com mumpare”, afegí tot d’una, i n’Antònia s’espantà encara més. La seva dona l’esperava al cotxe.

         - Di-li que vengui –encertà dir finalment; feia anys que les paraules no sortien de sa boca. A n’Antònia li sobtà la seva pròpia veu. Sonava agra.– Prepararé cafè.

         La dona d’en Josep era baixeta i rodona, també somreia i ho mirava tot amb incredulitat. Tenia els ulls grisos i nomia Helena. S’assegueren al voltant de la taula de la cuina, i n’Antònia tengué la sensació que no s’havia mogut d’allà. Mai. A les prestatgeries s’hi recolzaven els mateixos pots de sempre, la panera romania davall la sanefa, el forn de llenya continuava sent un forn de llenya. En Josep i n’Helena xerraven sense aturar, “A mi París no m’interessava, per això vaig voler tornar”, comentava ell. “Però el vostre germà es troba bé; passam amb ell tots els Nadals”, continuava ella. N’Antònia no podia concentrar-se. Els mots es convertien en ratolins que corrien rere la gelera, s’amagaven al cistell de la fruita, s’escapaven pel forat que hi ha al rebost. “Ara viu a una residència, una de les cares”. “Té una salut de ferro, a vegades diu que està malalt, però...”. “Hauria de deixar de fumar, però deixar-ho del tot”. “Tenc dos germans, però ells també viuen fora, un a Londres i l’altre a Atlanta”. “També els veim, de tant en tant”. “Amb mumpare xerram totes les setmanes”. “A vegades ens demana per vós, però clar, com estam instal·lats a Girona...” “Tenim una casa allà, a Centre Vila. Girona és preciós”. “Ens recorda molt a Mallorca”.

Paraules, paraules, paraules que s’escolen per la boca de la pica que diu “o”. N’Helena tragué una cigarreta de la bossa, mirà amb interrogació, n’Antònia acotà el cap, permissiva. “Però hem decidit tornar”, digué en Josep, i n’Helena es posà tensa, es dugué la tassa a la boca, després féu una calada profunda. “Volem tenir nins –diu ara– i com som d’aquí tots dos...” “M’ha sortit una bona feina a la Policlínica”. “En Josep és cirurgià”. “Sí, som cirurgià, i m’han ofert una bona plaça, una molt bona plaça”. “No la podem rebutjar”, afegí n’Helena. ‘Podem?’, es demanà n’Antònia. La feina és d’ell o d’ella? “Està molt ben pagat”. “I com que volem tenir fills, i els volem tenir aquí, perquè realment ells són d’aquí, com noltros, idò...”

         Els ulls grisos de n’Helena corregueren rere els ratolins-paraula que s’amagaven al marc de la finestra i entre les potes de la cadira, n’Antònia començà a tenir mal de cap. “Mirau, tia”, deia en Josep, i a n’Antònia el mot “tia” adreçat a la seva persona li féu una ferida petitíssima al centre del pit, com un tret. Bang. N’Helena s’esbullà els cabells, estava nerviosa. “Mirau, tia”, deia en Josep, i n’Antònia hauria volgut escoltar, però de fora arribava el crit d’una òliba i pensà que prest se faria de nit. “... noltros... bé, en fi, ja sé que no ens hem vist mai abans, i que això és un poc precipitat, que no ens coneixem gaire...” I n’Helena que botà: “però sí, sí que ens coneixem, el meu sogre xerra sovint de vós, que éreu una dona forta i valenta, i que vau tenir un amant amic seu, diuen que un espia rus que es feia passar per anglès, no?; i després, el tema d’en Sebastià...”

         Un amant? Rus? Així és com quedava la història? Com un home que la va enganyar per amagar-se fins poder passar la frontera? “Allò d’en Sebastià va ser una putada, quins cabrons”, continuava en Josep. I això era tot? Un “tema”, un “allò”, una “putada”? L’assassinat del seu germà davall del molí, la mort d’en Sebastià... una “putada” feta per uns “cabrons”? N’Antònia no podia creure el que estava sentint. De sobte tingué la necessitat de mirar cap a la porta, tenia la sensació que en qualsevol moment tornaria entrar el mestre en Joan per cridar que s’amagassin tots, ràpid, que els venen a cercar. S’agenollaria aquest pic davall la taula?

         “Mirau, tia, també sabem que no heu tengut descendència...”, el dos dissimularen un gest de complicitat. N’Antònia alçà els ulls directament cap el seu nebot, i els li llançà com dues pedres dures del camí. Aleshores simplement digué: “Fora de ca meva. Ara”. El rostre d’en Josep esclatà en flames. Però n’Helena encara ho intentà: “No, tieta, no ens heu entès”.

         Ella s’aixecà, sortí al rebedor i obrí la porta. Repetí: “He dit que fora”. I n’Helena, en un darrer esforç, protestà: “Però és que ja hem comprat les terres del voltant”. N’Antònia es quedà molt rígida sostenint l’enorme porta de fusta entre els dits crispats. La parella sortí en silenci. L’òliba insistia, es farà de nit prest. Quan passà pel seu costat, en Josep dubtà. Finalment optà per no besar-li a la galta.

         Quan es quedà sola, n’Antònia anà al bany, obrí l’armariet. Es prengué dues aspirines i una pastilla per dormir bé.

Els seus cabells s’enredaven a totes bandes, s’enganxaven a la làmpada del rebedor, i als braços del balancí. Se’ls tallà ben curts amb les tisores amb què havia fet costura tota la vida i, igual que passà amb la pell de sa mare, els flocs s’escamparen pel terra, de res no serví mutilar la granera. A poc a poc, les seves mans es convertiren en pedra, la mateixa que cimentava aquelles parets blanques com sa carn. S’esquena es transformà en llit que grinyolava.

Signà els papers sense remordiments. Els de la immobiliària li digueren que l’home era de fiar, i que pagava tres pics el valor d’aquella casa. Quant fa tres pics de no res?, es demanà n’Antònia. I calculà mentalment la xifra de què xerraven. Amb allò es podria permetre una bona residència, la millor. N’estava decidida.

Els seus ulls foren finestra oberta a vinyes antigues, molins torts, camins de visites inesperades, esperes i nits de setembre. Així és que, quan ningú no mirava, s’assegué al terra de la cuina, el cap entre els genolls. Després tancaria les persianes de fusta, una a una, visitaria cada habitació. Un pèl púbic cauria on en Macià va violar-la, i una pestanya volaria al pati de davant. Es trencaria una ungla on l’amo Mateu s’amagà durant tants d’anys. Després tancaria les portes, i a dins hi quedarien presos els monòlegs amb es papà, les discussions amb sa mamà, el tuf de ceba de na Lourdes i aquelles abraçades tendres que li féu na Tiana. Els xiuxiueigs de l’estranger. Després faria dues voltes al pany que mai no necessità clau, i sentiria el sotrac profund del que es clou per sempre. Un taxi l’esperaria.

         Després. Encara no. N’Antònia seia al terra de la cuina, sota la gran taula de fusta d’aquelles primeres nits on sentí el dolor de la sang, i ningú no la mirava. Per això, per segona i darrera vegada en sa vida, plorà. Plorà, plorà i plorà sense consol. Amb gemecs i crits i llàgrimes, i amb sacsejades i singlots, amb sal. Fou llavonces quan es desféu del tot.

ã Arc-46
ã Llucia Ramis i Laloux