Creix el mur  rics-pobres  

Cada vegada és més alt el mur que separa rics-pobres. El tercer món viu una situació d’injustícia flagrant, la divisió entre una minoria de rics i un món global cada dia més pobre, augmenta dia a dia. Esgarrifa llegir que 842 milions de persones tenen problemes d’alimentació, i d’aquests, 10 milions pertanyen a països rics, és a dir, al quart món. No oblidem que a Catalunya, que som sis milions, hi ha un milió de pobres.

Hem de prioritzar la lluita contra la pobresa. I no pot ser a  partir d’ajudes migrades, del que ens sobra, sinó que són els països rics que han d’intentar crear riquesa en aquells països que, tot i que subdesenvolupats, tenen oportunitats per a tirar endavant si els que tenen capacitat els donen la ma. Ni que sigui de forma egoista, si els ajudem a no tenir d’abandonar famílies i país, evitarem aquesta desenfrenada immigració que pot derivar en problemes acuciants d’inadaptació, de fòbies, de racisme. Aquest és el segle de majors moviments de migratoris.  

Cal impulsar un diàleg entre les parts: inter-cultural, inter-econòmic, inter-religiós. Serà a partir de l’enfortiment del teixit social dels diferents països que el món pot reeixir. Quan et mous per Amèrica llatina –és d’on més coneixements tinc- descobreixes que no compten amb una classe mitja, com succeeix a Europa. Llavors, queda clar qui pren les decisions per a governar aquells països.  Passen d’una oligarquia a altra, que s’afanya a fer créixer els seus cabals, i no és estrany sentir dir al poble ras, que malgrat tot, els militars són els que menys roben... Ve a tomb a rel d’una conversa mantinguda amb un bon amic respecte a Perú. Personalment no hi estic d’acord però hi ha qui somnia... únic plaer, amb l’esperança, i l’amor,  que no costa diners.

Només cal repassar els darrers governants que han assolit el poder en diferents països els darrers temps: si be a la majoria han sortit elegits representants indígenes, per culpa d’una mala preparació d’aquells Presidents electes, una bona part ha caigut en mans enemigues dels seus pobles i s’han venut al millor postor, sempre EEUU, i per culpa del petroli, el gran revulsiu. Qui ha sobreviscut?

Chávez a Venezuela i Lula al Brasil. El secret? Ser uns personatges excepcionals i disposar d’una preparació i un sentit comú –ara caducat- que els ha permès de rodejar-se de gent capacitada per a tirar endavant amb uns programes el punt primer dels quals és: declarar la guerra a la pobresa i d’auspiciar que tothom mengi tots els àpats del dia. Se’n sortiran? Som molts els que ho desitgem davant de molts d’altres que, de vell antuvi, els voldrien veure ensorrats.

Un i altre son coneixedors de les deficiències sagnants que pateixen els seus pobles, que han patit en la pròpia carn. Llavors, qui millor per a pal-liar-les que els que les han viscut prèviament? Son, sens dubte, la gran esperança per acabar amb aquella pobresa integral. Aconseguir per aquella pobre gent una societat del benestar, és un repte engrescador: escoles, sanitat, habitatge, cultura, treball. No els titllem de comunistes, paraula habitual amb la que es distingeix als que volen defensar els drets dels altres. No és un deure de tot ser humà ajudar i donar menjar al que té fam? Tothom sap dels seus drets, però pocs practiquen els seus deures.

I pel que fa a Catalunya, deixem-la en mans del tripartit. El repte: acomboiar i acabar l’actual legislatura sense aquest milió de pobres. PODEM!  Siguem però curosos davant les properes eleccions i recordem que Espanya no va be i necessita un fort revulsiu. Catalunya pot perdre-hi molt segons sigui el resultat. 

Montserrat Ponsa i Tarrés, periodista
2671omt@comb.es
26 de febrer de 2004