|
Apunts
de Psicologia Social:
Ens convé saber
(conformitat amb el grup, obediència a l'autoritat, rol i comportament)
Dèiem
que la psicologia procura la millora de la qualitat de vida personal i social de tots i
totes.
Així com la psicologia (sense adjectius) estudia i
ajuda a la persona individual, la psicologia social estudia les interrelacions interpersonals i es preocupa per a que aquestes siguin
funcionals i positives en el sentit de millorar el benestar de tots (i
millorant el de tots es millora el de cada una/a). En aquest sentit
pots analitzar a quina posició vital estàs (i cas de que no estassis a
la correcta, "tu i jo estam bé i jo procur que això sigui
així", canviar-hi: Anàlisi
de la meva posició vital
No hem
de confondre la Psicologia social amb la sociologia. La sociologia
estudia el comportament dels grups i les organitzacions, mentre que la
psicologia social el comportament de la persona al sí dels grups i
organitzacions, així com les interrelacions que s'estableixen i la
modificació, en un sentit positiu, tant dels comportaments com de les
interrelacions.
Resulten
molt sorprenents alguns comportaments de persones que voten als seus
propis botxins (com si patissin la síndrome d'Estocolm). Com també
l'alienació col·lectiva, política o social de persones que fan
vertaderes barbaritats i perden tot referent racional per a seguir al
"pensament únic" i les consignes de conducta dictades per
aquest pensament únic, per demencials i criminals que siguin.
La
sorpresa que varen causar aquests comportaments demencials en els
moviments nazis de principis del segle XX varen impulsar el desenvolupament de la psicologia
social: Per què som capaços d'aquests comportaments? Què hem de sabre
per a poder ser i actuar com a persones humanes, racionals i socials i
no com a autòmats al servei d'interessos "superiors"?
Tot i aquest desenvolupament de la psicologia social aquests
comportaments feixistes (autoritaris, agressius i violents) es segueixen
produint al segle XXI, moltes vegades a ambdues voreres del mateix
camí.
No
obstant això, en moltes ocasions, les persones del grup desconeixen els
mecanismes psicosocials, que desencadenen els seus propis comportaments,
mentre que sí són coneguts pels dirigents del grup, amb la qual cosa
la manipulació de comportaments socials resulta molt fàcil.
El que
importa és que tots coneguem aquests mecanismes per a gaudir de
llibertat de comportament (no hi ha responsabilitat sense llibertat) i
evitar la pròpia alienació i utilització.
Conformitat
amb el grup (Salomon Asch)
Maslow,
psicòleg humanista, ens explica l'escala de necessitats humanes. Cada
vegade que tenim cobertes les necessitats d'un nivell determinat
(partint de les bàsiques vitals) tendim a satisfer les necessitats del
nivell immediat superior, fins pujar i cobrir tota l'escala de les
necessitats psíquiques humanes.
Una
vegada cobertes les necessitats fisiològiques, bàsicament
d'alimentació i hidratació, i les de seguretat (entre d'altres, no
viure al carrer a mercè de qualsevol imprevist perillós) la persona
té la necessitat d'estimació, amor i pertinença a grup (som animals
socials necessitats d'afecte). Tant que causa estupor l'experiment de
Salomon Asch:
Quina
barra de les tres de la dreta és igual que la barra de mostra de
l'esquerra?
Sembla
bastant evident que és la numero 2. Però que diries tu si estassis a
una sala d'espera esperant per fer una entrevista de contractació i a
la mateixa habitació els empleats de l'empresa ho estassin discutint i
diguessin que és la numero 1? La majoria de subjectes experimentals
prefereixen estar, conformes, d'acord amb el grup, i responen el mateix:
la numero 1.
Com
creus que actuen els Ministres, Subsecretaris, Directors Generals i
altres dirigents d'un govern que funciona autoritàriament segons els designis
i voluntats del president (únic que, amb una llibreta blava, decideix
els nomenaments i cessaments dels membres del grup)? "El que se
mueve no sale en la fotografía".
Què
creus que passa a aquestes organitzacions autoritàries capritxoses quan
un membre del grup s'atreveix a dir: "Idò, que voleu que vos
digui? A mi me sembla que la barra igual és la numero 2" sinó hi
ha una part important del grup que li digui: "Estic d'acord amb tu,
efectivament és la numero 2" ? Normalment s'aïlla i acossa
psíquicament al sincer fins anul·lar la seva influença al sí del
grup o fins a la seva exclusió del mateix, podent-li causar greus danys
psíquics de forma totalment injusta i amb responsabilitat penal, mentre
el grup es manté en la demència d'una organització que es bassa en
que la barra idèntica és la 1 (en que la mare de Deu nom Joana).
Què
hem de fer en cas de caure en una situació demencial d'aquest tipus: En
primer lloc mai acceptar ser la víctima (seria igualment demencial
acceptar la demència). Per cada cop que es rep donar-ne dos i si no es
possible reconduir el grup a la racionalitat i a la justícia deixar el
grup i denunciar el fet als superiors de l'empresa i, si fos el cas, als
tribunals ordinaris de justícia penal. Necessitam que les
organitzacions del sistema social siguin organitzacions sanes.
Obediència
a l'autoritat (Stanley Milgram)
Més esgarrifós
que l'anterior resulta aquest experiment de Stanley Milgram. Aquesta
necessitat de no ser rebutjat pel grup ens fa doblegar a l'autoritat del
mateix fins extrems inhumans i sàdics. Basta veure el comportament
d'alguns soldats israelians envers nins palestins, o el tractament dels
guardes de Guantánamo als presoners suposadament Talibans. O, sense
anar tan enfora, el sadisme violent amb que alguns dels policies d'aquí
reprimeixen manifestacions pacífiques en favor del Medi Ambient o de la
Justícia Social.
