Pep Verger. Enviat especial a Elx.

Campions! Campions! Campions! Festa grossa! Que no s'aturi la festa! El Reial Mallorca és millor que el Recreativo i ho demostrà. En un dia màgic, en el més gran dia del club, el conjunt de Gregorio Manzano acoseguí el títol de la Copa del Rei després de superar (0-3) a l'onze andalús de Lucas Alcaraz.

Les finals han de ser dramàtiques. No pot ser de cap altra manera. I ahir no faltaren dosis d'ansietat ni d'angoixa. La diferència entre un bon equip, com és el Reial Mallorca, i un conjunt ahir disciplinat i ordenat només en alguns moments, com fou el Recreativo, està en la màgia, en la qualitat individual, que tard o d'hora decideix el partit.

Començà, com es preveia, amb major control de la pilota per part del Reial Mallorca. Alcaraz predisposà els seus homes per a la feina, i treballaren sense aturar-se. Ben aviat arribà el primer ensurt per a la família mallorquinista però Raúl Molina, a Déu gràcies, no l'encertà tot sol davant Leo Franco. S'acumulaven homes al centre del camp i el Mallorca perdia quan arribava a les rodalies de Luque.

Poc després que es complís el primer quart hora, el Mallorca, en el servei d'un córner, tingué la seva primera oportunitat amb un cop de cap de Nadal que sortí fora per poc.

I a la fi aparagué la màgia d'Ibagaza. Loren va fer penal sobre Etoo després d'una gran passada del migcampista argentí a Pandiani. Iturralde González no ho va dubtar i assenyalà la pena màxima. De res no serviren les protestes andaluses i Pandiani inagurà el marcador. L'afició vermellenca embogí, ho celebrà, però restava tot un món per davant.

El Mallorca, amb avantatge en el marcador, necessitava tranquil·litzar el partit, moure la pilota a mitjan camp, per explicitar la seva superiortat. Ibagaza i Pandiani ho provaren, però sense encert. Lucas Alcaraz cercà solucions i avançà el canvi previst. Xisco entrà en substitució de Mario Bermejo. I quan els descans era ja ben a prop, el mallorquí, de cap, superà per alt Leo Franco. Quin patiment, el cor dels mallorquinistes s'aturà uns segons fins que Ituralde González anul·là, i l'encertà, el gol per una clara falta del davanter del Recreativo sobre Poli. Protestes, una bengala en el fons del Recre, crits de l'afició andalusa contra Villar, però s'arribà al descans amb mínim avantatge mallorquí.

El Recre, com no podia ser de cap altra manera, espitjà a l'inici de la segona meitat. El conjunt de Lucas Alcaraz volia, però no en sabia més: ganes, tones d'il·lusió, però el Mallorca no passava dificultats. L'afició del Recre, com l'equip, reviscolà, però els quinze mil vermellecns també cridaven.

El poc domini del conjunt andalús fou just un miratge, una sensació passatgera. El Reial Mallorca recuperà el control de la pilota i el domini territorial per deixar notar la seva superioritat. Etoo convertí en un heroi Luque, que aturà allò que semblava la sentència definitiva. El conjunt de Manzano era molt superior, i ara sí que ho demostrava i, a la fi, arribà la tranquil·litat, la glòria del segon gol. Etoo, després d'una dura setmana, aprofità una gran passada de Riera per superar Luque. El davanter camerunès embogí d'alegria, com l'afició.

El Martínez Valero es convertí en una gran festa mallorquinista. I Etoo, quan més renou hi havia i més grossa era la celeberació aconseguí el tercer gol. Més bogeria, més crits de suport, més mallorquinisme.... just faltava esperar el final. El Recreativo ho intentà, però com havia fet fins aleshores, amb més voluntat que encert.

I a la fi, Iturralde González assenyalà el final. Abraçades, càntics, celebracions... Nadal aixecà la Copa; més crits, més ànims, més Mallorca.... Ja som campions de Copa, com havíem somiat tot l'any.