|
El riu de la llengua El col·lectiu Viles i gents m'ha convidat recentment a col·laborar en aquesta columna, i jo ho he acceptat com podeu comprovar-ho. L'experiència de l'equip és llarga i ben demostrada. Els seus comentaris i reflexions sobre els temes d'actualitat, força acurats amb un llenguatge proper a tots: senzill i tendre a voltes, reivindicatiu i encoratjat en altres ocasions. Jo voldria participar-hi amb el mateix tarannà, però sóc conscient que arribarà un temps en el qual la meua manca de seriositat es farà evident —sovint comento que passats el seixanta anys no es pot prendre la vida massa seriosament—, llavors vindrà lo que vingue. No he decidit quin tipus de català utilitzaré, això vol dir que d'un català estàndard oriental puc passar-ne a un franjolí-matarranyenc, o fins i tot, continuar amb paraules codonyerenques. Recentment he descobert que la imatge de l'arbre per a fer referència a un llengua: on el tronc és l'estàndard més parlat i normativitzat, i els cimals, branques i branquillons són les diferents modalitats o maneres de parlar-la; no m'agrada. Pensant i pensant (no tant) he arribat a un altre exemple explicatiu: una llengua és com un gran riu amb grans afluents i menuts, rierols, barrancs i barranquiços. Des del més menut i allunyat al més cabalós tots aporten aigua al gran riu, el qual és gran per l'aigua de tots, altrament dit: la barreja es fa unitat i li dóna llarga vida. M'agradaria continuar amb l'exemple del riu fins arribar a imaginar, que aquell toll menudet del riu Mesquí —on malviuen tres crancs americans, els autòctons van desaparèixer— nodrirà, qualsevol dia, el gran riu de la llengua catalana, però l'exemple no dóna per a tant. El riu és en abstracte i la Confederació Hidrogràfica de l'Ebre no pot ser l'Institut d'Estudis Catalans, o viceversa. I ara acabo amb una copleta: Al Bergantes hi ha una font José Miguel Gràcia |