L'experiment
de Milgram consistia en que el subjecte experimental, d'acord amb les
"normes" rebudes de l'autoritat del laboratori, havia de
"castigar" mitjançant una descàrrega elèctrica les errades
que fes un segon subjecte suposadament experimental (en realitat un
confabulat per a poder fer el primer experiment) en un experiment per a
analitzar la seva memòria. El primer subjecte, als comandaments d'una
màquina de càstig conductual, havia d'aplicar una descarrega elèctrica
al segon subjecte cada vegada que aquest s'equivocàs en la seva
resposta. Aquestes descàrregues serien d'un voltatge creixent a cada
errada i anaven des d'uns pocs volts fins a unes descàrregues
potencialment mortals. Tots els subjectes experimentals varen acceptar
la seva tasca i anaven incrementant el potencial de la descàrrega a
cada errada del confabulat que veien a través d'una finestra que era
mirall a l'altre costat (confabulat que, realment, no rebia cap
descarrega, però que feia una important comèdia de dolor a cada una
suposada), un percentatge important va arribar a "donar"
descarregues potencialment molt greus i cap ni un, quan abandonava
l'experiment, va anar a socorre al subjecte castigat.
Des de
fa molt de temps els psicòlegs conductuals i els pedagogs sabem que els
càstigs no serveixen absolutament per a res i, en un percentatge molt
elevat, aconsegueixen l'efecte contrari al pretès. El que és efectiu,
per a corregir un problema conductual és el raonament, el convenciment,
el reforç humanista al subjecte i el reforç del comportament
alternatiu desitjat.
A
aquests temps, tant a organitzacions polítiques supranacionals com a
organitzacions educatives hi ha una proliferació de càstigs
contraproduents. O bé l'autoritat que els propugna és ignorant o bé
és dolenta: Pretén uns objectius totalment distints dels que diu
pretendre i pels que teòricament aplica els càstigs.
Com diu
en Philip Zimbardo (probablement extret d'un altre autor) "A la
història de la humanitat s'han comès moltes més barbaritats i
atrocitats en nom de l'obediència que en nom de la rebel·lió".
Rol
i comportament (Philip Zimbardo i d'altres)
Però
que fa que ens comportem d'aquestes maneres tan irracionals (no som
l'únic animal racional?) i antisocials (no som socials per
naturalesa?)? És la naturalesa humana dels que ho fan? És una
qüestió genètica que determina a les persones autoritàries,
sàdiques, submises, mentideres,..., determinació de la que no es poden
alliberar?
L'experiment
de Zimbardo demostra que no. Tots podem actuar des de la demència
autoritària, antisocial, injusta i sàdica o des de la responsabilitat
humana i social. Tot és qüestió del "bandol" on ens agafi
"la guerra". Moltes vegades, pràcticament sempre, policia i
delinqüència són dues cares de la mateixa moneda i uns i d'altres
podrien estar a l'altre cara si les circumstàncies així ho haguessin dut.
"Jo soc jo i les meves circumstàncies", i el mateix podríem
dir del botxí i la víctima o dels membres de dos grups confrontats. El
que ens interessa aquí és prendre consciència del fet i evitar ser esclau
de les nostres circumstancies i procurar ser, més bé, el conductor lliure de
les mateixes.
Philip
Zimbardo i els seus col·laboradors varen fer l'experiment del rol del
presoner i l'empresonat: Varen treballar amb un grup d'estudiants
universitaris americans. De forma aleatòria varen seleccionar un grup
que havia de fer de presoners d'una presó i un altre que havien de
representar el rol dels presos. Varen començar l'experiment, que havia
de durar tres setmanes, a una presó antiga que ja no s'utilitzava com a
tal. Immediatament els presoners, que utilitzaven uniforme, es varen
revestir de símbols agressius (botes altes, cinturons greixuts amb
grosses sivelles metàliques, ulleres de sol, distintius a la pitera,
grosses ulleres de sol negres,... i varen desenvolupar actituds
autoritàries, capritxoses, humiliants i agressives envers els seus
companys que representaven el paper de presos. Aquests, per contra varen
desenvolupar una caiguda radical de la seva autoestima, depressió i
molts símptomes psicosomàtics. La cosa es va posar tan malament que
Zimbardo i col·laboradors varen haver de suspendre l'experiment abans
de completar-se la primera setmana de les tres previstes. Passats molts
anys, quan aquells estudiants ja eren persones madures, la majoria pares
de família, els varen citar novament: Tant uns com altres mantenien
encara seqüeles de comportament i psíquiques del rol d'aquella
experiència.
La
comunitat psicològica internacional ha prohibit que es facin
experiments d'aquests tipus. El problema és que el nostre món viu quotidianament
milers de realitats així que no són experiments, sinó realitat pura i
dura.
El que
importa és conèixer aquests mecanismes psicològics socials per a no
caure amb les seves trampes ni com a víctima de les mateixes ni com a
botxí irracional, per a no triar als nostres dirigents que utilitzen
aquestes estratègies i per a denunciar, on correspongui, els casos que
coneguem.
En uns
propers apunts de Psicologia Social m'agradaria parlar dels estils de
lideratge (autoritari, lliberal i democràtic) i els seus efectes
socials de K. Lewin, l'efecte positiu de la comunicació de T. Moriarty i
la millora del rendiment quan podem intervenir en les decisions d'Helen
Langer.
Antoni
Ramis Caldentey
Octubre de 2002
|
