Ciència i política

Ho confesso: crec en la política. Sóc dels qui els dol sentir el típic comentari “tots els polítics són iguals”. He conegut gent que s'hi ha deixat molta vida per a que tots visquem una mica millor. Per això m'és doblement ofensiu constatar que alguns dels nostres representants actuïn de manera tant intencionadament malèvola.

Un cas flagrant és el tema de la unitat de la llengua. És impossible creure que hi ha bona fe en els càrrecs públics que s'entesten en mantenir que català i valencià són idiomes diferents. La solució és simple: només cal anar a qualsevol universitat del món, preguntar als filòlegs. El fet més preocupant és que a Espanya tenen més crèdit les lleis polítiques que les lleis científiques. Si demà un parlament autonòmic decideix que dins la seua jurisdicció el Sol gira al voltant de la Terra, ho haurem d'admetre?

Desde l'Espanya monolíngüe, el tema no s'entén, o no es vol entendre. Suposo que ja els hi està bé. Les cultures diferents de la seua els són una nosa, una anomalia. Defensen el dret lingüístics dels hispans –que no són ciutadans espanyols– als EE.UU., i en canvi, fan el possible per negar els mateixos drets a una gran part dels espanyols. Practiquen allò d'embolicar la troca, d'intoxicar la gent apel·lant a sensibilitats –que ells mateixos s'han encarregat de fomentar des de la poderosa maquinària de l'estat. Dividir la nostra llengua és una estratègia amb un sol objectiu: fer-la desaparéixer de l'àmbit públic.

Per sort, la gent de cultura del País Valencià ho tenen clar. Només cal llegir els llibres dels escriptors valencians –que en són molts i dels millors– i constatar que la seua llengua és la nostra. I només cal investigar una mica quin idioma escrit fan servir els qui defensen la tesi anti-científica. Amb aquesta senzilla operació, segurament entendrem moltes coses.

Carles Terès Bellès