Penyes i pobles

L'alegria de les festes dels pobles i del retorn a les viles dels emigrats són un tòpic. Enguany los llibrets de festes també en van plens a les primeres pàgines, reservades a les salutacions de les autoritats. Però em cride més l'atenció un altre aspecte de les festes, com són los fluxos de cotxes d'un poble a un altre buscant festa. Los de la “ serra ” (i a títol informatiu per als del “ xarco ”, Morella no és precisament costera, però això és un tema per a un altre dia) tots los anys seguim lo mateix recorregut. Escomencem en festes d'Arnes, que són supracomarcals; seguim en les de Fondespatla, que arrepleguen gent d'arreu també; les de Mont-roig s'han de partir el públic amb les de Vall-de-roures i t'hi trobes tota la gent de la banda del Mesquí; després arriben les de Torredarques, més casolanes, que alguna vegada coincidixen en les d'Herbers; i acabem en les de Pena-roja. Hi ha pobles en tradició penyera, i n'hi ha que serà pel que sigue, fer-hi una cervesa és missió impossible. Totes tancades, o t'esbarren en males cares. Què hi farem! Com alguns tenen les festes a final d'estiu, sempre s'enrecorden d'este minúcies a l'hora de convidar a la penya i ajuden a mantindre l'” estima ” entre pobles veïns, tradició universal a on les hi haigue. Moltes vegades al descans de l'orquestra se te fa tard a la penya, i s'arribe a meitat orquestra. Sempre se'ls retrau als jóvens que “pugeu a les quinientes a la plaça”. I hi ha Comissions que diuen que no cal fer res per als jóvens, que no fan festes, que només dormen. Mentre, estos dies hi havie alguns altres, gent de fora, que es quedaven bocabadadats dels jóvens que fan trenets per la plaça i ballen passodobles, o simplement, que es quedaven al poble a celebrar les festes, que no marxaven. Afortunadament quan los jóvens realment no hi estan, se'ls reclame i se'ls trobe a faltar.

Natxo Sorolla