"La vella llengua"

Llegir és, se'ns dubte, un dels meus plaers més preuats. Sóc la mena de persona que no dóna problemes a l'hora de buscar-li un present: un llibre millor que cap altra cosa. No m'agrada això de mirar aparadors, emprovar-se roba i sabates. Tanmateix, dins d'una llibreria no acabaria mai. Les cobertes, les notes de les solapes, aquell títol suggerent.

Sóc també dels qui els costa deixar un llibre a mig llegir. En els pitjors moments de lectura mantinc l'esperança que, en un moment o altre, la narració farà un giravolt que donarà sentit a totes aquelles pàgines. Sovint en và.

De tant en tant, però, n'apareix un que s'enlaira més amunt de totes les espectatives. És el cas de la darrera novel·la d'en Bernardo Atxaga "El fill de l'acordionista". He llegit uns quants llibres de l'autor i m'han agradat tots. O sigue que, quan em van regalar aquesta obra, n'esperava molt. Però, com he dit, ha pulveritzat les espectatives. Es pot dir que n'he llegit la meitat al tren d'anada Casp-Barcelona, i l'altra meitat en el de tornada. Cinc-centes pàgines de la peripècia vital d'un basc que, des de Califòrnia i abans de morir, repassa els anys d'iniciació a la vida. Paisatge, sentiments, amistat, compromís polític. I moltes altres coses. Tot escrit amb aquesta fluidesa, tan aparentment fàcil, que només els grans autors posseeixen.

Hi ha també passatges d'extrema bellesa sobre la llengua, "la vella llengua" basca. Tots els que parleu una "vella llengua" minoritzada sentireu un dring especial en llegir, per exemple, el que li diu l'amic del protagonista a la vídua, americana: "Escribir en español o en inglés se le haría duro a David -dije-. Somos muy poca gente. [.]. Cuando uno solo de nosotros abandona la lengua, da la impresión de que contribuye a su extinción. En vuestro caso es distinto. Vosotros sois milones de personas".

Carles Terès Bellès