Troia, la falsa

La major part del territori de la província, d'Espanya i fins i tot del món, el denominat espai rural, ha desaparegut. Només hi ha ciutats, amb les seues virtuts i defectes, envoltades d'una mena de nebulosa periurbana sense vida. Esta és si més no l'impressió que transmeten els mitjans de comunicació de masses. ¿O algú recorda alguna pel·lícula recent ambientada en un poble, o una serie de televisió de temàtica rural –les “Crónicas de un pueblo” son quasi prehistòria televisiva- o un best-seler protagonitzat per gent llauradora o un anunci televisiu camperol? Fa uns anys eixia per la tele l'espot d'unes assegurances per a les collites amb uns llauradors i ramaders més falsos que un euro de cartró. Ara s'emeten els anuncis pseudorurals d'una cadena de bocateries amb l'única pretensió d'enfotre-se'n per tota la cara. Ah, sense oblidar-me'n de l'hortolà d'una coneguda marca d'espàrrecs, un tio que té la mateixa pinta de llaurador que jo de Mazinguer-Z. Les formes de vida més exteses pel pais –afortunadament el camp encara ocupa més extensió que la ciutat- s'han esfumat dels mitjans de comunicació, com si foren restes arqueològiques d'un passat remotíssim sense cap interés per a l'home actual. Fins i tot una arxifamosa pel·lícula ambientada en la protohistòria com “Troia” s'oblida dels principals pobladors d'aquella metròpoli, que apareix construida al mig d'un ermot sense camins ni cap forma de vida ressenyable. No hi ha horts, ni camps de blat, ni rengleres d'oliveres ni gent amb aixades ni animals de càrrega. Com si els troians hagueren viscut de fer la guerra i cantar les ocurrències dels déus de l'antiquitat. Una visió falsa de solemnitat, tan falsa com la que transmeten els grans mitjans de comunicació sobre la societat actual, al donar l'esquena a tot el que passa més enllà dels suburbis de la ciutat.

Lluis Rajadell