20. La història soterrada

Es gira per darrer pic, sa padrina el saluda alegra. En Pep alça el braç amb un somriure i s’adreça a la cinta transportadora. La motxilla li pesa a l’esquena com si a dins hi dugués tot l’estiu, tota la història. Sap que bastarà entrar a l’avió per sentir-se alleujat, que volarà amb el renou dels motors, que s’alçarà sobre el món clos de l’illa. Que serà lliure ell també, com sa mare.

Mentre va cap a la porta d’embarcament, s’ajusta les ulleres de sol. Se les posa sempre que els llums fluorescents l’insulten, sigui al metro o a l’aeroport, al súper o a uns grans magatzems. Sap que potser la gent se’n riurà d’ell, però s’estima més que sigui la gent qui se n’en foti que no les bombetes agressives asèptiques que mutilen ombres. Recorda l’expressió desencaixada de Figueredo, fa uns dies, quan ja estava tot quasi decidit. Ell no, ell no l’ajudaria, no tenia per què fer-ho, en Figue no ho acabava d’entendre, no era capaç d’assumir la derrota i molt menys des de la serenitat d’un becari com en Pep. Evidentment el director del diari els digué que allò era impublicable, que se ficarien en un merder per no res. “I les subvencions, i la publicitat… no podem arriscar-nos”. Els ulls perduts a un calendari aturat mesos enrere, les mans nervioses sobre la taula. Ho haurien d’haver pensat, tots tenen dret a una porció del pastís, el director del diari també. Però en Figueredo era un periodista de debò, i els seus esforços convençuts mereixien una recompensa. En Pep no ho veia clar. Faltaven proves, tot quedava enrevessat, poc creïble. Un silenci que val una vida és una gran notícia. Si qui mata és el poderós, la notícia és perillosa. Si el poderós, a sobre, governa, la notícia no serà mai notícia. A més, a en Pep se li enfot. L’avió s’alçarà, i allà quedarà Mallorca, minúscula, plena de problemes petits des de la distància, closa, cada pic més podrida, cada vegada més tancada, plegada en sí mateixa; a ell no li afecta. Des de dalt és impossible veure els secrets, que s’amaguen entre les muntanyes, rere les ombres, com els ratolins a la pica d’una cuina dins el camp.

En Pep s’adreça al bar de l’aeroport, demana una canya, té ganes d’arribar a casa, aquell pis d’estudiants a la dreta de l’Eixample que put a fems sense davallar i on les boles de pols recorren un passadís llarg i unidireccional; al terra, les rajoles canten. Té ganes de ficar-se a l’habitació, escoltar música a tota hòstia, quedar una bona estona mirant la paret, lluny des papà i del diari, lluny de n’Aina, de les paraules. De la pretensió vana que tot tengui un sentit: els seus records, reinterpretats des de la darrera vegada que va recordar-los, els esdeveniments provocats per la seva família que mai no ha considerat família seva, les conseqüències de tot plegat. Per què tothom s’afanya en explicar les coses? A què ve aquesta necessitat de desvetllar, d’endreçar la realitat? Com si el seu món clos fos més important en la mesura que es pogués dividir i interpretar en fets i raons, en arrels i branques. És absurd.

“A mi m’és igual”, va dir-li, i en Figueredo empal·lidí. “Però si estam en això de descobrir-ho tot”, protestava fent un gest amb la mà, l’índex i el polze a un mil·límetre, l’exaltació copsada al front. “Te necessit per acabar d’esbrinar-ho”. I en Pep que deia no, que ell només era un becari, que en definitiva tothom ho sabia, però que això no canviava les coses, que ells tampoc no canviarien les coses, que era una pretensió estúpida. Un polític que du un negoci de putes cares a la casa d’un alemany que el cobreix, l’alemany que potser li fa xantatge… I a qui l’importa? Al final, els culpables són sempre els immigrants o els traficants de drogues, màfies, ajustaments de comptes. En Figueredo se’n duia les mans al front, colpejava la taula, es posava dret, s’asseia un altre pic, suava. En Pep no es molestava ni a mirar-lo. Sempre li havia semblat un imbècil, aquell Figueredo dels collons, qui pot interessar-se en dur la crònica negra, i mentre el sentia queixar-se, corroborava fins a quin punt hom pot ser idiota.

En Pep obre el diari, beu una mica. Finalment l’autopista passarà per allà mateix. Llegeix sense interès. Sí, a la fi l’autopista travessarà Son Corbell, trepitjarà els garrovers, esmicolarà els ametllers que alçaren la falda de la seva besàvia, esbocarà el molí tort que descobrí l’odi, destruirà la cuina on els ratolins i les paraules s’amagaven a la pica. L’autopista silenciarà per sempre el plany sota un crit de cotxes, enterrarà els secrets sota l’asfalt. I a qui l’importa. Segurament hi hagué un xantatge, en Pep no ho dubta, però comença a intuir que no el motivaren les putes cares.            La trama és molt més senzilla, tant que ningú no la creuria: un alemany ric compra una casa al camp, es nega a què l’asfalt la soterri per sempre. La seva mort també quedarà soterrada.  

Des del cel, tot li semblarà de joguina, pensa en Pep mentre fa cua. Una maqueta quieta on només hi corren trens i cotxes en miniatura, un decorat manejable. I després tot romandrà com l’illa, clos en un record inamovible, un racó dins la memòria. Hi haurà altres estius, menys calorosos, hi haurà noves passejades amb sa padrina Tiana, hi haurà més cerveses, més pràctiques als diaris. Però res no podrà esborrar ja aquella història sense evolució, aquella anècdota eternament quieta. “Aquí s’acaba tot”, es diu mentre li mostra la targeta d’embarcament a l’hostessa. I perquè s’acaba restarà impertorbable.

“Aquella casa mai nou fou nostra”, pensa mentre clou els ulls, assegut al seient al costat de la finestra. No intenta consolar-se. No s’autojustifica. Recorda el gest alegre i alleujat de la seva padrina, fa una estona, quan se despedien tot just abans d’ajustar-se les ulleres de sol sota la crueltat implacable dels fluorescents. Somriu. En menys d’una hora serà a Barcelona, se submergirà al metro, telefonarà els amics, saludarà els seus companys de pis, sortiran per Gràcia. No tendrà res a veure amb el que li explicà na Tiana aquell horabaixa de dissabte, res a veure amb aquella família, aquella casa, aquella illa que es podrirà per tancada. Sent el renou dels motors i sospira. L’avió corre damunt la pista.

S’enlairen.

ã Arc-46
ã Llucia Ramis i Laloux