Arc-46: Educació i Societat .     Son Oliva  25 anys 
Arc-46, grup: http://mallorcaweb.net/arc46                  WEB Col·legi Son Oliva

 

Entrada 
25 anys de Vida 
Homenatge Joan Mas
i a Francisca Rivera
Altres Enllaços

Contacte amb nosaltres 


 

Joan Mas Fornari

Joan Mas Formari, una vida professional dedicada a l'educació.
Fa quasi un quart de segle vaig arribar al meu nou destí professional i allà ja hi era ell, des de feia alguns minuts, tan gran com jo, però amb bigoti ... i un poc més d'experiència. Ell i jo érem els dos primers professors definitius d'aquella/aquesta entranyable Escola, que s'havia inaugurada el curs anterior. Joaquin Vidal n'era el director des de la seva inauguració. Ens presentàvem per a decidir el nostre futur immediat professional. Desprès de les presentacions, molt cordial (tot d'una hi va haver unes bones vibracions) me va dir "I tu que voldries donar?" (en aquell temps no impartíem, sinó que donàvem), jo vaig entendre que es referia a nivell i vaig contestar: "jo?, segona etapa i tu?", "jo també, però quina matèria?", "matemàtiques i ciències, i tu?, "jo també, però no te preocupis, ens entendrem", "ah sí? i com ho farem a això?", "les donaré jo!" (forta i fresca rialla). Aquelles vibracions i aquesta sinceritat, humor i rialla varen ser el millor argument que podia utilitzar per a convèncer-me. Poc desprès arribava Joaquin, el director (un altre company extraordinari del qui adjuntam la carta que va enviar a Joan Mas amb motiu del seu homenatge) que, a més era professor de ciències socials: "¿Bueno, entonces cómo lo hacemos a esto?", "Tot arreglat: tu segueixes de director i de professor de ciències socials, Joan Mas, matemàtiques i ciències i jo Llengua, Francés i Educació Física". No sé quants d'anys duia d'experiència professional ni quines matèries havia donat fins aquell moment; però des del mateix fins ara ha estat sempre a la mateixa Escola i ha donat sempre les mateixes matèries als alumnes majors del Centre. Ara, voluntàriament, decideix jubilar-se, premiar-se (premi molt ben guanyat): Tot segueix ben ben igual. La única diferència és que suprimeix els horaris fixos i les obligacions fixes,... per la resta, tot segueix igual. Per tota aquesta vida professional dedicada a l'educació i aquesta vida personal dedicada a la família, amics i educació, tots, familiars, companys i amics te deim: "Gràcies, Joan. I no canviïs mai". 
Antoni Ramis. Juny del 2002.

A continuació adjuntam les paraules que li va dedicar Antònia Rigo, la directora actual (la seva darrera directora d'aquest Centre), així com la carta que li ha enviat Joaquin Vidal (el primer director del mateix).

 

"Aquest petit acte que ens reuneix aquí avui, ha estat pensat, preparat i es fa en homenatge al nostre company Joan Mas.

Un mestre que ho va ser... per primera vegada a Natzaret .

Com molts, va tenir que sortir de l’illa per a ocupar  el seu primer destí que fou a Menorca, a l’escola de l’esplanada de Maó. Se n’hi va anar una mica trist, i no pel destí precisament,... s’havia barallat amb s’al·lota. Ho arreglaren per a Nadal quan en Joan va tornar de vacances.

Va tornar a Mallorca amb destí a l’escola del Molinar de Palma. I els mestres, ja ho sabeu, i com més antics més, fem gairebé de tot. En Joan, mestre jove i agosarat , va considerar, que ell que en sabia, havia d’ajudar al seu company Francisco ( un senyor d’uns seixanta anys) a aprendre a conduir, i ho va fer... L’experiència i les lliçons, cotxe, Joan i Francisco  acabaren damunt un caramull de terra i pedres, ben enfilats.

Ja casat i  pare de família, la següent etapa com a mestre va transcórrer a l’escola de Calvià.

