|
Racisme o classisme? Josep Puche Giner Ara que el fenòmen de la immigració estrangera es consolida també al Matarranya –un altre exemple de què vivim en un món globalitzat i globalitzant– potser convé que revisem actituds personals i col·lectives. Un bon punt d'eixida passa per recordar temps, no gaire llunyans, en què els emigrants érem natres, i marxàvem a Saragossa, a Barcelona, a Madrid, o a qualsevol atre lloc de l'estat, o a l'estranger, a França, Suïssa o Alemanya. Fos on fos, sovint emigràvem en una mà al davant i una altra al darrera, moguts per la necessitat…exactament igual que arriben ara la immensa majoria dels qui venen aquí cercant una feina i una casa dignes. Fem-nos una pregunta: els estem pagant en la mateixa moneda amb què sovint mos pagaven a natros quan arribàvem a un destí estrany? O, dit d'una altra manera, hem après alguna cosa de la nostra experiència com a emigrants que pugui contribuir a fer eixe racó de món més just i solidari? Los casos concrets que vaig coneixent em conviden al pessimisme. Al poble on visc, no cal anar més lluny, una família romanesa que ha aconseguit venir en tots los papers legalment arreglats, i a qui una petita empresa familiar ha ofert una feina digna, no troba ningú que li vulgue llogar un mínim sostre –potser perquè és més rentable econòmicament el “turisme rural”?–. Pensem una mica: no els volem per ser estrangers o més aviat perquè tenen pocs recursos econòmics? Estic segur que si els estrangers que vingueren foren, per citar un exemple de riquesa dinerària, futbolistes famosos carregats de milions, ens barallaríem per acollir-los fins i tot a les nostres pròpies llars, sense importar-nos ni l'origen ni el color de la pell ni les creences que tingueren. No som racistes, sinó classistes; instal·lats en la nostra “societat del benestar”, hem oblidat els dies en què la insolidaritat la patíem natres. |