L´excursió de les cireres

Ere la primavera del cinquanta-i-set, uns mesos abans de que l'Sputnik obrire la Carrera Espaial voltant la terra per defora de l'atmòsfera, i a La Codonyera estave de mestre D. Pascual Marzo, que més tard se casarie i ferie escola a Mont-roig.

Al nostre terme mai ha hagut molts cirerers encara que es crien prou bé; i com tot lo que escasseja, sempre hem desitjat esta fruita fins al punt de que els sagals, al mes de maig les anaem a furtar on vinguere bé. I no ere gens fàcil pillar desprevenguts als amos del camp.

Però l'oncle Moreno de la carrera del Pilar tenie al terme de Bellmunt dos cirerers, grans com empelts, que aquell any estaven carregats com una tinya. I com a ells ja els eixien pel ulls de tantes cistelles que en baixaven, los pastors ne collien tantes com volien i els bitxos dels toçals s'havien tirat com les mosques a la mel, a l'Angel, lo Moreno jove, que tamé venie a l'estudi se li va ocurrir que podiem anar d'excursió a menjar cireres al seu camp. Ni cal dir que el Sr. mestre encantat de la vida i la trentena d'aplicats estudiants de la Enciclopèdia Álvarez boigs de contents.

El dijous de vesprà no hi va faltar ningú al punt de concentració de les Eres. Sis quarts d'hora de camí costes amunt passant pel Rogle, les Faceres, les Basses, la Fonteta Magra , la Vall de Pastors, les Morandes… i ja dins del territori bellmuntà la Vall Nova en les parades sembrades de blat que ja madurave i el pinar exuberant voltant les petites propietats com aquell bancalet estret i perdut on creixien els dos cirerers que havie plantat l'oncle Moreno quant encara s'amagaven los maquis per aquells barrancs.

Després de rebaldir un pall d'hores per allí menjant-ne sense coneiximent, vam tornar al poble camí avall, els uns cantant de contents i el altres gemegant de cansats. Perquè aquell ere un temps miserable i trist –la Dictadura, emigració, gelades de les oliveres...– però tamé hi havie moments de joia i situacions col·lectives que mos agrade recordar.

Tomàs Bosque