Camina que caminaràs

Caminar per obligació pot arribar a ser una creu, però fer-ho simplement per gust és un dels plaers més grans que un pixatinters com jo pot experimentar. Es tracte d'una antiga afició que em ve de les llargues passejades sabatines a l'Escola Pia de Morella. I porto tants anys de senders que, per a mi, l'eixideta setmanal per a esbargir la boira ha esdevengut una necessitat. Entre altres motius perquè és una manera molt saludable d'alliberar tensions. Caminar és una delícia. Sobretot quan a l'arribar a algun punt elevat, després de vàries hores de fatigós trescar, et gires i comproves amb satisfacció el llarg camí que acabes de superar. Per això assaborixco amb deler totes i cada de les passes. Quan camino, la meua llibertat solament es veu limitada per dos condicions: la força de les cames i la llum del sol. Si puc triar, preferixco els camins de terra, sobretot los que transiten pel bosc. I pujo i baixo sense lligams, amb total autonomia per a decidir, a cada cruïlla, i sense perdre l'orientació, la senda que vull seguir. M'agrade sentir el soroll del meu calcigar, barrejat amb la remor de la brisa quan acarície el fullam. I miro d'evitar les zones habitades. Perquè les persones som massa sorolloses, i els gossos que guarden los masos i les granges no ho són menys. Per contra, els habitants del bosc acostumen a viure en silenci, ja que la supervivència depèn de la discreció. Com que la majoria de les fonts estan eixutes, i de l'aigua que corre ja no te'n pots fiar, vaig sempre ben proveït d'aigua. I no em dixo mai l'inefable bastó. No perquè el necessita com a ajuda —avui per avui, encara no—, sinó perquè continue sent un excel·lent dissuasori per als gossos, que fan la seua faena però no atenen a cap altra raó. No voleu fer una passejadeta? Si en teniu ganes mos trobarem lo 13 de març, amb ocasió de la IV Marxa Senderista del Matarranya que enguany organitzem a Mont-roig. Bones cames i molta sort!

J. A. Carrégalo