Epíleg

Enric estimat,

Tu te’n recordes què horrible aquella nit, els dos mig gats, esperàvem que mai no despuntàs l’alba. Però va ser inevitable, i al final, si no mors, torna a ser de dia, i jo carregava la motxilla a l’esquena, il·lusionada i trista, tu només dolgut, tu quedes, jo me’n vaig. Què dures, què doloroses, intentàvem fer broma, que dramàtiques, malgrat tot, les desepedides. Tu te’n recordes quant de silenci, de camí cap a ca els meus pares, m’acompanyarien a l’aeroport, tu no, a la ràdio música rock, un matí clar, gent sense preocupacions o amb preocupacions que no ens concernien. Tu te’n recordes d’aquell nus a la gola, d’aquella abraçada que esperàvem que no ho fos, que ignoràvem també si no seria la darrera. Els francesos duen unes sabates horribles. Això és el primer que vaig pensar quan intentava substituir-te, cercava els seus rostres, nous i interessants, me deixava conquerir pel seu accent, paraules verges. Però una mirada als seus peus, una simple mirada fugaç, me desanimava de seguida.

         Per a en Josep mai més no es va fer de dia. M’ho explicava ahir vespre mentre ens preníem un gelat prop d’Opéra. De sobte, la seva es convertí en una vida amagada, en una no-vida. L’amor s’ocultava juntament amb els negocis, ningú no havia de sebre a què es dedicava. Estimava com sobrevivia, amb una il·lusió eterna pel que passaria després, mai del tot conscient del que estava fent, convençut, romànticament i idíl·lica que tot sortiria bé. Negocis de contraban i secrets d’alcova. També la seva germana havia dissimulat, això me deia, també la seva germana havia mantingut en la foscor l’únic sentiment que de veritat lluïa. “Aquelles parets només clouen secrets; mai no tremolaren amb la felicitat escandalosa d’una rialla”, m’explicava serè. Un món estricte, tan rígid com les pedres que suportaven els murs de la casa. Si se sosté, encara avui, és per la força bruta d’aquells ciments. Qui el denuncià, ningú no ho sap. Però el mateix dia que l’empresonaren, deixà de veure n’Alba per sempre. I ell no va tenir l’oportunitat d’allargar una nit amb whiskys, de desitjar al costat d’ella que mai més no es fes de dia. Ell no conegué aquell nostre arravatament d’abraçar-se amb passió i tragèdia, una aferrada pes coll interminable per caduca, plena de promeses. No.

         Tenia una amiga, una amiga de la família, na Pilar. Només na Pilar ho va sebre tot des de bon començament. Només na Pilar coneixia, entenia, acceptava la seva vida d’amagat. Aquella vida que no era vida, en Josep insisteix, perquè per viure cal un mínim d’ambició, d’altivesa, un no se sap què d’orgull per mostrar-se viu, per mostrar-se. Sense consciència, hom no existeix, repetia, “i a jo que no me diguin que les plantes són éssers vius; si no ho saps, no val”, per això té tanta por, tanta, de perdre la memòria. L’Alzheimer és una mort a mastegades, perquè te mostra fins a quin punt és cruel la realitat d’ignorar que has estat aquí, que ells també hi han estat. Que tu, que jo, vàrem existir qualque vegada.

         “A Son Corbell no existeixen els records. Les nostres històries emmudien entre els murs i se convertien simplement en un eco, en aquell ressò fantasmal que provoquen les paraules als espais nus”, en Josep se duia una cullerada de gelat a la boca, cerimonialment. No pot menjar dolç, però i què. Na Pilar era l’única que coneixia en Josep, que sabia d’ell, per a qui en Josep podia dir el seu nom amb totes les lletres, amb totes les conseqüències, per això es va casar amb ella. L’estimava: “clar que l’estimava, sempre me va fer costat; sabia qui som, què som i per què, també per a què”. El respecte transcendia qualsevol pudor i en Josep no nega que ha estat feliç. Malgrat tot, ell sempre s’ha mantingut fidel a n’Alba. “No som idiota –deia amb un somriure picaresc– sé que pentura no ens hauríem dut bé, que la invent més que la visc; però la vida, en aquella casa, era mentida. No hi trobaries ni rastre d’orgull ni de confiança en el nostre llinatge”. Admir el to que té, mai exempt d’una certa ironia que es reflecteix en la seva mirada, admir la seva valentia, perquè en Josep és un home valent. Admir la seva coherència. En encendre’m el cigarret, li vaig oferir una calada, o dues, o tres, com sempre.

          El silenci. Tu i jo no hem callat, vas dir que m’estimaves des de la segona cita, vaig creure que eres boig i a punt vaig estar de deixar-te, te’n recordes? Ja no tenc por. En Josep mai no va tenir-la. Ni na Pilar, que sempre va sebre, entendre i acceptar que, si n’Alba arribava, ella desapareixeria, perquè, la nit, per molt llarga que sigui, acaba amb l’albada. Tu i jo ho sabem bé. Només si mors no es torna a fer de dia. Per això en Josep va morir fa tants d’anys, més de cinquanta. No tornà veure l’Alba, mai més. Però l’endemà existí, contra tot pronòstic, i l’endemà vingué carregat de viatges i de lluita i de fills, i d’una vida còmoda en la qual Son Corbell no era més que el que havia estat sempre: un eco que rebota en les parets de la memòria.

         “Atribuït o no a la meva edat, l’oblit se centrà sobretot en ella –deia mentre fumàvem–, coses del subconscient. Fins que un dia, quan ja me resignava a dedicar-me a morir de veritat, quan ja no res me restava més que esperar, quan ja feia dos anys que ni tan sols xerrava en la meva pròpia llengua...”...jo vaig aparèixer a un parell de carrers de la seva residència. “Tu es exactament comme elle”.

         Res no té sentit, Enric, ni que vulguem cercar l’explicació de les coses. De moment, l’únic que està clar és que, mentre seguim aquí, i a pesar que no hi ha evidències que hagi de ser així, sempre despunta un nou matí. És un tòpic, ja ho sé, però per tòpic també és vera. També és vera que t’estim i que t’enyor, i que aquestes cartes no em basten. Vine. Vine ara. T’esper. Vull que demà el passem plegats.

         Berta.

ã Arc-46
ã Llucia Ramis i Laloux