Quan Sant Joan abaixo lo dit

La frase feta del títol, de paregut sentit a "quan pixon les gallines" i a "primer s'ajuntarà lo ciel en la tierra", mos ha recordat que, fa temps, un senyor que de tant com sap, done lliçons d'història als historiadors i classes de filologia als filòlegs, mantenie l'argument idiota de que el nom Joan és estrany als nostres costums.

És clar que, per bona part del Baix Aragó, de moment el castellà Juan com a nom de persona li ha guanyat la mà als antics i ben estesos en altres temps Joan català i Joan aragonès, en un procés de substitució que ens han explicat moltes voltes los especialistes i que podem veure perfectament en altres noms d'home i dona com Roc, Valer, Pere, Sebastià, Llorenç, Marc, Miquel, Gabriel, Marià, Josep, Paulet, Josepa, Just, Àngels, Dolors, Remei, Bàrbera, Adoració, Carmeta, Paula, Vicent.

Però una cosa és anar perdent los noms i les paraules i un altra perdre del tot la identitat, les tradicions i la memòria, quan no la pròpia dignitat com a fills d'un territori, una cultura i una llengua tan viva i rica com qualsevol altra de les que parle la gent per eixe món. Que estimar la llengua castellana no està renyit en defensar i mantindre la que un ha tetat de la seua mare.

Qui no en tingue prou en los noms de la gent que coneix actualment, pot llegir llibres antics i recents que ne repleguen a manta; pot cantar el Perenjoanet, Perenjoanet on tens la dona ., pot tastar al seu temps cireres sanjoneres i mançanetes de Sant Joan i, si té prou ganes, jugar al rogle en les xiquetes de La Codonyera que cantaven:

"Una, dos, tres, quatre, cinc,
sis, siet, vuit i nou,
passarem pel carrer nou,
un pintor i una pintora
que pintaven a Sant Joan,
que ixque a fora la més gran".

Tomàs Bosque