Allà desprès d’uns anys de feina i prestigi ben guanyat, va arribar a la direcció. Molt bon record  en tenen  d’aquell director tan empinat. En Joan en el seu moment era una autoritat dins Calvià.

Arribà a Son Oliva, amb un bagatge important d’experiència i bon fer que posà immediatament al servei del centre. El seu company Joaquín Vidal, Director del Centre en aquells moments i novell en el càrrec, així ho recorda i diu.

Va ser també Director d’aquesta casa fins que la salut i la família decidí prioritzar .

I aquí ha decidit jubilar-se, perquè vol i perquè pot. L’any qui ve, si Deu ho vol, en els vint i cinc anys del centre ens acompanyarà i ajudarà. I encara que jubilat aquesta seguirà essent la seva escola.

De part de tots, alumnes, pares, mares i companys de feina, aquest homenatge.

I de part meva, per tants bons consells i per moltes, moltíssimes altres coses. GRÀCIES JOAN". 

Antònia Rigo. Juny del 2002

 

CARTA A MI AMIGO Y ANTIGUO COMPAÑERO  JUAN

         Para qué me voy a esforzar en presentarte excusas por no asistir a tu despedida-homenaje. Estoy seguro que conociéndote, cuento con tu generosa comprensión por adelantado. Entre otros motivos “el charco” y bastante tierra de por medio tienen mucho que ver. No haré acto de presencia pero te aseguro Juan que mis pensamientos volarán e imaginaré estar en esos momentos tan entrañables contigo, y con los que te quieren. Como así lo hice aquella vez que tuve el placer de participar de la fiesta familiar en la cual tu niña chica era la protagonista. Todavía conservo con cariño su recordatorio de 1ª Comunión. Dale un beso de mi parte.

         ¡Cuántos años ... Juan!     Pero ...... ¡todavía me acuerdo!

         Aquel día me trataste como sí fuera de tu familia. ¡Qué bien me sentía teniendo la mía tan lejos!  Pero no solo ese día, siempre me he encontrado bien contigo.

         Y es que tuve la inmensa suerte de coincidir en aquellas aulas tan “cutres” aquel septiembre del 78 con un compañero que repartía en el trato diario, sencillez, bondad, generosidad y nobleza; virtudes que caracterizan a la buena gente y de las cuales nuestro amigo Juan anda sobrado.

No creas que estos calificativos referidos a tu persona están escritos a la ligera. Los que te conocen y tienen la suerte de disfrutar de tu amistad saben que no exagero y están sobradamente ponderados.

            Y ahora que los recuerdos fluyen y viajan por mi “túnel del tiempo” particular, me van transportando a aquellos años de director del C.P. Son Oliva. Mi Bisoñez en el cargo evocaba el “verde” de una cebolla y mi experiencia en esos menesteres correspondía al nivel “cero”. Y un día de septiembre te presentaste tú.

Por el aspecto físico (no sé si aún conservas ese bigote caído a lo “Emiliano Zapata”), más parecías un luchador romántico de la Revolución Mexicana que la típica y clásica estampa del profesor frágil y miope. A la primera demostraste lo que realmente eras: un profesional como la “copa de un pino”; con una enorme mochila cargada de experiencia y sabiduría que de inmediato pusiste a mi disposición por el bien del colegio y de nuestros alumnos. Tus sugerencias y consejos, expresados siempre con suma delicadeza  (sabía de tu preocupación oculta de no herir el “ego” del compañero Joaquín), me ayudaron mucho a ejercer la función de director con dignidad.

¿Verdad Juan que lo pasamos bien y fueron años enriquecedores?  Todavía conservo, y de vez en cuando consulto, aquella programación que elaboramos sobre “Objetivos Operativos”. Si queremos ser rigurosos el compañero Antonio Ramís fue el verdadero “pater de la criatura”.

