Descobertes

Vaig tenir el plaer d’assistir a la presentació del llibre d’en Carles Andreu “La mort de Pareimare”, a Mont-roig. El saló de plens de l’ajuntament estava rebotit de gent, i és que l’acte s’ho valgué. Després de les paraules de l’Alcalde Andrés Cros, la consellera de cultura de la Comarca Rosa Doménech i de Javier Arrufat –regidor de l’ajuntament i tresorer de l’ASCUMA–, prengué la paraula l’autor del pròleg Antoni Bengochea.
Els que coneixem l’Antoni, magnífic comunicador, sabiem que el parlament seria sucós. L’obra porta el subtítol “A propòsit de l’imperatiu retorn de la llengua materna”, i fa referència al fet que, arran de la mort dels pares, l’autor –escolaritzat en castellà i, des de fa més de trenta anys, resident a París– té la necessitat de recuperar la “nostra conflictiva i fuetejada llengua”. Tot això va dur l’amic Bengochea a recordar la incongruència que suposava, quan estava estudiant a Alcanyís, l’escriure als pares en castellà. La història és calcada a la meua experiència personal i, suposo, a la de tanta gent de les nostres viles. Encara guardo les cartes que enviava a mos iaios de Queretes “Queridos abuelos…”. Tot sonava una mica fals i molt ortopèdic. Em fee l’efecte d’estar escrivint a uns estranys. Fins que un dia, sense saber un borrall de normes ortogràfiques –sóc de la generació que, tot i ser a Catalunya, encara va escolaritzar-se exclusivament en castellà–, vaig començar a escriure en català, el meu idioma i el de la meua família. L’esforç d’aprendre tots els colors de la llengua, més enllà del registre purament col•loquial, va valer la pena: em va descobrir un vast món, bellíssim i ample, que a més era el meu.
Ja va sent hora que aquí a l’Aragó, els nostres fills tinguen dret –un dret humà, com va dir el ministre Moratinos– a l’ensenyament en la seua llengua, la dels seus pares, la del seu territori.

Carles Terès Bellès