Català a Alcanyís

Els amics que venen a Alcanyís per primera volta, es queden sorpresos de la quantitat de català que senten pels carrers. Alguns em diuen, amb una punta d'ironia, que se n'escolta més que a Barcelona.

És una dada que els qui estan cara al públic no poden menystenir. Sé de més d'un establiment que capta molta parròquia gràcies a que saben atendre en català. El curiós és que els mateixos clients mai no s'ho han plantejat. Però sovint comenten “vaig comprar a tal lloc perquè parlen com natros”.

Comencen a haver-hi empreses a Alcanyís que, entre els requisits “desitjables” que demanen als seus empleats, està com a mínim la comprensió de català. Nosaltres mateix hem constatat que molts clients o proveïdors de la nostra àrea lingüística (Franja, País Valencià o Catalunya), se senten més confortables en català, tot i dominar perfectament el castellà. És natural. L'anunci aquell d'un espanyol a Nova York que s'emociona veient un entrepà de xorisso, és equiparable al que sentim els franjolins quan sentim que “parlen com natros” a un lloc d'Alcanyís o Casp.

L'altre dia, a un debat d'una de les televisions locals alcanyissanes, un tertulià lamentava que al Matarranya no es veiguere aquella emissora i, en canvi, tothom “disfrutava” de la recepció de TV3 i el 33. Em va fer gràcia que, malgrat la seua erudició, no li passés pel cap que –a banda de la qualitat superior dels programes– la gent agraïa sentir parlar els protagonistes de les sèries, pel·lícules i telenotícies en la seua pròpia llengua. Potser les teles locals tindrien més atractiu si la gent sentís, ni que fos de tant en tant, el seu parlar. És evident que el sentiment d'inferioritat que teniem els qui mos deien que parlavem un xapurrejat sense importància, comença a formar part de la història negra d'aquest país.

Carles Terès Bellès