Matrimonis i conveniències

Si voleu que us diga la veritat, mai no he entès perquè a alguns dels que diuen defensar una Espanya unida i ben avinguda, els molesta la diversitat dels espanyols. És com si, en un matrimoni, un dels cònjuges –el més fort– vulgués que l'altre fos calcat a ell, físicament i psicològicament. No crec que cap parella ho resistís. Precisament la gràcia està en això, en ser diferents i voler estar junts.

Si un dels dos se sent rebutjat pel seu caràcter o per qualsevol altra característica personal, la cosa no pot anar bé. El normal és que es vulgui separar i buscar-se un altre company. O viure sol.

En aquesta Espanya que es suposa que és de tots, el fet –potser l'únic– que ens fa diversos, és la llengua. A mí, ho confesso, és un detall que m'agrada. És un plaer viatjar a Galícia, per exemple, i sentir el gallec viu pels carrers i als prestatges de les llibreries. En canvi, és depriment anar a un lloc on t'esperes que et regalarà les orelles el dring de la llengua pròpia i veus que ja ha estat substituïda per la monotonia de l'idioma preponderant. La tristesa t'envaeix a les grans ciutats del País Valencià, a les valls del Pirineu aragonès. O fins i tot a Barcelona, on massa sovint sentir-hi català és l'excepcional.

Si ho comparem amb el patrimoni arquitectònic ho entendrem millor. Tots sabem què ha passat a les viles que, mirant només la comoditat, han reemplaçat l'arquitectura tradicional per cases i pisos sense atractiu ni harmonia. Han perdut tota la seua personalitat. Ningú té ganes de visitar un lloc així. S'ha desfet una part molt important del patrimoni.

La llengua és el mateix. Patrimoni pur i dur. Abandonar-la significa dilapidar l'herència, renunciar a la personalitat i hipotecar el futur.

Carles Terès Bellès