La verdad sea dicha es que las condiciones para desarrollar una labor docente “decente” eran precarias, yo diría más bien “chuscas”, ¿Te acuerdas cuando comentábamos en plan jocoso dicha situación, comparando el colegio con el misterio de la Santísima Trinidad? “Tres colegios distintos en uno sólo y verdadero”. Ahora modernamente se diría: Colegio trimodular o Colegio con tres extensiones. Don Vicente Ramos, aquel inspector recién aterrizado de tierras castellanas sufría también en lo que a él le competía, la desastrosa situación del centro y para tranquilizar al claustro, me comentaba para que os lo trasladara, que nos olvidáramos de las “virguerías educativas” (palabras textuales suyas).

Pero aquella época era bastante reivindicativa (estrenábamos democracia). Antonio Ramís fue el “culpable” de nuestra intervención en Radio Juventud. Suya fue la idea de canalizar nuestras exigencias a las autoridades competentes a través de un micrófono público ¡ qué nervios pasé ¡ Por mi parte tenia aburrido al funcionario del departamento de Asuntos Escolares del Ayuntamiento con tanta visita. Alguien me dijo que la construcción de un nuevo centro en Son Oliva se tendría en cuenta en los famosos “Pactos de la Moncloa”. En aquel momento pensé: ¡ Qué importantes somos!.

¿Qué habrá pasado con Victoria, aquella primera presidenta de la novísima Asociación de Padres? Les proporcioné una síntesis de varios estatutos de APAS y echaron a andar. Mujer “combativa” que con el tiempo tomó ciertos derroteros un tanto demagógicos. Y es que en aquel tiempo el barrio “hervía”. En cierta ocasión se presentó al frente de una comisión de doce miembros, muy exigente y dando “palos de ciego”. No me pude reprimir y les dije que parecían “Los doce del patíbulo”. Por la cara que pusieron me dio la impresión que no les gustó mucho mi alusión a la famosa película. Reconozco que me pasé un poquillo, pero ahora, con la pátina del tiempo, me sonrío.

¿Y el cura de la Parroquia? Un hombre bueno que accedió con presteza a impartir clases de religión a nuestros alumnos para impedir que fueran unos pobres “descarriados” espiritualmente hablando. Certificó mi conducta como buen católico para que las autoridades religiosas de mi pueblo dieran luz verde a mi casamiento. El matrimonio me salió bien, soy feliz, por lo que se lo agradezco. Dale recuerdos en mi nombre.

Juan, empiezo a tener la sensación de que me estoy extendiendo demasiado. No quiero aturdirte con estos recuerdos míos un tanto deslavazados. Si es así me disculpas, pero es que son vivencias pertenecientes a una etapa de mi vida que  fue lo bastante feliz como para acordarme de ella con nostálgica alegría. Y en esa etapa te veo Juan como un excelente compañero y entrañable amigo a pesar del tiempo y de la distancia.

Gracias a amigos como tú, Antonio Ramis, Toni Manresa y otros buenos compañeros y compañeras, nunca me sentí “foraster” en esa bendita tierra mallorquina.

Amigo Juan, te deseo de corazón la mayor felicidad y bienestar rodeado de tu esposa, tus niños y de los que te quieren que son muchos. 

Un abrazo muy fuerte de tu amigo Joaquín, “granaino”, andaluz y mallorquín de corazón. 

                            Joaquín Vidal. Junio del 2002

Alguns professors i professores del tercer claustre de Son Oliva: Margalida Boscana, Antònia Rigo, Antònia Cifre, Joan Mas, Bernat Amengual i Joaquin Vidal

 

L'Arc-46 és un grup de comunicació ecològic i humanista social, un grup de comunicació d'informació i orientació educatives, un web educatiu i conjunt d'eines d'orientació, així com una veu lliure no oficial dels sense veu de les Illes Balears. http://mallorcaweb.net/arc46 . Igualment és un web de coordinació de l'AHC i de la FEH. 
Any de fundació: 1998. Coordina aquest web: Antoni Ramis Caldentey.

WEB hostatjat a: