Trobar assemellances

No fa molt, la Carmeta escrivie sobre les addiccions generades per la societat del consum. La dolça ginebrosina, amb la innata simpatia que la caracteritze, comentave que un dia, per a distraure l'avorriment, es va dedicar a ataüllar l'apressat món dels urbanites i va poder comprovar la malaltissa afecció que sentim pels telèfons mòbils. Això em va fer pensar que, d'alguna manera, en determinats moments, per a ajudar a pair les hores mortes, jo també em dedico a la serena contemplació del personal. Miraré d'explicar-ho: tinc la sort de no haver d'anar molt al metge, però quan hi vaig, per alguna raó que escape a la meua capacitat de comprensió, la consulta porte sempre retard. Potser es degue a que els hi falle la puntualitat, o a que no són prou previsors, o, senzillament, a que volen fer més del que realment poden i no arriben a tot. La qüestió és que, un dia per altre, les esperes es fan interminables. I cada vegada, quan me n'hai fartat de fullejar les deslluïdes revistes que, de tan velles i maurades, acaben per desfer-se a les mans; quan ja n'estic fins a la coroneta de rellegir la infinitat de títols i diplomes que acostumen a penjar per les parets, no tinc cap altra ocurrència que dedicar-me a observar els altres “pacients-impacients” en un intent de trobâ'ls-hi assemellances amb persones conegudes. Qué voleu que tos diga, ja sé que esta fixació meua resulte una mica estranya, però no dixe de ser una manera com una altra de matar el temps sense fer mal a ningú. Clar que, abans, açò de fitar les persones, i comparar-les amb tot bitxo vivent per a descobrir retirades, ho solia fer solament a les consultes dels metges. Però ara, que també em passe quan vaig pel carrer o quan estic al cine o davant del televisor, veig que porte el camí de convertir-se en una obsessió. I em preocupe que no acaba per enviciar-me. Tot i que el més greu del cas és que, després de practicar tants anys, la meua família continue encaparrada en dir que no la encerto mai. Em temo que no ho podré superar i em tocarà de tornar a visitar-me.

J. A. Carrégalo