Anem cap al fred

Les fulles del calendari cauen tant depressa que no ens hem acatat i ja calciguem altra volta la terra mullada i estem a les portes de l'hivern, quan no fa ni quatre dies que patejavem la pols ardent dels camins. Encara que lo de la terra mullada és un dir, una exageració literaria que no se sostè enmig de les evidències del canvi climàtic del que natros i sol natros sem els responsables. Però en tot i això, entre algun temporalet curt, un parell de setmanes de boira i, com a mínim, les quatre volves que blanquejaran les puntes de les serres, lo típic del temps ho tenim assegurat.

Així que mos tindrem que agotxar a la caloreta de les calefaccions i les estufes que aniran bé per resistir les rosades de la matinada i lo cerç congelat, com anaven bé allà quant la gent anaven atreballar a peu, els peiucs, els jerseis i les toquilles de llana d'ovella que feien les dones, i molta llenya amuntegada al claper.

Llàstima que al desaparèixer de les cases lo foc de la llar i les llargues vetllades a la vora del caliu, també han desaparegut la tradició oral i els güendos imaginaris que feien soroll per la xaminera i espantaven als xiquets.

Els temps ferà lo que vullgue, però la Marxa Senderista del Mesquí ha omplit de vida per unes hores el territori buit dels pins i oliveres del terme de La Codonyera. Una gentada de més de tres mil persones gelades de fred i suant la camiseta, amunt i avall pels camins dels camps per on mai hi va ningú caminant com no sigue de turista, satisfets per l'esforç físic i per conèixer de fugida un paisatge de considerables atractius. Després lo plat calent de fesols o de monjetes per uns i d'"alubies i judias" pels atres, que organitzadors i voluntaris havien cuit i amanit amorosament per entonar lo cos destemplat dels caminadors. I l'ampolleta d'oli obsequi de la Cooperativa, les pastes del Forn, i les atencions i l'afecte de tothom.

Tomàs Bosque