Lo riu és vida

Avui hem agafat el títol d'una cançó coral ja molt coneguda de “Quico el Célio, el Noi i el Mut de Ferreries”, que han estat per la Codonyera armant la gresca al concert final de la Trobada Cultural del Mesquí-Matarranya.

Perquè és verdat que els rius són la vida dels territoris per on passen. I no sols una vida figurada de la que poder fer-se jotes, cançons i poesies.

Les persones sempre hem viscut molt apropades al riu, i a la seua importància econòmica s'han anat afegint, al llarg del temps, els mites, les creences i tot lo que reté la memòria de les històries viscudes.

Per això quan, modernament, moltes ciutats i pobles s'han separat del seu riu donant-li l'esquena, no han tardat en aparéixer els senyals del fracàs. Estic pensant en Saragossa que ara vol recuperar els rius per convertir-los en avingudes principals, en Alcanyís que ja ho estan fent, o en Castellseràs que, de moment, no aprofiten ni poc ni molt la seua espectacular ribera.

Lo cas és que enguany done gust de dir i de cantar que “lo riu és vida” perquè ha plogut molt i les badines i els tolls van de n'ample en ample; ademés podem celebrar el fracàs estrepitós dels polítics que pretenien lo robatori monumental del transvasament de l'Ebre. A fer punyetes els dirigents que no entenen ni estimen el país que governen!

Però la gentada de la Codonyera que cantavem l'altra nit a tot pulmó “lo riu és vida”, seguint la batuta palmejada d'eixe cec clarivident i hinstriònic que és Quico el Cèlio, teniem tambè altres motius per manifestar l'alegria del moment, perquè haviem recuperat, per unes hores, l'espai natural i fins i tot sagrat de la nostra llengua.

Lo riu és vida. La vida són los sentiments, el treball, les il·lusions i les paraules. Les paraules i la veu de molta gent del Mesquí, del Guadalop i el Matarranya, com dirie el poeta, estan carregades de futur.

Tomàs Bosque